4.8.19

Això va de Convivència

Un tema va sobressortir en la campanya per les municipals del passat mes de maig: el de la convivència. I va sobresortir malgrat que els polìtics en varen parlar relativament poc, i que tampoc varen dedicar-hi gaire propostes (després veurem el per què). No. Si va destacar va ser perquè els ciutadans, quan es varen adreçar als candidats, varen destacar aquest assumpte una i altra vegada (de la mateixa manera que n’han vingut parlant durant els darrers anys al bar entre amics, a la feina amb els companys de treball, i a les sobretaules familiars). En efecte, les qüestions relatives a la inseguretat, a l’incivisme, a la dificultat de conciliar interessos entre els uns i els altres, a la pèrdua de l’amabilitat i la consideració en el tracte amb els demés…. varen predominar sobre les reivindicacions puntuals per aquest o aquell servei i sobre les queixes pels forats a la via pública o per la falta d’agilitat administrativa. I en totes les converses, la conclusió era sempre la mateixa: a les ciutats, cada cop és més difícil conviure.

Per què ha passat això? Per tres grans motius. En primer lloc, perquè les nostres societats cada cop són més diverses (no només quant a nacionalitats i cultures, sinó sobretot quant a estils de vida, valors i preferències), i això, que pot ser un factor d’enriquiment, també pot ser font d’innombrables problemes si no se sap gestionar. En segon lloc, perquè la desigualtat ha crescut al si de les nostres comunitats, amb el progressiu afebliment i aprimament de la classe mitjana, quelcom que està portant a una major polarització social i a la contraposició entre la ràbia i el sentiment d’impotència dels uns (aquells que se senten exclosos) i la por dels altres (els encara ‘afortunats’). Finalment, tothom comparteix avui un profund desconcert davant d’un futur que sabem que serà diferent i que temem que serà pitjor. Les tres coses juntes, més l’estrés i la competitivitat que ho impregnen tot, fan que la gent tendeixi a tancar-se en si mateixa i en els seus cercles primaris, a desconfiar de l’altre, i a ser menys tolerant i menys altruista.

Però si és tan important, tot això, per què els polítics en varen parlat tan poc? Fàcil: perquè no en tenen la solució. Aquesta mena de problemes no s'arreglen amb una partida presupuestaria més o amb una nova ordenança, ni tan sols amb més policies i agents cívics als carrers (eines totes elles, però, que faran falta). És més complicat que no pas això. De fet, la bona i la mala notícia és que sense la implicació de la gent, no hi ha res a fer. En conseqüència, hem d'aprendre a respectar-nos i a empatitzar amb els que ens envolten; hem de deixar de considerar el civisme un tema secundari i donar-li la transcendència que té; hem d’entendre que la sensació de seguretat és el requisit previ de la cohesió social, i que la solidaritat mútua n’és el complement indispensable; hem d’estar disposats a pactar i a pensar en el mig termini (no es pot tenir tot ni tot ja). O això, o el caos.

20.1.19

Desapareixerà la democràcia?

Segons Freedom House i l'Enquesta Mundial de Valors, creix el descontentament cap als sistemes democràtics, aquí i arreu, en especial entre els joves. Pel seu cantó, Yasha Mounk fa notar que la democràcia liberal està amenaçada tant per la democràcia iliberal (caracteritzada per la falta de respecte per les institucions independents, l'estat de dret i els drets individuals) com pel liberalisme no democràtic (que pot seguir els procediments i respectar més o menys els drets, però on l'elit es resisteix a perdre poder), per no parlar dels règims totalitaris que presumeixen d'eficàcia.

Haurem, doncs, de triar entre democràcia sense drets, o drets sense democràcia? O pitjor: haurem d'acabar renunciant a ambdues coses? Per poder respondre, primer cal entendre per què ens trobem així. Després de la Segona Guerra Mundial, hi va haver un llarg període d'estabilitat i pau gràcies al fet que la majoria dels ciutadans van gaudir d'un ràpid i important increment del seu nivell de vida; a què les societats eren bastant homogènies; i a què els mitjans de comunicació estaven en poques mans (cosa que limitava la distribució d'idees extremes). La democràcia liberal va contribuir a fer possible aquest èxit, i alhora se'n va beneficiar –perquè la va legitimar.

Ara, però, les condicions generals han canviat. Fa temps que el nivell de vida de la gent està estancat i hi ha por respecte al demà: la gent gran pateix pel futur de fills i nets; els adults temen perdre la feina o que empitjori; i els joves comproven que el discurs de l'«esforça't i tot anirà bé» ja no és vàlid. A més, la societat s'ha fet diversa (tant en qüestió de races i cultures, com de maneres de viure i valors). D'altra banda, Internet i les xarxes socials han democratitzat la comunicació, de manera que avui qualsevol –també els inconformistes i els radicals– pot compartir ràpidament informació, fake news i opinions amb milers de persones, així com organitzar-se políticament amb més facilitat. Finalment, la política s'ha fet molt complexa i inintel·ligible (i, com explica Innerarity, una opinió pública que no entengui la política i que no sigui capaç de jutjar-la pot ser fàcilment instrumentalitzada o prendre decisions errònies).

En aquesta situació, la gent se sent més lluny que mai dels polítics –desprestigiats per la corrupció, la servitud als grans interessos i la incapacitat de solucionar els problemes–, i el malestar l'aprofiten les forces antisistema i els populistes. Però no ens confonguem: aquests darrers són el símptoma, no pas la malaltia, i el seu ascens representa un avís i una oportunitat de redreçar el rumb a temps. Sabrem fer-ho?

Per salvar el sistema, caldria replantejar-lo a fons, tant el model i les polítiques econòmiques (per tal que es pogués seguir creixent però alhora els beneficis fossin més ben repartits) com el model polític (per recuperar el suport a la democràcia i la confiança en els electes). En resum, hauríem de ser capaços d'oferir una expectativa de futur i un relat compartit. A més, caldria enfortir les competències polítiques i cíviques dels ciutadans, i les capacitats de gestió i morals dels governants. Sense tot això, no podem donar per suposat que la democràcia liberal se'n sortirà.

1.1.19

Es la demografia, estúpids!

(PUBLICAT A REGIO7 EL 30/11/2018)

Entre els diferents factors que marquen el present i condicionen el futur dels territoris, un de crític que cal anar seguint, analitzant i gestionant és la demografia: quants serem i com serem té implicacions profundes en tots els ordres de la vida. És fàcil d'entendre: si en una determinada zona no hi ha prou habitants, minven les possibilitats que allí es disposi de serveis, equipaments i oportunitats suficients i de qualitat; de la mateixa manera, si hi ha un excés de població, la qualitat de vida se'n pot ressentir.

La massa crítica humana, doncs, és fonamental per al progrés dels territoris, i en aquest sentit hem de constatar que a les comarques centrals de Catalunya tenim més problemes de despoblament (especialment en els petits municipis), de feblesa demogràfica (els nostres 400.000 habitants representen poc més del 5% de Catalunya i, per tant, el seu pes en el conjunt del país és molt limitat) i de desequilibri (el 84% dels municipis del nostre àmbit territorial tenen menys de 5.000 habitants -la majoria estan per sota dels 1.000 residents-, mentre que només 9 municipis sobrepassen el llindar de les 10.000 persones), que no pas de saturació. Això fa que una part substancial de la nostra població depengui de les infraestructures viàries i de telecomunicacions i eventualment del transport públic per tenir accés a serveis i oportunitats bàsiques. Cal no oblidar-ho.

Continuarà essent així en el futur a curt i mitjà termini? Les previsions de l'Idescat apuntaven que podríem sobrepassar els 414.000 habitants el 2026. Posteriorment, es continuaria creixent de forma moderada fins al 2040, i a partir de llavors els increments demogràfics s'anirien alentint.

Val a dir que tots aquests creixements es basaran no pas en la diferència entre naixements i defuncions (que es preveu negativa, ateses les nostres baixes taxes de fecunditat), sinó en els immigrants que rebrem –sobretot de l'estranger. I és que fins a mitjan segle s'espera un boom demogràfic en molts països en desenvolupament, especialment a l'Àfrica, que el 2050 haurà duplicat la seva població i arribarà als 2.300 milions de persones -la majoria, joves. Si hi afegim que l'Àfrica econòmicament continuarà essent el continent més endarrerit, i que hi preval el mal govern (corrupció, autoritarisme, estats fallits...), queda clar que s'incrementarà significativament la pressió migratòria cap a Europa. I vista la poca eficàcia que la Unió Europea està demostrant en la seva capacitat d'endreçar i gestionar els fluxos migratoris, cal concloure que els països europeus (i Catalunya destacadament, en tant que país pròsper i geogràficament proper) experimentaran l'arribada de grans contingents de nova població que alteraran els seus equilibris i tindran efectes –bons i dolents– en l'economia, la política, la cultura i la societat.

En tot cas i resumint: a les comarques centrals catalanes, en els propers anys serem més (però no gaires més), més diversos i potser més desiguals (pobles/ciutats).


(PUBLICAT A REGIO7 EL 12/12/2018)

Dèiem en l'article precedent que en un futur a mitjà termini, demogràficament, a les comarques centrals de Catalunya seríem més (però no gaires més), més diversos, i -si no érem capaços d'evitar-ho- més desiguals. Però una de les coses que més caracteritzaran els habitants de les nostres comarques en les properes dècades és que seran més vells.

Res de nou: ara ja som força més vells que no pas érem al 1981. En aquella data, les persones de menys de 16 anys representaven el 24,4% de la població (però al 2017 havien baixat fins al 17,1%), mentre que la gent de més de 64 anys eren el 12,2% del total (en canvi, al 2017 el % havien pujat fins al 19,5%). O sigui, que en el curs dels darrers trenta-cinc anys, el segment dels més joves –que abans doblava el dels més vells– s'ha aprimat fins a quedar 2,4 punts per sota d'aquells. La gent gran ha crescut tant en nombres absoluts com en percentatge gràcies a l'allargament de l'esperança de vida, que, a més, no s'aturarà: a Catalunya, alguns càlculs situen l'esperança de vida de les dones al 2050 en 95 anys, i una mica menys per als homes.

De resultes de tot això, al 2041, a Catalunya, les persones de més de 64 anys arribaran a ser el 28,3% del total, i al 2051 seran el 30,8%. Al mateix temps, la gent de més de 84 anys representaran respectivament el 18,6% i el 22,1% d'aquelles cohorts de més edat. I a la Catalunya Central això serà encara més accentuat: Manresa ja és actualment la ciutat catalana de més de 50.000 habitants amb la població més sobreenvellida.

Evidentment, aquest canvi demogràfic comportarà moltes conseqüències. D'entrada, si cada cop hi ha menys joves i més gent gran, això també vol dir menys gent treballant, quelcom que, si no es compensa –amb més robots, amb més immigració i/o amb nous sistemes laborals i fiscals– tindrà importants efectes sobre la sostenibilitat de les pensions, i sobre la capacitat productiva i de consum general (que es reduiran).

Alhora, hi haurà una despesa sanitària i social més alta (ambdues es correlacionen positivament amb l'edat). A més, pot donar-se un canvi de les preferències i humors de la societat (es pot discutir si això necessàriament significa un viratge cap a posicions culturals i polítiques més conservadores o no), i també pot haver-hi un menys dinamisme com a societat (suposant que el dinamisme sigui superior entre la joventut i les edats mitjanes que en les cohorts més velles). Per contra, tal vegada ens convertim en una societat més pacífica –menys agressiva.

Així les coses, fruit de tot plegat es poden plantejar tensions socials i conflictes intergeneracionals.

Davant d'aquest panorama, què hem de fer? D'entrada, reflexionar i preparar-nos per al futur que ve, prevenint els problemes i aprofitant-ne les coses bones que també se'n poden derivar. I d'altra banda, cal atreure i retenir el jovent al territori (amb feines de qualitat); suport a les famílies (tant perquè puguin tenir els fills que realment volen tenir –ara no és així– com per poder cuidar les persones dependents); i anar adaptant les ciutats als nous perfils de veïns que tindran.

3.3.18

Ajuntaments: Gerents versus Secretaris

Va passar durant una jornada celebrada recentment, i no és una cosa infreqüent en absolut. Quatre alcaldes de poblacions de diferent grandària estaven debatent sobre temes diversos quan un d'ells va començar a lamentar-se de les traves que li posava el seu secretari municipal. Aviat els altres tres ponents es van sumar a la queixa-denúncia: també ells coincidien a assenyalar els secretaris municipals com un dels principals "problemes" amb què havien de bregar quotidianament. Estic convençut que moltíssims altres edils s'identificarien amb aquesta sensació que els habilitats nacionals (incloent a interventors i tresorers) són més una molèstia que una ajuda i que, d'un temps ençà, entre modificacions legals i el sorgiment d'un clima generalitzat que situa la política sota sospita, el control preventiu que exerceixen aquests funcionaris s'ha intensificat, amb els consegüents retards en el progrés dels expedients i la sensació que cada vegada resulta més difícil portar a la pràctica el programa electoral i aconseguir els objectius polítics fixats.

No obstant això, el cert és que els secretaris simplement compleixen amb les seves funcions, que aquestes són necessàries, i que la legislació els ve imposada, de manera que no pot fer-se'ls responsables dels mals d'un sistema burocratitzat i recelós de l'actuació dels electes. A partir d'aquí, hi ha secretaris més cooperatius (que suggereixen alternatives, a més de dir "No") i d'altres que en són menys; n'hi ha donats a l'expansió (envaint esferes d'actuació que no els corresponen, o de les que ningú més s'ocupa) i d'altres que es neguen a fer res que sobrepassi el donar fe pública i l'assessorament legal; n'hi ha de més treballadors, i altres que no ho són tant ... Com a tot arreu.

En tot cas, els alcaldes han de saber que hi ha una solució al "problema" dels habilitats. En efecte, aquells ajuntaments que compten amb un gerent professional al capdavant de l'organització municipal (i, eventualment, amb gerents sectorials) estan en millors condicions de propiciar un diàleg productiu entre legalitat i gestió. El gerent és capaç de comprendre i analitzar les preocupacions i objeccions dels secretaris i treballar amb ells per trobar camins que permetin sobrepassar els obstacles, així com pot proposar alternatives d'acció, o simplement argumentar i defensar les vies escollides quan no coincideixen amb l'apreciació del secretari o del tècnic de torn.

Òbviament, la gerencialització dels Ajuntaments (que res té a veure amb suposades "privatitzacions") té molts altres avantatges, a part d'aquest: dóna un impuls a l'estratègia i a la planficació corporativa, afavoreix que se centri l'acció municipal en el ciutadà, aconsegueix una major eficiència en els serveis prestats, implica fer una veritable gestió dels professionals de l'organització, promou un ús intel·ligent de la tecnologia, millora la presa de decisions ... però això ja seria el tema d'un altre article.

En resum, un bon gerent (amb la formació i l'experiència necessària) és tan imprescindible com un secretari municipal a l'hora de dirigir organitzacions que, per pressupost i nombre de treballadors, no té sentit que segueixin gestionades de forma amateur.

25.1.18

Un fantasma recorre Europa (i el món): el deute

Benjamí Franklin va dir: "Val més anar-se'n a dormir sense sopar que aixecar-se amb deutes". Si ressucités avui dia, l'home s'esveraria molt, i amb raó. Fa poc s’ha fet pública la darrera dada disponible sobre el deute que ara mateix deu tenir el món: 193 bilions d’euros (32.153.000.000.000.000 de les antigues pessetes). L’espectacular número és el resultat de sumar allò que deuen les administracions públiques, les empreses i les famílies (les llars). Per a què ens fem una idea del que aquesta quantitat representa, vindria a ser més de 3 vegades el PIB mundial; és a dir, caldria dedicar tota la producció del món durant 3 anys per a poder pagar el deute acumulat (4 anys, en el cas de l’eurozona). És la segona xifra més alta mai assolida pel deute en la història de la Humanitat –el rècord mundial s’havia assolit l’any anterior.

Val a dir que endeutar-se no és ni bo ni dolent en si mateix. Depèn de per a què es facin servir els diners manllevats, i de la capacitat (present i futura) que es tingui per a retornar-los. Si, per exemple, es destina el capital obtingut a fer inversions productives (infraestructures, maquinàries, educació...) i els ingressos de què es disposa són estables o van en línia ascendent, endeutar-se pot ser bo i convenient, i pot permetre millorar les coses avui i facilitar el creixement demà. Si, per contra, es destinen els préstecs a despeses supèrflues i es fa sense capacitat financera duradera, és a dir, si ens dediquem a comprar coses que no necessitem i que no ens podem permetre, hom pot crear-se seriosos problemes, i de rebot crear-ne per als que l’envolten –tot i la momentània bonança econòmica que l’inicial increment de la despesa pugui propiciar.

En tot cas, l’alt volum del deute avui existent, més la perspectiva de pujades dels tipus d’interès els propers anys, han començat a generar nerviosisme. La preocupació està fonamentada: si en el futur comencessin a encadenar-se impagaments del servei del deute, la depressió econòmica podria engolir-nos a tots.

A tot això, no s’ha d’oblidar que endeutar-se té sempre un cost d’oportunitat: l’esforç que caldrà fer per pagar el principal més els interessos s’hauria pogut esmerçar en causes alternatives. A més, el deute fa entrar en joc un conflicte intergeneracional: endeutar-se suposa que la generació actual rep uns beneficis, mentre que la factura la pagarà les generacions futures. Això és molt perillós: resulta massa temptador (especialment per a polítics, directius empresarials i -en general- tot aquell que no s’hi juga els propis quartos) gaudir ara de la part positiva de disposar de més líquid i passar-ne la càrrega a aquells que vindran després. Especialment si un es considera "massa gran per a caure". Llavors es fa evident la certesa de l'advertència de Keynes: “Si jo et dec una lliura, tinc un problema; però si et dec un milió, el problema és teu” No cal dir que el “teu” som nosaltres...

Per tot plegat, la imparable progressió de l’endeutament mundial no ens hauria de deixar indiferents, i hauríem d’exigir que ningú estirés més el braç que la màniga i que la prudència tornés a les finances. A les finances occidentals (els països avançats devem 142,6 bilions) i a les de les economies emergents (50,7 bilions). I tant a les finances públiques com a les privades, perquè si les unes fan fallida, també ho faran les altres. A més, resulta que els forats estan força repartits: governs i administracions deuen 52 bilions, les empreses 57, els bancs 48 i els particulars 36. Farien bé tots plegats, doncs, de proposar-se fermament posar-se a dieta i desendeutar-se, enlloc de viure de prestat i crear un miratge de prosperitat que no pot durar.

I és que l'alternativa és clara. En paraules de Thomas Carlyle: “Només hi ha dues maneres de pagar els deutes: mitjançant el treball i mitjançant l'estalvi”. En conseqüència, si ens endeutem -o si ens endeuten, que és el mateix- excessivament, en el futur haurem de treballar més, renunciar a coses, patir un nou increment d'impostos o totes tres coses a la vegada.