22.1.12

Morositat administrativa


Al 2011, el termini mitjà amb què l’Administració Pública va pagar als seus proveïdors va ser de 162 dies (al 2010 havia estat de 157: anem enrera). No és, aquest, un mal universal: a Finlàndia paguen de mitjana a 24 dies, i a Alemanya a 35. I cal recordar que la llei espanyola obliga el món públic a pagar com a màxim a 40 dies.

De solucions n’hi ha, com les que proposa la Plataforma Multisectorial contra la Morositat:
-Que s’elabori un pla per eliminar el deute històric de les Administracions Públiques amb els proveïdors, mitjançant la periodificació dels pagaments al llargs dels 4 o 5 propers anys. A canvi, però, que les administracions compleixin de forma estricta la llei en les noves obligacions que contreguin
-Que es desenvolupi un règim sancionador eficaç
-Implantar el criteri de caixa en el pagament de l’IVA
-Permetre que les empreses puguin utilitzar les devolucions fiscals pendents d’abonament com documents de pagament, descomptables en entitats financeres
-Establir comptes corrents tributaris amb les diferents Administracions per poder compensar deutes creuats (ex. deixar de pagar l’IBI a canvi d’una factura pendent de pagament de l’Ajuntament).

Està clar que si les empreses i els autònoms no se’n surten, el país (i les seves Administracions) no se’n sortirà. I és evident que no es pot exigir al món econòmic allò que el sector públic no està disposat a complir. Per això s’ha d’actuar ja, recordant que des de que es va iniciar la crisi, han desaparegut un terç de les nostres empreses. Alguna cosa hi deu tenir a veure la morositat administrativa…

8.1.12

Reivindicació del pensament sistèmic

Una de les competències clau d’aquells que exerceixen el lideratge públic hauria de ser el pensament sistèmic. El pensament sistèmic parteix de la base que la realitat és un gran conjunt de peces interconnectades -sistema-, que al seu torn s’organitzen en subsistemes més petits (l’econòmic, el social, el polític…). Essent així, una de les primeres obligacions de tot responsable públic, sigui polític o gestor, consisteix en considerar els efectes directes i indirectes de les decisions que pren -incloent també de les decisions per omissió, aquelles que porten a no actuar-. Per exemple, quan per afrontar la crisi un governant retalla despeses de forma excessiva i massa concentrada en el temps o quan apuja impostos i no estableix incentius al consum, ha de saber que en darrera instància està contribuint a la depressió de l’economia, perquè si ciutadans i empreses no tenen motivació ni capacitat adquisitiva i d’inversió, l’economia no pot tencar el cercle viciós de l’estancament. Vist així, hom no diria que el raonament sistèmic estigui impregnant les polítiques de les administracions més properes…


Una altra implicació del caràcter sistèmic de la realitat és que les decisions d’avui determinen els resultats de demà. Tornant a la lluita contra la crisi, si avui estalviem en despesa tant pública com privada en recerca o en educació o en certes infraestructures, demà no estarem en condicions de tenir una economia del coneixement i de la innovació que ens asseguri un lloc al si del món desenvolupat i que possibiliti nivells elevats de competitivitat i benestar.


Tot plegat semblen coses de sentit comú, i ho són. El problema és que si la fixació en l’arbre no deixa veure el bosc, i si les urgències del moment fan oblidar les necessitats a mig i llarg termini, aleshores la lògica aparent de les coses canvia, i les decisions equivocades que es prenen… també semblen de sentit comú. És clar que, més d’hora que tard, aquelles decisions es revelaran ineficaces, però aleshores ja no podrem tornar enrera. Recordem-ho, doncs: n’hi ha diversos, de sentits comuns (el local versus el global, el que pren en compte el temps versus el que l’ignora…), i no tots resulten igual d’adequats com a guia d’actuació.


Confondre’s de sentit comú és una de les raons per les quals tenim dèficit de política sistèmica en la majoria de governs. Si a això hi afegim el curt-terminisme i miopisme que corquegen la política, el corporativisme i la falta de professionalitat que caracteritzen alguns gestors públics, i el ritme accelerat que imposen les noves tecnologies i les regles dels mitjans de comunicació, ja hem identificat bona part dels ingredients de la malsana enfermetat asistèmica. Però n’hi ha més, de motius. Un de no pas menor és que polítics i buròcrates comparteixen el mal hàbit de la rigidesa mental, que resulta ser pecat mortal en el món dels sistemes dinàmics; si es vol entendre realment com treballen aquests, cal observar-los des de diferents perspectives, angles i punts de vista, estant a més disposat a, si cal, admetre que la visió propia -la tradicional, o la que forneix la doctrina partidista- pot estar equivocada. En aquest mateix sentit, s’ha d’examinar rigorosament les suposicions i els models mentals dels quals es parteix, i qüestionar-los periòdicament per a acabar validant-los o refutant-los.


En conseqüència, el pensador sistèmic ha de prendre’s temps per a estudiar en profunditat la realitat, identificar les interrelacions entre les seves parts, entendre’n les seves dinàmiques, i copsar els patrons i tendències que s’hi dibuixen -sabent que aquests i aquestes són canviants, per la qual cosa no es pot deixar mai de seguir estudiant el món sobre el qual pretenem incidir-. Alhora, el pensador sistèmic sap que és l’estructura del sistema allò que explica el seu comportament, per la qual cosa s’esforça per a conèxer-la bé abans d’introduir-hi canvis; i és que, només si se n’entén bé l’estructura és posible iniciar-hi accions d'apalancament -tant necessàries quan els recursos escassegen- que moguin i transformin el sistema i els seus resultats en la direcció desitjada.


El pensador sistèmic s’interessa igualment per les relacions de causa-efecte, sabent que solen ser més circulars (és a dir, amb retroalimentació) que no pas lineals, i que els efectes poden trigar en mostrar-se. Encara, el pensador sistèmic no té pressa, perquè reconeix que una decisió massa ràpida i poc meditada pot crear més endavant problemes majors que els que ara pretén solucionar. Finalment, el pensador sistèmic examina els resultats del sistema després de les intervencions que suggereix i aplica, i canvia aquestes accions si és necessari; la seva és una estrategia d’aproximació successiva.


A aquestes alçades queda clar que hi ha pocs governants que es guiïn pel pensament sistèmic. En defensa seva, caldria dir que probablement ningú els el va ensenyar, i que les tasques urgents que els ocupen -intentar sobreviure- els distreuen de les tasques importants que haurien d’escometre -les reformes en profunditat, l’estímul del creixement econòmic, la preparació del nou model econòmic-social de la postcrisi…-. Essent així, valdria la pena que aquells que poden prendre una mica de distància respecte a les servituds del dia a dia -acadèmics, consultors, creadors d’opinió, centres de formació…- advertissin dels perills de la falta de pensament sistèmic i subratllessin les oportunitats d’apostar per aquesta competència clau.


Decididament: necessitem, ara més que mai, governants i gestors públics ‘sistèmics’!