Els Actius del Sector Públic

Un amic em repta a cantar les lloances del sector públic. No m’és pas especialment difícil. Per molt que hi hagi a millorar al nostre sector públic (que hi ha molt), també comptem amb grans actius al seu si, i és de justicia i convenient reconèixer-los: són l’exemple a estendre.

Sobretot, les nostres administracions estan plenes de gestors vocacionals i eficaços. Són aquells que, no només varen incorporar-se a l’àmbit públic amb nivells notables de formació i de ganes, sinó que han fet la tria -perquè una tria és- de mantenir al llarg dels anys la il•lusió, l’esperit de servei i el compromís amb la millora professional continuada. Això, malgrat les mateixes ‘circumstàncies’ d’entorn que han servit de coartada a altres per a llançar la tovallola.

D’altra banda, disposem també d’institucions de prestigi, innovadores i capaces d’un alt rendiment, que són referents més enllà de Catalunya. En realitat, però, si ens hi fixem, això ens porta de nou a l’element personal, perquè allò que fa excel•lents aquestes institucions no és tant els recursos que posseeixen o el seu històric, sinó la qualitat dels professionals que les formen.

En un altre ordre de coses, s’ha de fer l’elogi de molts polítics, professionals o no, que cada dia estan al peu del canó malgrat -en molts casos- l’escassa paga tant en termes monetaris com afectius, i malgrat el desgast d’estar sotmès tothora a un escrutini ofegador, unes critiques punyents -a vegades del tot injustes- i unes perspectives de futur plenes d’interrogants: en efecte, la condició d’electe o de càrrec polític o de confiança és temporal per definició, i el retorn a l’activitat privada el dia després està malt resolt i fa de mal fer (en molts casos, un ja és obsolet per a reprendre la professió que havia exercit).

Tot això -aquestes realitats tan positives- és tan cert com l’enorme passiu que hi ha a l’altra cara de la moneda pública: funcionaris mediocres o ‘presentistes’, polítics aprofitats, organitzacions deficients, sistemes institucionals obsolets… persones i actuacions de persones, en definitiva, que no estan a l’alçada del repte.

Queda clar, doncs, que la sort del sector públic dependrà de les persones que l’encarnen, i és també evident que, ni per genética ni per condicions d’entorn, aquestes persones estan condemnades a esdevenir la pitjor caricatura del servidor públic. El seu perfil competencial (coneixements, habilitats i actituds) és el que determinarà el futur de les nostres institucions públiques més que qualsevol altre factor.