8.10.17

Catalunya a la cruïlla. La visió de politòlegs i sociòlegs

Els sondejos del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat i molts d’altres coicideixen en assenyalar una alta insatisfacció ciutadana davant la situació política, social i econòmica del país. Hi ha, però, motius reals per a aquest descontentament?

Segons una enquesta realitzada a l'estiu (abans dels darrers esdeviments del procés, per tant) pel Col•legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya entre els seus membres (observadors qualificats de l’estat del país), la realitat és més aviat negativa, tot i que ho és més a nivell espanyol (on la situació política es qualifica majoritàriament -45,5%- com a dolenta, a l’igual que la social -50,0%-) que no pas a Catalunya (on la majoria de respostes qualifiquen com a regulars tant la situació política -40,1%- com la social -50,3%-).

COMPARACIÓ SITUACIÓ POLÍTICA A CATALUNYA I A ESPANYA
Font: Enquesta Colpis a politòlegs i sociòlegs catalans. 2017 

COMPARACIÓ SITUACIÓ SOCIAL A CATALUNYA I A ESPANYA
Font: Enquesta Colpis a politòlegs i sociòlegs catalans. 2017


Així, doncs, politòlegs i sociòlegs es declaren també insatisfets. I quines són, les raons del seu descontentament?

En una pregunta multiresposta de l’enquesta que estem comentant, els nostres politòlegs i sociòlegs identifiquen com a principals problemes en l’àmbit català la relació de Catalunya amb l'Estat (39,4%), l’atur (38,1% de mencions), les deficiències del sistema polític (24,4%), la desigualtat social (23,75%) i la corrupció (21,9%).

A nivell de l’estat espanyol, els problemes que es destaquen són semblants, però en graus diferents: la corrupció (34,8%) va primer, seguida de la falta de qualitat democràtica (31,6% -expressada en qüestions com la manca de cultura democràtica o la separació de poders-), l’atur (27,5%) i les desigualtats (17,7%).

A la vista, per tant, d’una diversitat tan gran d’elements tan fonamentals, sembla que tot falla alhora, la qual cosa hauria d’alarmar-nos perquè, de ser així, seria ingenu fiar la solució de tots els mals únicament a la recuperació econòmica. Dit d’una altra manera: no n’hi haurà prou amb la millora de les xifres de creixement econòmic i d’ocupació per a apaivagar el malestar ciutadà.


En tot cas, no tot és tant negatiu. Hi ha àmbits a Catalunya (com la sanitat, l’educació, els drets i llibertats, o la convivència) que reben un judici més favorable dels nostres politòlegs i sociòlegs.


Amb tot, el pitjor és que les perspectives generals de futur que albiren els politòlegs i sociòlegs catalans no són excessivament optimistes. Respecte a la situació política de Catalunya, un 38,4% dels enquestats opinen que d’aquí a un any seguirà igual que en l’actualitat (mentre que un 27,7% pensen que haurà millorat, i un 26% creuen que haurà empitjorat). Més pessimistes són encara quan es tracta de preveure el futur polític immediat a Espanya: un 51,1% d’enquestats creu que continuarà igual (contra només un 4% que prediu que haurà millorat, i un 37,5% que tem que haurà empitjorat).

D’altra banda, pel que fa a les perspectives d’evolució de la situació social, gairebé la meitat (46,2%) dels enquestats consideren que a Catalunya el 2018 seguirà igual que en l’actualitat (mentre que 27,2% opinen que haurà empitjorat i el 18,5% que haurà millorat), i la sensació d’enquistament encara és més gran en el cas espanyol (el 56,5% opinen que el 2018 seguirà igual, encara que el 32,4% creuen que haurà empitjorat i el 5,9% opinen que haurà millorat).


Més enllà de la denúncia de la situació actual, però, l’interès de l’enquesta del Col•legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya està en veure quines solucions es proposen. Per exemple, les mesures que els enquestats consideren més adients per millorar la salut de la democràcia a Catalunya prioritzen l’augment de la participació ciutadana (democràcia participativa), una major transparència, la lluita contra la corrupció, el rendiment de comptes, l’augment de la responsabilitat i professionalitat dels dirigents polítics, i la modificació de la llei electoral. Pel que fa a l’Estat espanyol, les opinions són molt similars, i les solucions proposades són les mateixes que a Catalunya -més la separació real de poders-. Encara, en l’ordre social, l’èmfasi es posa en millorar les condicions laborals i en preservar l’estat de benestar.


I sobre la relació Catalunya/Espanya (recordem-ho: el problema considerat principal), i en concret sobre com s’hauria de tractar la demanda catalana d’autodeterminació, què n’opinen els politòlegs i sociòlegs catalans? La majoria dels enquestats (43,2%) consideren que s’hauria de resoldre fent un referèndum, tant si es pot acordar amb l’Estat com si no. Els que consideren que caldria celebrar un referèndum, però només en el cas que fos acordat, són un 17,6% -que sumats als anteriors fan un total de 60,8% d’enquestats partidaris del referéndum-. La resta de respostes es distribueixen entre els que pensen que caldria fer una declaració unilateral d’independència (10%), els que creuen que s’hauria de fer una reforma de la Constitució que reconegués un nou estatus de Catalunya al si de l'Estat espanyol (18,2%), i el 2,8% d’opinions en el sentit que s’hauria d’ignorar la demanda catalana per inconstitucional.


En resum, els politòlegs i sociòlegs catalans no difereixen del conjunt de la població del país a l’hora de criticar la situació actual, i no preveuen grans millores immediates d’aquesta situació, si bé valoren més negativament la realitat espanyola que la catalana i són més pessimistes quant a les perspectives de futur de l’Estat en comparació amb les del Principat. A més, politòlegs i sociòlegs fan propostes exigents per tal de donar la volta a les problemàtiques actuals, apuntant com a solucions la renovació del sistema polític (tant quant als actors com quant a les institucions i regles de joc), la mobilització ciutadana i el reforçament de les polítiques socials. Així mateix, la majoria de politòlegs i sociòlegs entenen el “procés” per redefinir l’estatus polític de Catalunya com un repte i una oportunitat, i demanen que es canalitzi a través d’un referèndum -acordat o no.

Les solucions a la cruïlla actual, doncs, existeixen, però no es veu prou voluntat per aplicar-les. D’aquí el relatiu pessimisme que impregna les respostes de l’enquesta.

4.1.17

Les lliçons del Priorat


TV3 va emetre ahir al vespre un interessant reportatge sobre el miracle vinícola del Priorat, la comarca que en els darrers 30 anys ha passat d’estar a la cua en renda per càpita a Catalunya a adquirir un protagonisme i viure un creixement econòmic molt important.

Tot explicant la història d’aquesta transformació, el documental “Priorat” (dirigit per David Fernández de Castro) evidencia diversos factors clau per al desenvolupament dels territoris. Repassem-los, sense oblidar que, quan als anys 80 del segle passat varen arribar a la comarca els Barbier, Palacios i companyia, ningú donava un duro ni pel Priorat ni pels seus vins.

ELS FACTORS

+Visió: Els promotors del boom enològic del Priorat volien que aquest tornés a ser un referent mundial en tema de vins (ja ho havia estat al segle XIX-XX amb l’aiguardent);

+Ambició: No s’hi posaven per poc: es varen proposar fer un vi a l’alçada dels millors del món;

+Esforç: Per superar la dificultat i duresa de les condicions de l’entorn (els sòls del Priorat són de pissarres on és difícil que hi creixi res, i la comarca és muntanyenca, de manera que moltes tasques s’havien de fer a mà o amb animals);

+Paciència: Varen passar 8 anys abans no es va poder vendre la primera collita;

+Sacrifici i risc: Els pioners del reviscolament vinícola prioratí varen invertir-hi tots els seus migrats recursos -tot i tractar-se d’una empresa de resultats incerts-, varen treballar totes les hores disponibles i més, i varen viure amb gran austeritat durant molt de temps;

+Imaginació: La falta de recursos es va compensar amb molta imaginació a l’hora de trobar solucions creatives als problemes amb què s’anaven enfrontant;

+Resiliència: Davant l’escepticisme dels habitants i pagesos de tota la vida del Priorat, els emprenedors forans varen conjurar-se per aguantar i tirar endavant. Tampoc els varen desanimar les moltes negatives a comprar el seu vi que varen obtenir durant els primers temps;

+Cooperació: Barbier i la gent que havia enredat per a què se sumessin al projecte de rellançament vinícola del Priorat varen treballar colze a colze durant els primers anys, sumant forces i ajudant-se mútuament;

+Exigència: Si es volia fer un vi excel·lent, calia rebutjar els grans de raïm que no eren òptims (amb gran escàndol dels pagesos locals), malgrat que la producció fos limitada i que hagués costat tant d’obtenir;

+Agosarament: Només uns “il·luminats” decidits i convençuts del seu producte com els que varen fer possible la revolució enològica del Priorat podien atrevir-se a vendre tan car el seu nou vi i plantejar-se conquerir el mercat internacional, tot i que el Priorat era un gran desconegut en aquells moments i ells mateixos no deixaven de ser uns nouvinguts en el sector.

En resum, els dos grans secrets de l’èxit del ‘cas Priorat’ han estat la passió i la feina ben feta d’un petit conjunt d’homes i dones. És, per tant, una qüestió de persones, més que no pas de capital, tecnologia, infraestructures o sort. Si la passió i la feina ben feta s’aplica sobre els actius amb què es compta (que en el Priorat eren la terra tan peculiar, la tradició vinícola de la comarca i el paisatge), el resultat final és una història èpica d’assoliment que fa que, quan se saboreja un Priorat, s’estigui gaudint d’un vi extraordinari amb personalitat pròpia que té un relat emocionant al darrera.

El reportatge de TV3 ens recorda, però, que no tots els que varen iniciar aquesta aventura se’n varen sortir. Molts varen haver de plegar, bé per no aguantar durant els llargs anys de travessa del desert, bé perquè malgrat disposar de productes de qualitat, no els varen saber comercialitzar.

Aplicacions d’allò après amb el reportatge:
-Aquells amb vocació emprenedora farien bé d’autodiagnosticar-se com estan de visió, passió, ambició, agosarament, esforç, paciencia, capacitat de sacrifici i risc, imaginació, resiliència, cooperació i autoexigència. Alhora, convindria que es plantegessin com enfortir aquestes competències.
-Cada territori hauria de preguntar-se com pot fer emergir d’entre la població o atreure de fora els seus René Barbier, Álvaro Palacions i Daphne Glorian-Solomon, i com els pot facilitar el desplegament dels seus projectes.

En conseqüència, recomanem vivament tant als nous emprenedors com als líders locals i als professionals de l’àmbit del deenvolupament econòmic i territorial veure el reportatge (disponible al servei “Tres a la carta” de TVC), reflexionar-hi i inspirar-s’hi.

9.9.15

Ciutats Col·laboratives

Atès que a les ciutats hi ha una alta densitat de persones, són espais propicis al desplegament de l’economia col·laborativa (EC), donant lloc a les “ciutats col·laboratives”. Albert Cañigueral -expert en aquest àmbit- ha definit la ciutat col·laborativa com “aquella que permet als seus habitants poder compartir de manera eficient i segura tot tipus de béns / serveis / habilitats, creant així comunitats més fortes, saludables i connectades”.

De fet, això de la producció o el consum compartit no és pas una cosa nova. Les entitats sense afany de lucre estan basades en aquesta filosofia, i serveis públics ja existents com les biblioteques o el Bicing també en són bons exemples. Per no parlar que les famílies són per definició cèl·lules col·laboratives, i que les cooperatives i les mútues s’inspiren en principis semblants.

Però és evident que l’EC té encara molt de camí per córrer, especialment gràcies a Internet i a les TIC (les tecnologies de la informació i la comunicació), que han facilitat molt l’establiment de relacions i el posar en contacte oferiments i demandes. A més, culturalment també estan canviant les mentalitats, i cada cop s’entén més que, en moltes ocasions, allò important és tenir la possibilitat d’ús (l’accés), més que no pas la propietat, del bé o servei que volem utilitzar (a banda que la propietat de les coses comporta també costos majors).

Per tant, és cert que a les ciutats hi ha molts actius actualment desaprofitats (un exemple clàssic són les eines de bricolatge que tots tenim a casa i que fem servir ben poc) que es podrien mobilitzar sense gran esforç per a posar-los a disposició de qui els necessités. Així, es podria compartir cotxe, juguets, roba, eines, llibres, habitacions lliures, coneixements…. I d’aquesta manera seríem societats més eficients i de més benestar, i en el procés estaríem generant, de pas, capital social (confiança i relacions). Sona bé, oi?

Les administracions públiques, especialment els Ajuntaments –per la importància que té la proximitat en els processos de producció i/o consum col·laboratiu-, hi tenen un paper important a jugar, estimulant i facilitant a aquests intercanvis. Les institucions públiques poden ser impulsores de projectes d’economia col·laborativa (com el cas del Bicing abans mencionat, o les zones de wifi lliure), i donar suport a les iniciatives d’EC que surten de la gent. També poden fomentar el voluntariat i figures com els “bancs del temps”, alhora que aportar seguretat juridica i respectabilitat a aquestes noves maneres de fer.

Ciutats com Seul (que vol esdevenir una “sharing city”), Amsterdam o Portland estan ja experimentant en aquesta direcció. A l’Europa del sud, a més, aquest enfocament ens pot ajudar en la lluita contra la crisi, l’atur i les retallades. Sigui com sigui, el que és segur és que l’economia col·laborativa anirà cada cop a més, i les ciutats hi hem de veure una oportunitat.

Dit això, hem d’advertir que l’economia col·laborativa també planteja nous reptes i problemes: regulatoris (tot un nou sector per ordenar), de conflictes d’interessos (vegi’s els debats que hi ha al voltant de serveis com Uber o airbnb), de concentració empresarial (Uber aviat valdrà més que Repsol o Caixabank), d’efectes no desitjats (possibilitat de precarització del treball, riscos per als consumidors, pèrdua d’ingressos publics, desaparició dels intermediaris que no aportin valor….).

També hem d’afegir que l’economia col·laborativa té alguns límits; difícilment podria produir cotxes de la complexitat i baix preu dels que tenim actualment, per exemple. Per això, l’EC serà més un complement que no pas un substitut de “l’altra economia”. I arribats aquí es presenta un problema: com l’anomenem, aquesta altra economia a la qual es confronta l’EC? No-col·laborativa? Capitalista? Fa de mal fer perquè, si ens hi fixem bé, el capitalisme és 51% cooperació i 49% competència: seria impossible construir un vehicle (o fins i tot un senzill llapis, com acostumava a explicar Milton Friedmann) sense la participació lliure i coordinada de centenars de persones. Llavors, la diferenciació entre EC i EnoC vindria de la falta d’afany de lucre de la primera? Tampoc: els exemples classics d’EC –com els abans mencionats Uber o airbnb- són empreses amb afany de lucre!

En qualsevol cas, quedem-nos amb què l’economia col·laborativa és una idea interessant (estén el benestar i empodera les persones), i que les ciutats se’n poden beneficiar especialment. En conseqüència, els electes locals hi han de dir la seva.

8.6.15

Les deu tasques bàsiques dels primers dies del nou alcalde/ssa


Dissabte vinent una nova fornada d’alcaldes i alcaldesses prendran possessió dels seus càrrecs. Els espera un mandat apassionant, vist que la gent ha dipositat en ells expectatives importants, i en la mesura que en els propers quatre anys la recuperació econòmica els facilitarà les coses i que els marcs polítics seran més oberts.

Però si els electes volen fer bona feina i estar a l’alçada del moment, haurien de tenir ben presents aquelles coses que convé enllestir durant les primers setmanes d’exercici de la batllia, a fi de posar les bases de quatre anys altament productius. Són les següents:

1. Explicar el seu projecte als treballadors municipals, i demanar la seva col·laboració
a. Òbviament, prèviament l’han de tenir clar, el projecte, i no s’hi val a confondre’l amb el programa electoral ni amb un llistat d’actuacions. La prova del 9 per saber si n’hi ha o no, de projecte, és senzilla: s’és capaç de resumir-lo en un paràgraf? Els regidors de govern l’expliquen igual? I diu alguna cosa substantiva, més enllà de la poesia i els tòpics polítics?
D’altra banda, val la pena clarificar aquest projecte i pensar com fer-lo motivador, perquè l’Alcalde/ssa l’haurà d’anar explicant arreu i continuadament, si es vol que la gent entengui què s’està intentant aconseguir i que hi ajudin…

2. Traçar el mapa de ruta del mandat, amb els corresponents objectius, estratègies, punts crítics, calendaris…
a. Quatre anys passen molt ràpid. O des del primer dia se sap què es vol fer i com es farà (després, el mapa ja s’anirà adaptant i posant al dia, però cal un disseny inicial operacionalitzable), o ja s’ha begut oli.

3. Crear un sistema de seguiment del progrés cap als objectius establerts
a. L’eina a aquest efecte pot ser un quadre de comandament, per exemple, el qual s’ha de completar amb un bon sistema d’informació sobre la ciutat i l’opinió pública, per no quedar fora de joc. D’aquesta manera es podrà saber en cada moment si s’està anant bé o no.

4. Construir una coalició de suports
a. Suports més enllà dels polítics: socials, comunicatius, econòmics, institucionals… de persones i organitzacions a qui s’implicarà en la governabilitat del municipi. Amb ells caldrà reunir-s’hi periòdicament.

5. Posar a punt l’equip de treball
a. En realitat, una diversitat d’equips, o un Equip amb diversos nivells: l’equip de govern; l’equip de l’àrea d’Alcaldia; l’equip de directius municipals; l’equip del partit; els suports de professionals externs… Res es pot fer sol, i menys que res portar un Ajuntament i liderar una ciutat.

6. Dibuixar-se un mapa de mines
a. Són moltes les coses que poden anar malament, i els problemes que poden sorgir (amb o sense culpa pròpia) poden provocar danys i posar en perill el projecte. Si es tenen identificades aquestes mines (les que poden anticipar-se, que no són totes), es podrà també fer una tasca de prevenció i de minimització de danys que sempre ajudarà.

7. Dotar-se d’un sistema de gestió del temps
a. Per molt que s’hi dediqui plenament (18 hores al dia, 7 dies a la setmana i 365 dies l’any), l’alcalde/ssa no podrà atrapar-s’ho tot. Per tant, val més que decideixi proactivament què vol assegurar que es faci, i que a més sigui molt eficient en l’ús del seu temps. Necessitarà, doncs, un mètode i eines per a gestionar-lo, així com Ii caldrà pactar amb el seu entorn més immediat -família, amics…- el nou “règim de visites”, garantint, això sí, que la feina no l’abdueix completament (sense equilibri personal, tot se’n ressenteix)…

8. Preparar el dispositiu de comunicació que utilitzarà per a donar a conèixer la seva feina i els resultats que se’n derivaran
a. Si un no s’obliga, des del primer dia, a reservar temps i energia (i diners) per a comunicar, no ho farà, o no ho farà prou bé. I comunicar no és només una obligació per als electes -ja que cal ser transparent-; és també un dret i una necessitat: si els electes no difonen allò què fan i els seus per quès, se’ls maljutjarà. I si no es preveu qui, com i quan s’ocuparà d’aquesta funció, es quedarà curt, segur.

9. Definir les relacions amb el partit que li dóna suport
a. La dinàmica govern-partit sol derivar en problemes, si no es cuida. I com que hauria de ser d’interès mutu mantenir una relació continuada i fluïda, val més deixar-la ben encarrilada ja de bell antuvi.

10. Autodiagnosticar-se i treballar en la pròpia millora
a. Les competències que requereix l’exercici del lideratge local són moltes, i de ben segur que ningú no les té totes desenvolupades en tot el seu potencial. Per això cal ser conscient de les pròpies mancances, avaluar-ne els possibles efectes i preveure maneres de compensar-les (sigui en base a col·laboradors, sigui formant-se i millorant dia a dia)

Són 10 comeses que no garanteixen que el mandat municipal vagi bé, però que hi poden ajudar molt. Per això surt a compte invertir-hi temps, en iniciar el curs politic.

10.9.14

Ciutats

Hem llegit amb interès el llibre del professor de la Universitat de Hardvard Edward GlaesserEl triunfo de las ciudades”, una obra de referència en tot el que té relació amb les ciutats i les polítiques urbanes. La tesi central del llibre és que les ciutats són un fenomen molt positiu, i que gràcies a elles ha tingut lloc el progrés de la humanitat. L’argument justificatiu és que el fet urbà permet i facilita el contacte i l’intercanvi de coneixements entre persones, la qual cosa propicia la creativitat i la innovació. Per cert, les noves tecnologies no estarien canviant aquesta lògica, ja que el contacte cara a cara continuaria essent fonamental.

D’altra banda, el llibre també defensa les ciutats (concretament, les ciutats denses) com la millor fórmula per tenir un planeta sostenible. És innegable que seria catastròfic que els països emergents -el creixement de la població dels quals és enorme- repliquessin el model que ha prosperat a Occident de ciutat difusa -exemplaritzat pels ‘suburbis’ nord-americans o per les nostres urbanitzacions i barris residencials-. Però també a Europa els costos mediambientals de la dispersió urbana comencen a ser preocupants. Per aquest motiu, Glaesser advoca pel creixement vertical de les ciutats i per donar facilitats a la construcció. Coherentment, critica les normatives massa restrictives, perquè -al seu parer- encareixen el cost de l’habitatge i no fan altra cosa que desplaçar el problema.

En la visió del llibre, doncs, les ciutats són clarament més solució que no pas problema. Això no significa, però, que totes les ciutats rutllin igual de bé. En cada període històric trobem ciutats puixants i ciutats en decadència. La clau que explica aquesta desigual sort, segons Glaesser, està en les persones que hi ha al capdavant de cada ciutat, tant a nivell institucional -els Ajuntaments- com econòmic, cultural i cívic. Darrera tota gran ciutat hi ha un govern eficaç, una societat civil emprenedora i una ciutadania corresponsabilitzada. Abundància de petites empreses, diversificació econòmica i presència de ciutadans formats són també fonamentals per a la prosperitat (“sense capital humà, no hi ha ciutat pròspera”, ens diu Glaesser). Les infraestructures físiques, en canvi, resulten ser més secundàries.

En un altre ordre de coses, el llibre examina com s’ho han fet les ciutats més exitoses (Nova York, Milà, Tokio, Boston, Vancouver, Dubai...) per a sortir-se’n i excel•lir. Les fórmules són diverses: en uns casos, han apostat decididament pel talent; en altres (com en el cas de la ciutat-Estat de Singapur), han tingut la possibilitat de dissenyar polítiques econòmiques pròpies; algunes ciutats del món en desenvolupament, simplement han eliminat la corrupció i han garantit l’ordre i la seguretat jurídica -que no és poca cosa-; i certs municipis s’han especialitzat en oferir tota classe d’opcions d’oci i plaer.

Però res garanteix que l’èxit duri: sovint, els bons i els mals moments se succeeixen si la ciutat no és capaç de reinventar-se cada cop que l’entorn canvia. Recordem com el món urbà i pròsper de l’Imperi Romà va ser substituït per l’estancament rural de l’Edat Mitjana. O fixem-nos en els exemples de ciutats com Liverpool, Glasgow, Rotterdam o Vilnius, que són avui molt més petites del que foren en altres èpoques. Per no parlar de casos més extrems com Detroit (la “capital del motor” dels Estats Units): va passar de 1,85 milions d’habitants al 1950 a només 770.000 al 2008, el seu Ajuntament es va declarar en fallida, la taxa d’homicidis s’hi ha disparat i actualment un terç dels seus habitants viu en la misèria.

En canvi, altres ciutats han sabut fer el camí invers, i moltes han trobat solucions creatives i eficaces -que el llibre repassa- a problemes típics de les grans urbs, com la congestió, la delinqüència o la pobresa urbana. En conclusió, hauríem d’aprendre de totes aquestes experiències d’èxit i de fracàs, tant les globals com les sectorials, per a no repetir errors i per contra sí replicar encerts. I és que, com hem dit sovint: no cal reinventar la roda cada setmana, ni ensopegar tres vegades amb la mateixa pedra.