3.3.18

Ajuntaments: Gerents versus Secretaris

Va passar durant una jornada celebrada recentment, i no és una cosa infreqüent en absolut. Quatre alcaldes de poblacions de diferent grandària estaven debatent sobre temes diversos quan un d'ells va començar a lamentar-se de les traves que li posava el seu secretari municipal. Aviat els altres tres ponents es van sumar a la queixa-denúncia: també ells coincidien a assenyalar els secretaris municipals com un dels principals "problemes" amb què havien de bregar quotidianament. Estic convençut que moltíssims altres edils s'identificarien amb aquesta sensació que els habilitats nacionals (incloent a interventors i tresorers) són més una molèstia que una ajuda i que, d'un temps ençà, entre modificacions legals i el sorgiment d'un clima generalitzat que situa la política sota sospita, el control preventiu que exerceixen aquests funcionaris s'ha intensificat, amb els consegüents retards en el progrés dels expedients i la sensació que cada vegada resulta més difícil portar a la pràctica el programa electoral i aconseguir els objectius polítics fixats.

No obstant això, el cert és que els secretaris simplement compleixen amb les seves funcions, que aquestes són necessàries, i que la legislació els ve imposada, de manera que no pot fer-se'ls responsables dels mals d'un sistema burocratitzat i recelós de l'actuació dels electes. A partir d'aquí, hi ha secretaris més cooperatius (que suggereixen alternatives, a més de dir "No") i d'altres que en són menys; n'hi ha donats a l'expansió (envaint esferes d'actuació que no els corresponen, o de les que ningú més s'ocupa) i d'altres que es neguen a fer res que sobrepassi el donar fe pública i l'assessorament legal; n'hi ha de més treballadors, i altres que no ho són tant ... Com a tot arreu.

En tot cas, els alcaldes han de saber que hi ha una solució al "problema" dels habilitats. En efecte, aquells ajuntaments que compten amb un gerent professional al capdavant de l'organització municipal (i, eventualment, amb gerents sectorials) estan en millors condicions de propiciar un diàleg productiu entre legalitat i gestió. El gerent és capaç de comprendre i analitzar les preocupacions i objeccions dels secretaris i treballar amb ells per trobar camins que permetin sobrepassar els obstacles, així com pot proposar alternatives d'acció, o simplement argumentar i defensar les vies escollides quan no coincideixen amb l'apreciació del secretari o del tècnic de torn.

Òbviament, la gerencialització dels Ajuntaments (que res té a veure amb suposades "privatitzacions") té molts altres avantatges, a part d'aquest: dóna un impuls a l'estratègia i a la planficació corporativa, afavoreix que se centri l'acció municipal en el ciutadà, aconsegueix una major eficiència en els serveis prestats, implica fer una veritable gestió dels professionals de l'organització, promou un ús intel·ligent de la tecnologia, millora la presa de decisions ... però això ja seria el tema d'un altre article.

En resum, un bon gerent (amb la formació i l'experiència necessària) és tan imprescindible com un secretari municipal a l'hora de dirigir organitzacions que, per pressupost i nombre de treballadors, no té sentit que segueixin gestionades de forma amateur.

25.1.18

Un fantasma recorre Europa (i el món): el deute

Benjamí Franklin va dir: "Val més anar-se'n a dormir sense sopar que aixecar-se amb deutes". Si ressucités avui dia, l'home s'esveraria molt, i amb raó. Fa poc s’ha fet pública la darrera dada disponible sobre el deute que ara mateix deu tenir el món: 193 bilions d’euros (32.153.000.000.000.000 de les antigues pessetes). L’espectacular número és el resultat de sumar allò que deuen les administracions públiques, les empreses i les famílies (les llars). Per a què ens fem una idea del que aquesta quantitat representa, vindria a ser més de 3 vegades el PIB mundial; és a dir, caldria dedicar tota la producció del món durant 3 anys per a poder pagar el deute acumulat (4 anys, en el cas de l’eurozona). És la segona xifra més alta mai assolida pel deute en la història de la Humanitat –el rècord mundial s’havia assolit l’any anterior.

Val a dir que endeutar-se no és ni bo ni dolent en si mateix. Depèn de per a què es facin servir els diners manllevats, i de la capacitat (present i futura) que es tingui per a retornar-los. Si, per exemple, es destina el capital obtingut a fer inversions productives (infraestructures, maquinàries, educació...) i els ingressos de què es disposa són estables o van en línia ascendent, endeutar-se pot ser bo i convenient, i pot permetre millorar les coses avui i facilitar el creixement demà. Si, per contra, es destinen els préstecs a despeses supèrflues i es fa sense capacitat financera duradera, és a dir, si ens dediquem a comprar coses que no necessitem i que no ens podem permetre, hom pot crear-se seriosos problemes, i de rebot crear-ne per als que l’envolten –tot i la momentània bonança econòmica que l’inicial increment de la despesa pugui propiciar.

En tot cas, l’alt volum del deute avui existent, més la perspectiva de pujades dels tipus d’interès els propers anys, han començat a generar nerviosisme. La preocupació està fonamentada: si en el futur comencessin a encadenar-se impagaments del servei del deute, la depressió econòmica podria engolir-nos a tots.

A tot això, no s’ha d’oblidar que endeutar-se té sempre un cost d’oportunitat: l’esforç que caldrà fer per pagar el principal més els interessos s’hauria pogut esmerçar en causes alternatives. A més, el deute fa entrar en joc un conflicte intergeneracional: endeutar-se suposa que la generació actual rep uns beneficis, mentre que la factura la pagarà les generacions futures. Això és molt perillós: resulta massa temptador (especialment per a polítics, directius empresarials i -en general- tot aquell que no s’hi juga els propis quartos) gaudir ara de la part positiva de disposar de més líquid i passar-ne la càrrega a aquells que vindran després. Especialment si un es considera "massa gran per a caure". Llavors es fa evident la certesa de l'advertència de Keynes: “Si jo et dec una lliura, tinc un problema; però si et dec un milió, el problema és teu” No cal dir que el “teu” som nosaltres...

Per tot plegat, la imparable progressió de l’endeutament mundial no ens hauria de deixar indiferents, i hauríem d’exigir que ningú estirés més el braç que la màniga i que la prudència tornés a les finances. A les finances occidentals (els països avançats devem 142,6 bilions) i a les de les economies emergents (50,7 bilions). I tant a les finances públiques com a les privades, perquè si les unes fan fallida, també ho faran les altres. A més, resulta que els forats estan força repartits: governs i administracions deuen 52 bilions, les empreses 57, els bancs 48 i els particulars 36. Farien bé tots plegats, doncs, de proposar-se fermament posar-se a dieta i desendeutar-se, enlloc de viure de prestat i crear un miratge de prosperitat que no pot durar.

I és que l'alternativa és clara. En paraules de Thomas Carlyle: “Només hi ha dues maneres de pagar els deutes: mitjançant el treball i mitjançant l'estalvi”. En conseqüència, si ens endeutem -o si ens endeuten, que és el mateix- excessivament, en el futur haurem de treballar més, renunciar a coses, patir un nou increment d'impostos o totes tres coses a la vegada.

8.10.17

Catalunya a la cruïlla. La visió de politòlegs i sociòlegs

Els sondejos del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat i molts d’altres coicideixen en assenyalar una alta insatisfacció ciutadana davant la situació política, social i econòmica del país. Hi ha, però, motius reals per a aquest descontentament?

Segons una enquesta realitzada a l'estiu (abans dels darrers esdeviments del procés, per tant) pel Col•legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya entre els seus membres (observadors qualificats de l’estat del país), la realitat és més aviat negativa, tot i que ho és més a nivell espanyol (on la situació política es qualifica majoritàriament -45,5%- com a dolenta, a l’igual que la social -50,0%-) que no pas a Catalunya (on la majoria de respostes qualifiquen com a regulars tant la situació política -40,1%- com la social -50,3%-).

COMPARACIÓ SITUACIÓ POLÍTICA A CATALUNYA I A ESPANYA
Font: Enquesta Colpis a politòlegs i sociòlegs catalans. 2017 

COMPARACIÓ SITUACIÓ SOCIAL A CATALUNYA I A ESPANYA
Font: Enquesta Colpis a politòlegs i sociòlegs catalans. 2017


Així, doncs, politòlegs i sociòlegs es declaren també insatisfets. I quines són, les raons del seu descontentament?

En una pregunta multiresposta de l’enquesta que estem comentant, els nostres politòlegs i sociòlegs identifiquen com a principals problemes en l’àmbit català la relació de Catalunya amb l'Estat (39,4%), l’atur (38,1% de mencions), les deficiències del sistema polític (24,4%), la desigualtat social (23,75%) i la corrupció (21,9%).

A nivell de l’estat espanyol, els problemes que es destaquen són semblants, però en graus diferents: la corrupció (34,8%) va primer, seguida de la falta de qualitat democràtica (31,6% -expressada en qüestions com la manca de cultura democràtica o la separació de poders-), l’atur (27,5%) i les desigualtats (17,7%).

A la vista, per tant, d’una diversitat tan gran d’elements tan fonamentals, sembla que tot falla alhora, la qual cosa hauria d’alarmar-nos perquè, de ser així, seria ingenu fiar la solució de tots els mals únicament a la recuperació econòmica. Dit d’una altra manera: no n’hi haurà prou amb la millora de les xifres de creixement econòmic i d’ocupació per a apaivagar el malestar ciutadà.


En tot cas, no tot és tant negatiu. Hi ha àmbits a Catalunya (com la sanitat, l’educació, els drets i llibertats, o la convivència) que reben un judici més favorable dels nostres politòlegs i sociòlegs.


Amb tot, el pitjor és que les perspectives generals de futur que albiren els politòlegs i sociòlegs catalans no són excessivament optimistes. Respecte a la situació política de Catalunya, un 38,4% dels enquestats opinen que d’aquí a un any seguirà igual que en l’actualitat (mentre que un 27,7% pensen que haurà millorat, i un 26% creuen que haurà empitjorat). Més pessimistes són encara quan es tracta de preveure el futur polític immediat a Espanya: un 51,1% d’enquestats creu que continuarà igual (contra només un 4% que prediu que haurà millorat, i un 37,5% que tem que haurà empitjorat).

D’altra banda, pel que fa a les perspectives d’evolució de la situació social, gairebé la meitat (46,2%) dels enquestats consideren que a Catalunya el 2018 seguirà igual que en l’actualitat (mentre que 27,2% opinen que haurà empitjorat i el 18,5% que haurà millorat), i la sensació d’enquistament encara és més gran en el cas espanyol (el 56,5% opinen que el 2018 seguirà igual, encara que el 32,4% creuen que haurà empitjorat i el 5,9% opinen que haurà millorat).


Més enllà de la denúncia de la situació actual, però, l’interès de l’enquesta del Col•legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya està en veure quines solucions es proposen. Per exemple, les mesures que els enquestats consideren més adients per millorar la salut de la democràcia a Catalunya prioritzen l’augment de la participació ciutadana (democràcia participativa), una major transparència, la lluita contra la corrupció, el rendiment de comptes, l’augment de la responsabilitat i professionalitat dels dirigents polítics, i la modificació de la llei electoral. Pel que fa a l’Estat espanyol, les opinions són molt similars, i les solucions proposades són les mateixes que a Catalunya -més la separació real de poders-. Encara, en l’ordre social, l’èmfasi es posa en millorar les condicions laborals i en preservar l’estat de benestar.


I sobre la relació Catalunya/Espanya (recordem-ho: el problema considerat principal), i en concret sobre com s’hauria de tractar la demanda catalana d’autodeterminació, què n’opinen els politòlegs i sociòlegs catalans? La majoria dels enquestats (43,2%) consideren que s’hauria de resoldre fent un referèndum, tant si es pot acordar amb l’Estat com si no. Els que consideren que caldria celebrar un referèndum, però només en el cas que fos acordat, són un 17,6% -que sumats als anteriors fan un total de 60,8% d’enquestats partidaris del referéndum-. La resta de respostes es distribueixen entre els que pensen que caldria fer una declaració unilateral d’independència (10%), els que creuen que s’hauria de fer una reforma de la Constitució que reconegués un nou estatus de Catalunya al si de l'Estat espanyol (18,2%), i el 2,8% d’opinions en el sentit que s’hauria d’ignorar la demanda catalana per inconstitucional.


En resum, els politòlegs i sociòlegs catalans no difereixen del conjunt de la població del país a l’hora de criticar la situació actual, i no preveuen grans millores immediates d’aquesta situació, si bé valoren més negativament la realitat espanyola que la catalana i són més pessimistes quant a les perspectives de futur de l’Estat en comparació amb les del Principat. A més, politòlegs i sociòlegs fan propostes exigents per tal de donar la volta a les problemàtiques actuals, apuntant com a solucions la renovació del sistema polític (tant quant als actors com quant a les institucions i regles de joc), la mobilització ciutadana i el reforçament de les polítiques socials. Així mateix, la majoria de politòlegs i sociòlegs entenen el “procés” per redefinir l’estatus polític de Catalunya com un repte i una oportunitat, i demanen que es canalitzi a través d’un referèndum -acordat o no.

Les solucions a la cruïlla actual, doncs, existeixen, però no es veu prou voluntat per aplicar-les. D’aquí el relatiu pessimisme que impregna les respostes de l’enquesta.

4.1.17

Les lliçons del Priorat


TV3 va emetre ahir al vespre un interessant reportatge sobre el miracle vinícola del Priorat, la comarca que en els darrers 30 anys ha passat d’estar a la cua en renda per càpita a Catalunya a adquirir un protagonisme i viure un creixement econòmic molt important.

Tot explicant la història d’aquesta transformació, el documental “Priorat” (dirigit per David Fernández de Castro) evidencia diversos factors clau per al desenvolupament dels territoris. Repassem-los, sense oblidar que, quan als anys 80 del segle passat varen arribar a la comarca els Barbier, Palacios i companyia, ningú donava un duro ni pel Priorat ni pels seus vins.

ELS FACTORS

+Visió: Els promotors del boom enològic del Priorat volien que aquest tornés a ser un referent mundial en tema de vins (ja ho havia estat al segle XIX-XX amb l’aiguardent);

+Ambició: No s’hi posaven per poc: es varen proposar fer un vi a l’alçada dels millors del món;

+Esforç: Per superar la dificultat i duresa de les condicions de l’entorn (els sòls del Priorat són de pissarres on és difícil que hi creixi res, i la comarca és muntanyenca, de manera que moltes tasques s’havien de fer a mà o amb animals);

+Paciència: Varen passar 8 anys abans no es va poder vendre la primera collita;

+Sacrifici i risc: Els pioners del reviscolament vinícola prioratí varen invertir-hi tots els seus migrats recursos -tot i tractar-se d’una empresa de resultats incerts-, varen treballar totes les hores disponibles i més, i varen viure amb gran austeritat durant molt de temps;

+Imaginació: La falta de recursos es va compensar amb molta imaginació a l’hora de trobar solucions creatives als problemes amb què s’anaven enfrontant;

+Resiliència: Davant l’escepticisme dels habitants i pagesos de tota la vida del Priorat, els emprenedors forans varen conjurar-se per aguantar i tirar endavant. Tampoc els varen desanimar les moltes negatives a comprar el seu vi que varen obtenir durant els primers temps;

+Cooperació: Barbier i la gent que havia enredat per a què se sumessin al projecte de rellançament vinícola del Priorat varen treballar colze a colze durant els primers anys, sumant forces i ajudant-se mútuament;

+Exigència: Si es volia fer un vi excel·lent, calia rebutjar els grans de raïm que no eren òptims (amb gran escàndol dels pagesos locals), malgrat que la producció fos limitada i que hagués costat tant d’obtenir;

+Agosarament: Només uns “il·luminats” decidits i convençuts del seu producte com els que varen fer possible la revolució enològica del Priorat podien atrevir-se a vendre tan car el seu nou vi i plantejar-se conquerir el mercat internacional, tot i que el Priorat era un gran desconegut en aquells moments i ells mateixos no deixaven de ser uns nouvinguts en el sector.

En resum, els dos grans secrets de l’èxit del ‘cas Priorat’ han estat la passió i la feina ben feta d’un petit conjunt d’homes i dones. És, per tant, una qüestió de persones, més que no pas de capital, tecnologia, infraestructures o sort. Si la passió i la feina ben feta s’aplica sobre els actius amb què es compta (que en el Priorat eren la terra tan peculiar, la tradició vinícola de la comarca i el paisatge), el resultat final és una història èpica d’assoliment que fa que, quan se saboreja un Priorat, s’estigui gaudint d’un vi extraordinari amb personalitat pròpia que té un relat emocionant al darrera.

El reportatge de TV3 ens recorda, però, que no tots els que varen iniciar aquesta aventura se’n varen sortir. Molts varen haver de plegar, bé per no aguantar durant els llargs anys de travessa del desert, bé perquè malgrat disposar de productes de qualitat, no els varen saber comercialitzar.

Aplicacions d’allò après amb el reportatge:
-Aquells amb vocació emprenedora farien bé d’autodiagnosticar-se com estan de visió, passió, ambició, agosarament, esforç, paciencia, capacitat de sacrifici i risc, imaginació, resiliència, cooperació i autoexigència. Alhora, convindria que es plantegessin com enfortir aquestes competències.
-Cada territori hauria de preguntar-se com pot fer emergir d’entre la població o atreure de fora els seus René Barbier, Álvaro Palacions i Daphne Glorian-Solomon, i com els pot facilitar el desplegament dels seus projectes.

En conseqüència, recomanem vivament tant als nous emprenedors com als líders locals i als professionals de l’àmbit del deenvolupament econòmic i territorial veure el reportatge (disponible al servei “Tres a la carta” de TVC), reflexionar-hi i inspirar-s’hi.

9.9.15

Ciutats Col·laboratives

Atès que a les ciutats hi ha una alta densitat de persones, són espais propicis al desplegament de l’economia col·laborativa (EC), donant lloc a les “ciutats col·laboratives”. Albert Cañigueral -expert en aquest àmbit- ha definit la ciutat col·laborativa com “aquella que permet als seus habitants poder compartir de manera eficient i segura tot tipus de béns / serveis / habilitats, creant així comunitats més fortes, saludables i connectades”.

De fet, això de la producció o el consum compartit no és pas una cosa nova. Les entitats sense afany de lucre estan basades en aquesta filosofia, i serveis públics ja existents com les biblioteques o el Bicing també en són bons exemples. Per no parlar que les famílies són per definició cèl·lules col·laboratives, i que les cooperatives i les mútues s’inspiren en principis semblants.

Però és evident que l’EC té encara molt de camí per córrer, especialment gràcies a Internet i a les TIC (les tecnologies de la informació i la comunicació), que han facilitat molt l’establiment de relacions i el posar en contacte oferiments i demandes. A més, culturalment també estan canviant les mentalitats, i cada cop s’entén més que, en moltes ocasions, allò important és tenir la possibilitat d’ús (l’accés), més que no pas la propietat, del bé o servei que volem utilitzar (a banda que la propietat de les coses comporta també costos majors).

Per tant, és cert que a les ciutats hi ha molts actius actualment desaprofitats (un exemple clàssic són les eines de bricolatge que tots tenim a casa i que fem servir ben poc) que es podrien mobilitzar sense gran esforç per a posar-los a disposició de qui els necessités. Així, es podria compartir cotxe, juguets, roba, eines, llibres, habitacions lliures, coneixements…. I d’aquesta manera seríem societats més eficients i de més benestar, i en el procés estaríem generant, de pas, capital social (confiança i relacions). Sona bé, oi?

Les administracions públiques, especialment els Ajuntaments –per la importància que té la proximitat en els processos de producció i/o consum col·laboratiu-, hi tenen un paper important a jugar, estimulant i facilitant a aquests intercanvis. Les institucions públiques poden ser impulsores de projectes d’economia col·laborativa (com el cas del Bicing abans mencionat, o les zones de wifi lliure), i donar suport a les iniciatives d’EC que surten de la gent. També poden fomentar el voluntariat i figures com els “bancs del temps”, alhora que aportar seguretat juridica i respectabilitat a aquestes noves maneres de fer.

Ciutats com Seul (que vol esdevenir una “sharing city”), Amsterdam o Portland estan ja experimentant en aquesta direcció. A l’Europa del sud, a més, aquest enfocament ens pot ajudar en la lluita contra la crisi, l’atur i les retallades. Sigui com sigui, el que és segur és que l’economia col·laborativa anirà cada cop a més, i les ciutats hi hem de veure una oportunitat.

Dit això, hem d’advertir que l’economia col·laborativa també planteja nous reptes i problemes: regulatoris (tot un nou sector per ordenar), de conflictes d’interessos (vegi’s els debats que hi ha al voltant de serveis com Uber o airbnb), de concentració empresarial (Uber aviat valdrà més que Repsol o Caixabank), d’efectes no desitjats (possibilitat de precarització del treball, riscos per als consumidors, pèrdua d’ingressos publics, desaparició dels intermediaris que no aportin valor….).

També hem d’afegir que l’economia col·laborativa té alguns límits; difícilment podria produir cotxes de la complexitat i baix preu dels que tenim actualment, per exemple. Per això, l’EC serà més un complement que no pas un substitut de “l’altra economia”. I arribats aquí es presenta un problema: com l’anomenem, aquesta altra economia a la qual es confronta l’EC? No-col·laborativa? Capitalista? Fa de mal fer perquè, si ens hi fixem bé, el capitalisme és 51% cooperació i 49% competència: seria impossible construir un vehicle (o fins i tot un senzill llapis, com acostumava a explicar Milton Friedmann) sense la participació lliure i coordinada de centenars de persones. Llavors, la diferenciació entre EC i EnoC vindria de la falta d’afany de lucre de la primera? Tampoc: els exemples classics d’EC –com els abans mencionats Uber o airbnb- són empreses amb afany de lucre!

En qualsevol cas, quedem-nos amb què l’economia col·laborativa és una idea interessant (estén el benestar i empodera les persones), i que les ciutats se’n poden beneficiar especialment. En conseqüència, els electes locals hi han de dir la seva.