16.4.11

Retallades

Cinc segles enrera, Maquiavel ja advertia de la dificultat de fer canvis: el florentí constatava que aquells que en sortiran perjudicats es mobilitzararn activament contra tot allò que pugui variar l’status quo, mentre que els que hipotèticament han de resultar beneficiats pel nou ordre previst s’ho miraran des de la barrera, restant a l’expectativa. Doncs bé, no és difícil entendre que realitzar canvis encara resulta molt més complicat quan els suposats beneficiaris no estan clars (“les futures generacions”, “tothom indirectament”... ),com en el cas dels ajustaments del sector públic que promou el nou govern de la Generalitat de Convergència i Unió. Així les coses, com podria Mas sobrepassar els obstacles amb què s’està trobant?

En primer lloc, es tracta d’escollir bé el moment en què es pretén dur a terme els canvis... quan pots triar. No ha estat aquest el cas de Mas: si la prudència política aconsellava esperar a després de les eleccions municipals, en canvi la insostenibilitat de l’estat de les finances catalanes i l’obligació de presentar un Pla d’Equilibri a Madrid no permetien aplaçar el prendre mesures.

Hi ha també la qüestió de la pedagogía. Per descomptat que s’ha d’explicar quina és la realitat que fa imperiós actuar i les conseqüències de la inacció (i això és particularment efectiu quan s’il•lustra amb algun element de tons dramàtics, com seria -per exemple- la incapacitat de pagar nòmines a temps en un moment donat), però no es pot pretendre que la pedagogia faci conformistes a aquells que vegin amenaçats els serveis a què estan acostumats o el propi lloc de treball. Si hi ha retallades, sempre resultarà senzill omplenar la Plaça Sant Jaume.

La clau, però, és no limitar-se a explicar-se i quedar a la defensiva, perquè aleshores ja has perdut. Cal passar a l’ofensiva, que en el cas que ens ocupa implicaria elaborar un relat declarant la guerra als causants de l’atzucac actual i recordant tothora el seu pecat: l’omissió reformista i el buidatge de les arques de la Generalitat (gastant el que hi havia i el que no es tenia) per part de l’anterior tripartit, en una conducta institucionalment irresponsable i políticament interessada, que ara ve agreujada per la tenalla que el mateix partit socialista realitza des del govern central -exigint més retalls-. Un cop més, això no serviría per a evitar crítiques i protestes, però ajudaria a repartir-ne el cost.

Al mateix temps, Mas hauria de crear i mobilitzar una veritable coalició reformista, formada per persones i grups conscients de la gravetat del moment i disposats a donar suport als canvis. En particular, la militància i els quadres de CiU haurien de ser agents actius d’aquesta contraofensiva, i el propi Mas faria bé de prendre més protagonisme en l’empresa (enlloc de quedar-se a la reserva i intentar no desgastar-se), treient partit de la credibilitat de què frueix encara com a nou president.

En paral•lel, el govern de CiU hagués hagut d’acotar ja d’entrada els nivells de nerviosisme i alarma de la ciutadania, aclarint fins on i fins quan s’allargarien els ajustaments, donant garanties de manteniment dels aspectes bàsics del sistema de benestar, pactant amb els sectors afectats l’abast dels retalls i/o futures oportunitats de compensacions, mostrant-se flexible en les seves posicions -quelcom compatible amb mantenir-se ferm en la defensa dels seus interessos: aconseguir estalvis i eficiències importants-, etc . En part ja s’ha acabat fent coses d’aquest tipus, però tard i a remolc de les protestes, amb la qual cosa s’ha perdut efectivitat.

Per últim, Mas ha de saber plantejar i enquadrar el conflicte actual en el marc del problema de fons que l’ocasiona: bàsicament, el mal sistema de finançament català. Aquest és un debat que ni pot esperar al 2012 ni a CiU li convé que es demori tant. I tal com estan les coses, si al 2012 no se soluciona aquest handicap estructural, CiU haurà de tenir un pla B i ser valenta, si no vol veure’s arrossegada pels aconteixements.

En conclusió, la gestió del procés de sanejament de les finances publiques que el nou govern català ha fet fins al present és clarament millorable, per molt que també sigui cert que aquests procesos, per bé que es condueixin, mai són de franc. L’altra cara de la moneda són els potencials dividends a mig termini que se’n poden derivar, i la inevitabilitat d’haver d’actuar -per evitar mals pitjors, al país i al propi govern.