Micropobles

(article publicat al diari Regió7 el 28/2/20)

S'entén per «micropoble» un municipi amb menys de 500 habitants. A Catalunya en tenim 336 (el 35% del total), 33 dels quals no arriben als 100 veïns. Són, a més, diversos entre si, per extensió, orografia o renda; molts d'ells, però, tenen una mitjana d'edat de la seva gent elevada.

És evident que la migradesa de població (que, a més, sovint està distribuïda en diversos nuclis o vivint de forma dispersa) explica moltes de les seves problemàtiques, però ens equivocaríem si penséssim que els micropobles són un anacronisme o que els seus reptes només concerneixen aquells que hi viuen. En primer lloc, els micropobles són l'expressió de gent arrelada al territori que vol seguir-hi vivint i fer-ho amb normalitat; sense ells, Catalunya seria senzillament una altra cosa.

D'altra banda, la sort dels micropobles ens interessa a tots, perquè malgrat que només apleguen l'1% dels catalans, els seus termes municipals sumen el 33% del territori del Principat. És a dir, tenen cura d'una tercera part del país, en benefici de tots (perquè sabem que un territori descuidat és font de problemes).

En canvi, són raquítics els recursos de què disposen aquests pobles per atendre els seus habitants i per fer l'esmentada funció de gestió del territori i del ric patrimoni cultural que també atresoren. Si hi afegim que la vida en aquestes viles no acostuma a ser fàcil –perquè la falta de massa crítica impedeix gaudir de molts serveis, infraestructures i equipaments–, aleshores entendrem que una amenaça plana sobre el demà dels micropobles. La demografia reflecteix aquesta incertesa de futur: l'Idescat preveu que d'aquí al 2033, 6 de cada 10 municipis de menys de 500 habitants hauran perdut població –per contra, gairebé tots els municipis de més de 5.000 habitants n'hauran gua-nyat.

Així doncs, si realment volem fer efectiva la igualtat d'oportunitats per a tots els catalans, visquin on visquin, i si no oblidem que necessitem que hi hagi gent al territori que el vetlli, aleshores haurem de disposar de polítiques de reequilibri territorial que ajudin els micropobles a tirar endavant.

Polítiques que assegurin l'accessibilitat a aquests pobles, i un servei de transport públic o compartit que els connecti a una ciutat de referència. També és vital que hi arribin les telecomunicacions i que hi estiguin garantits els serveis mèdics i l'atenció a la gent gran (cal tenir en compte que el 29,8% dels habitants dels micropobles tindran més de 65 anys el 2033 ). Igualment, cal fer un esforç per preservar les escoles allà on hi hagi un mínim d'infants (sense escola, les famílies se'n van) i facilitar que els joves s'hi puguin guanyar la vida.

Tot això requereix diners addicionals i normatives adaptades a les especificitats dels micropobles, a més de l'ajut dels consells comarcals –imprescindibles per a donar-los suport tècnic i proveir aquells serveis públics que els ajuntaments més petits no poden prestar per si mateixos.

Govern i administració catalanes: necessiten millorar

La darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat sobre valoració de polítiques públiques i de l’acció del Govern és un toc d’atenció vers els nostres dirigents. Segons ella, el 61,6% dels enquestats creuen que l’executiu català no sap com resoldre els problemes del país (un percentatge que ha anat creixent des del 42,3% del 2011), alhora que els que pensen que el Govern solucionarà els problemes del país es queden en el 30,6%, i només l’1,6% opina que ja ho està fent. A més, el primer problema als ulls dels ciutadans (36,8%) passa a ser la insatisfacció amb la política i els polítics, seguit de les relacions Catalunya-Espanya (30,9%). L’atur i la precarietat laboral només ocupen el tercer lloc en les preocupacions de la gent (23,3%) quan fa un any eren el problema més important. Finalment, els catalans mostren poca confiança en el govern de la Generalitat (4,51 en una escala de 0 a 10 punts -3,5 en el cas del govern central-) i en suspenen la gestió, que obté un 4,65 de mitjana (el pitjor valor des del 2011). Cal aclarir que, malgrat que la majoria d’enquestats puntuen aquesta gestió amb més d’un 5 de nota; el que passa és que els que l’aproven ho fan amb puntuacions baixes, i els que suspenen són força crítics, quelcom que fa que la mitjana final resultant sigui un suspens.


A l’altra cara de la moneda, però, en l’enquesta també trobem que la imatge que els catalans tenen de la forma en què funciona l’Administració pública de la Generalitat és positiva o molt positiva (54,5%), contra un 29,8% que la té negativa o molt negativa (en el cas de l’administració de l’Estat, les xifres són del 35,4% i del 48,7%, respectivament). I es creu majoritàriament que l’Administració de la Generalitat presta serveis de qualitat (53% d’enquestats totalment o més aviat d’acord amb aquesta afirmació, contra un 35,1% totalment o més aviat en desacord).


Fins aquí les dades. Fem-ne ara una interpretació. Darrera de la tendència que es constata al descontentament hi pot haver diferents factors, generals uns, locals altres. Comencem pels primers. D’una banda, tenim la impotència que demostren els governs d’arreu davant dels grans reptes de l’època (de la disrupció tecnològica -i els seus efectes en el món del treball, socials i polítics- al canvi climàtic, passant per les migracions o l’envelliment), que es caracteritzen per tenir un caire global (que no entén de fronteres i requeriria una major coordinació i cooperació internacional) i una alta complexitat (per entendre’ns: són problemes que no s’arreglen amb una partida pressupostària més o una nova llei o reglament). D’altre cantó, hi ha també la renúncia de tots els governs a dotar-se d’eines efectives amb què fer front als interessos de les grans corporacions i les elits transnacionals, i la mandra o la por a l’hora d’entomar reformes que poden resultar conflictives.


Pel que fa als factors ‘locals’, tenim tant el nostre context polític particular (el procés, la repressió, la polarització…) com la irrupció en escena d’unes noves generacions més exigents -afortunadament.

En tot cas, si la desafecció popular davant dels nostres líders polítics i la seva feina continua creixent, el futur es presenta complicat. Té solució, però, aquesta malaltia? Segur que una cosa que s’hi pot fer és donar altra vegada la importància deguda a la (bona) gestió i a la cura de les coses del dia a dia, que no és contradictori amb les reivindicacions i negociacions dels temes polítics de fons. De fet, la majoria dels enquestats pel CEO prioritzen que el Govern “resolgui el problema polític entre Catalunya i Espanya”(54,8%), davant del 37,5% que prefereixen que “gestioni els serveis públics que són competència seva” primer de tot. Hi ha un clam, doncs, per una millor gestió i per una millor política, que en realitat són qüestions interconnectades.

És possible, satisfer aquest clam? I tant. Heus ací quatre temes clau per a una millora de la gestió: digitalització completa de l’administració i automatització dels seus processos (quelcom que ja han aconseguit països com Estònia); ús intens de l’avaluació (de tot tipus: de necessitats, de disseny, d’implementació, d’eficiència, d’impacte…) per a la millora de les polítiques; aposta per la direcció pública (gestors professionalitzats i amb autonomia per a fer la seva feina); i bastir una administració i un govern intel·ligents (que treuen profit del Big data i de la intel·ligència artificial, i que formen i reconeixen el talent dels seus professionals). I quatre temes clau, també, per a una millora de la política: elecció directa dels representants polítics (començant pels diputats, sense perdre pel camí la necessària proporcionalitat: model electoral alemany) per a responsabilitzar-los davant dels seus electors; substitució del folklorisme participatiu per una autèntica governança compartida (implicació i corresponsabilització continuada dels sectors privat i no lucratius en el disseny, posada en pràctica i avaluació de les polítiques i serveis públics); actitud de valentia i creativitat de les autoritats (sense por a innovar ni a fer les reformes necessàries); i treball en xarxa entre administracions i governs (col·laboració lleial entre nivells de govern i entre ens d’igual natura, posant el ciutadà al centre).

És cert que en alguns d’aquests terrenys i en altres també crítics, s’està fent bona feina des de la Secretaria d’Administració i Funció Pública i des de la Direcció General d’Administració Digital de la Generalitat -per posar dos exemples-. Però el risc és no anar prou enllà ni prou ràpid; el repte és, precisament, com estendre, accelerar i consolidar les transformacions que s’estan empenyent.

A tot això, no es poden ignorar ni les resistències internes amb què es troben els intents en curs ni el fet que, en el context polític actual, allò urgent (que pot ser alhora important) passa per davant d’allò important (que cada cop esdevé més urgent), per la qual cosa no és fàcil portar endavant una tal agenda de canvi. Però hem d’assumir que l’anormalitat és la nova normalitat i que està destinada a perllongar-se molt de temps. Per tant, o aprenem a avançar malgrat tots els “malgrats” i condicionants, o la història ens passarà per sobre. En aquest sentit, resulta imprescindible un gran Pacte de País per a una nova Administració, que ha d’incloure tant un consens entre les forces polítiques (al capdavall, la millora de la gestió pública interessa a tothom) com la corresponsabilització de la societat civil (amb plataformes com el FERA que hi poden fer aportacions rellevants).

La moda dels Pressupostos Participatius

LA MODA DELS PRESSUPOSTOS PARTICIPATIUS (article publicat a Regió7 el 29/11/2019)

Als darrers anys han proliferat als nostres municipis experiències de pressupostos participatius (P.P.). Se suposa que són una manera de empoderar els ciutadans i d’acostar la presa de decisions als veïns. Però realment és així? Val la pena el temps, diners i atenció que es destina a unes tals iniciatives?

D’una banda, usualment en els P.P. hi pren part només una petita part de la població, i els diners que es destinen a aquesta finalitat són sempre quantitats menudes del pressupost municipal: 1,8€ per habitant a Berga (0,12% del pressupost), 2,6€ a Manresa, 5,6€ a Solsona, 8,3€ a La Seu d’Urgell, 31€ a Avià, 55,7€ a Rajadell…. Això amb prou feines permet tirar endavant dos o tres projectes modestos. Vist així, els pressupostos participatius serien més simbòlics que altra cosa. Els més descreguts podrien afirmar fins i tot que es tracta que la gent s’acontenti amb les engrunes i s’oblidi (o no qüestioni) allò que es fa amb el gruix dels recursos municipals.

Però al mateix temps els pressupostos participatius presenten unes quantes virtuds. En primer lloc, ajuden a sensibilitzar la gent sobre el cost d’oportunitat que té tota actuació pública: quan els recursos són limitats i les necessitats i peticions infinites, optar per una cosa implica deixar-ne aparcades altres. En segon lloc, els P.P. són una escola de participació: hom hi aprèn habilitats claus per al ple exercici de la ciutadania, com les de proposar, debatre, reflexionar, comunicar, negociar…. Finalment, els P.P. desvetllen entre alguns el gust per participar i una disposició a implicar-se. Precisament, els pressupostos participatius haurien de ser una porta d’entrada a la participació política més enllà dels “polítics”, i un assaig per a plantejar-se després altres projectes d’obertura de les institucions i de noves maneres de fer política i de governança.

En tot cas, també hem de tenir en compte que els ciutadans -que menen vides complicades- no tenen ni temps ni ganes d’informar-se i d’opinar sobre tot. Per aquest motiu, en societats d’una certa grandària, el govern representatiu -per delegació- és imprescindible i no seria realista intentar substituir-lo en tot per una democràcia directa. En canvi, sí seria desitjable que els governs -i sobretot els més propers: els locals- fossin sempre sensibles a les demandes i preferències dels seus veïns, que els escoltessin més, i que els involucressin regularment en aquells assumptes que els concerneixen de prop o que els interessen especialment. Aquesta actitud hauria d’amarar tota l’actuació de les administracions públiques, i no limitar-se al moment i als contorns reduïts d’uns pressupostos participatius. Perquè si fan falta uns P.P. per a què certs temes arribin a la taula dels governs, és que alguna cosa bàsica falla.

En conclusió, els P.P. no són cap remei màgic i seria una llàstima concebre’ls com un bolet aïllat que comença i acaba en si mateix. Per contra, si els seus impulsors se’ls prenen seriosament (que vol dir que hi destinen partides pressupostàries importants, gestionen bé els processos i -quelcom essencial- porten a la pràctica les actuacions que la gent escull), llavors els pressupostos participatius poden contibuir a lluitar contra la desafecció democràtica, i poden modelar uns ajuntaments i governs més receptius, més inclusius i amb millors procediments de presa de decisions.

Això va de Convivència

Un tema va sobressortir en la campanya per les municipals del passat mes de maig: el de la convivència. I va sobresortir malgrat que els polìtics en varen parlar relativament poc, i que tampoc varen dedicar-hi gaire propostes (després veurem el per què). No. Si va destacar va ser perquè els ciutadans, quan es varen adreçar als candidats, varen destacar aquest assumpte una i altra vegada (de la mateixa manera que n’han vingut parlant durant els darrers anys al bar entre amics, a la feina amb els companys de treball, i a les sobretaules familiars). En efecte, les qüestions relatives a la inseguretat, a l’incivisme, a la dificultat de conciliar interessos entre els uns i els altres, a la pèrdua de l’amabilitat i la consideració en el tracte amb els demés…. varen predominar sobre les reivindicacions puntuals per aquest o aquell servei i sobre les queixes pels forats a la via pública o per la falta d’agilitat administrativa. I en totes les converses, la conclusió era sempre la mateixa: a les ciutats, cada cop és més difícil conviure.

Per què ha passat això? Per tres grans motius. En primer lloc, perquè les nostres societats cada cop són més diverses (no només quant a nacionalitats i cultures, sinó sobretot quant a estils de vida, valors i preferències), i això, que pot ser un factor d’enriquiment, també pot ser font d’innombrables problemes si no se sap gestionar. En segon lloc, perquè la desigualtat ha crescut al si de les nostres comunitats, amb el progressiu afebliment i aprimament de la classe mitjana, quelcom que està portant a una major polarització social i a la contraposició entre la ràbia i el sentiment d’impotència dels uns (aquells que se senten exclosos) i la por dels altres (els encara ‘afortunats’). Finalment, tothom comparteix avui un profund desconcert davant d’un futur que sabem que serà diferent i que temem que serà pitjor. Les tres coses juntes, més l’estrés i la competitivitat que ho impregnen tot, fan que la gent tendeixi a tancar-se en si mateixa i en els seus cercles primaris, a desconfiar de l’altre, i a ser menys tolerant i menys altruista.

Però si és tan important, tot això, per què els polítics en varen parlat tan poc? Fàcil: perquè no en tenen la solució. Aquesta mena de problemes no s'arreglen amb una partida presupuestaria més o amb una nova ordenança, ni tan sols amb més policies i agents cívics als carrers (eines totes elles, però, que faran falta). És més complicat que no pas això. De fet, la bona i la mala notícia és que sense la implicació de la gent, no hi ha res a fer. En conseqüència, hem d'aprendre a respectar-nos i a empatitzar amb els que ens envolten; hem de deixar de considerar el civisme un tema secundari i donar-li la transcendència que té; hem d’entendre que la sensació de seguretat és el requisit previ de la cohesió social, i que la solidaritat mútua n’és el complement indispensable; hem d’estar disposats a pactar i a pensar en el mig termini (no es pot tenir tot ni tot ja). O això, o el caos.

Desapareixerà la democràcia?

Segons Freedom House i l'Enquesta Mundial de Valors, creix el descontentament cap als sistemes democràtics, aquí i arreu, en especial entre els joves. Pel seu cantó, Yasha Mounk fa notar que la democràcia liberal està amenaçada tant per la democràcia iliberal (caracteritzada per la falta de respecte per les institucions independents, l'estat de dret i els drets individuals) com pel liberalisme no democràtic (que pot seguir els procediments i respectar més o menys els drets, però on l'elit es resisteix a perdre poder), per no parlar dels règims totalitaris que presumeixen d'eficàcia.

Haurem, doncs, de triar entre democràcia sense drets, o drets sense democràcia? O pitjor: haurem d'acabar renunciant a ambdues coses? Per poder respondre, primer cal entendre per què ens trobem així. Després de la Segona Guerra Mundial, hi va haver un llarg període d'estabilitat i pau gràcies al fet que la majoria dels ciutadans van gaudir d'un ràpid i important increment del seu nivell de vida; a què les societats eren bastant homogènies; i a què els mitjans de comunicació estaven en poques mans (cosa que limitava la distribució d'idees extremes). La democràcia liberal va contribuir a fer possible aquest èxit, i alhora se'n va beneficiar –perquè la va legitimar.

Ara, però, les condicions generals han canviat. Fa temps que el nivell de vida de la gent està estancat i hi ha por respecte al demà: la gent gran pateix pel futur de fills i nets; els adults temen perdre la feina o que empitjori; i els joves comproven que el discurs de l'«esforça't i tot anirà bé» ja no és vàlid. A més, la societat s'ha fet diversa (tant en qüestió de races i cultures, com de maneres de viure i valors). D'altra banda, Internet i les xarxes socials han democratitzat la comunicació, de manera que avui qualsevol –també els inconformistes i els radicals– pot compartir ràpidament informació, fake news i opinions amb milers de persones, així com organitzar-se políticament amb més facilitat. Finalment, la política s'ha fet molt complexa i inintel·ligible (i, com explica Innerarity, una opinió pública que no entengui la política i que no sigui capaç de jutjar-la pot ser fàcilment instrumentalitzada o prendre decisions errònies).

En aquesta situació, la gent se sent més lluny que mai dels polítics –desprestigiats per la corrupció, la servitud als grans interessos i la incapacitat de solucionar els problemes–, i el malestar l'aprofiten les forces antisistema i els populistes. Però no ens confonguem: aquests darrers són el símptoma, no pas la malaltia, i el seu ascens representa un avís i una oportunitat de redreçar el rumb a temps. Sabrem fer-ho?

Per salvar el sistema, caldria replantejar-lo a fons, tant el model i les polítiques econòmiques (per tal que es pogués seguir creixent però alhora els beneficis fossin més ben repartits) com el model polític (per recuperar el suport a la democràcia i la confiança en els electes). En resum, hauríem de ser capaços d'oferir una expectativa de futur i un relat compartit. A més, caldria enfortir les competències polítiques i cíviques dels ciutadans, i les capacitats de gestió i morals dels governants. Sense tot això, no podem donar per suposat que la democràcia liberal se'n sortirà.