Les lliçons de la consulta de la Diagonal

La consulta recentment promoguda per l’Ajuntament de Barcelona en relació a una possible remodelació de la Diagonal de la ciutat ha estat un cas d’interès supralocal, pels ensenyaments que se’n poden derivar per a altres ciutats i comunitats que es plantegen emfatitzar la participació ciutadana en el govern del municipi. Quatre, són, al menys, les conclusions que podríem extreure de l’experiència:

1. És rellevant que la ciutadania pugui dir la seva sobre la marxa i transformació de la ciutat. Tant rellevant com que pot arribar a aparcar un projecte ambiciós com el de la Diagonal, considerat central pels promotors de la consulta. Des del punt de vista de regeneració i impuls democràtic, doncs, els referendums i les consultes són una eina molt positiva. I des de la perspectiva de qualsevol govern, malgrat la possibilitat d’haver de rectificar polítiques, s’haurien de veure també com un instrument convenient: al capdavall, què pot ser pitjor que portar endavant projectes que la gent no avala? (ben mirat,sí que hi ha un cosa pitjor: dur-los endavant sense ser conscients d’aquesta oposició. I els referendums ens deslliuren de caure en aquest parany).

2. Quan es convoca el poble a decidir, s’ha de fer bé, sense trampes, si es vol que el resultat es percebi com a legítim. Això implicava, en el cas de la Diagonal, incloure entre les opcions entre les quals escollir la de rebutjar el projecte de transformació de l’avinguda -requisit que a Barcelona va cumplir-se, tot i que això no va contemplar-se fins al darrer moment, i encara amb eufemismes probablement contraproduents per al propi govern municipal-. Altra cosa va ser la campanya institucional, desproporcionada i clarament esbiaixada a favor de les opcions de remodelació de la Diagonal -quelcom que tampoc degué afavorir les opcions dels impulsors de la consulta.

3. Si s’és realista, hom no pot esperar que la política -en minúscula, la partidista- quedi al marge d’aquest tipus de processos. No fou així ni per a l’Alcalde Hereu –que plantejava el tema de la Diagonal com una operació d’imatge i la consulta com un plebiscit que l’havia de reforçar- ni per a l’oposició -que va aprofitar l’ocasió per a desgastar l’equip de govern-. Poden minimitzar-se aquesta classe d’efectes colaterals? Sí, si es fan les coses d’una altra forma: per exemple, amb consens polític sobre l’enfocament del tema des del primer moment, i amb un plantejament obert (les preses de posició institucionals no són imprescindibles) fins al final. I pel que fa al fons de l’assumpte refrendat en aquesta ocasió, és clar que si la classe governant hagués aplicat més el sentit comú, s’hauria estalviat uns quants disgustos.

4. Per últim, en l’afer de la Diagonal ha quedat també en evidència que, abans de passar a fer un ús ple i quotidià de la democràcia electrònica, encara queda molt de camí per recórrer i s’han de polir moltes coses. No obstant això, els beneficis esperables s’ho valen, i per tant les autoritats han d’estar disposades a cometre alguns errors durant el camí d’aprenentatge, mentre que els ciutadans els hem de saber disculpar .

En definitiva, la consulta de la Diagonal ha deixat llums i ombres, però haurà estat un pas en la bona direcció. Quedem-nos amb la idea que un referéndum o una consulta no és cap joc, costa diners i pot arribar a causar un efecte cansament (cas de Suïssa), per la qual cosa no és aplicable a tots els temes, sinó que s’ha de reservar per a les grans qüestions. Però sense dubte que els pros de les consultes són més que els contres, de manera que fem vots per a què l’exemple barceloní s’estengui. La llàstima és que, després de què a l’Alcalde Hereu el tret li sortís per la culata, és probable que les passions refrendistes municipals -a Barcelona i arreu- es refredin. Seria una pena.