Nous significats per a la participació en temps de crisi i de canvi

Fins al present, en l’àmbit públic massa sovint participació s’ha confós –interessadament, a vegades- amb informació. O, en el millor del casos, s’ha cregut que apostar per la participació volia dir deixar l’opció a què hom hi ‘pogués dir la seva’ (encara que a l’hora de la veritat, això comptés ben poc). No és estrany, doncs, que la gent arrufi el nas quan se li promet noves oportunitats participatives. Estan escarmentats.

Però al marge del que hagi donat de si en el passat, participació pot ser avui sinònim d’acció col·laborativa, i això pot interessar tant al ciutadà com a l’administració. Vegem per què.

Si els recursos públics són escassos, una manera de multiplicar-ne la seva efectivitat és deixant que la gent ajudi les administracions. L’interès dels ens públics en aquesta evolució és evident: podran fer més. Però què hi tenen a guanyar, els ciutadans? –preguntaran els escèptics- És que no paguen ja prou impostos com per a haver d’afegir-hi encara noves contribucions, ni que sigui en espècies? Que no és responsabilitat de l’administració, tot plegat?

Primer: D’entrada, noti’s que, tenint en compte que aquest tipus de ‘contribució altruista’ seria voluntària, només tindria lloc quan s’apliqués a alguna cosa que per al ciutadà tingués sentit i valgués la pena. Si no, es quedaria a casa.

Segon punt: Fàcilment pot passar que la tria sigui entre tenir aquesta cosa si hi ha aportació ciutadana, o no tenir-la si no n’hi ha, perquè els impostos no donen per a tot (encara que és cert que, millor gestionats, donarien per força més) i perquè l’atenció política és un bé escás (fins i tot havent-hi recursos, el temps i l’interès dels responsables públics és limitat, i moltes bones causes no reben l’atenció que mereixerien). Un exemple de com podria funcionar la transacció. Les faroles del meu carrer estan en un estat lamentable. No només són obsoletes des del punt de vista de la sostenibilitat; a més, estan despintades i presenten desperfectes. No és probable que el govern municipal se n’ocupi fins que caiguin a terra. Doncs bé, jo estic disposat a posar el meu granet de sorra per a millorar-les: m’ofereixo a pintar-les. Segur que altres veins també estarien disposats a donar un cop de mà, si com a resultat el carrer acabés fent més goig. Ja entenem que no se’ns permeti tirar pel dret i posar-nos mans a l’obra pel nostre compte sense encomanar-nos a Déu ni al diable (com quan en temps de caiguda de fulles escombrem el troç de vorera davant del nostre domicili, o com quan després d’una nevada netegem la nostra part de via pública), perquè s’ha de fer bé i seguint uns criteris (que encaixin a més en les polítiques locals). Però la solució és fàcil: que des de l’Ajuntament ens defineixin el color de pintura a utilitzar, que ens la proporcionin i tot -si cal-, i que si volen ens assignin un supervisor municipal que doni instruccions, ens formi i s’asseguri que la feina es fa correctament. D’aquesta manera, tots contents.

Tercer punt: Un benefici addicional per al ciutadà altruista vindria pel cantó de la satisfacció de sentir-se útil i d’haver contribuït a millorar la teva comunitat, més enllà del profit particular que n’hagués obtingut (en l’exemple anterior, el ‘seu’ carrer fent més goig). I, pel camí, també podrien arribar a desenvolupar-se llaços més profunds entre veïns, s’entendria millora la complexitat de la governació de la cosa comuna, sorgirien noves ocasions per a compartir la presa de decisions (al voltant del què es fa i com es fa), etc.

En definitiva, estem parlant de voluntariat cívic, sí, però no necessàriament del voluntariat convencional (el valor del qual mai es reconeixerà prou), sinó d’unes contribucions que poden ser puntuals, ‘interessades’, heterogènies i sovint nascudes des de baix (de les inquietuds de la gent), però no per això menys efectives. És més, probablement més d’un d’aquests voluntaris pragmàtics trobaria gust en l’experiència i acabaria engruixint les files d’entitats de voluntariat convencionals.

Que les institucions públiques no temin, doncs, fer apel·lació a la corresponsabilització, i que els ciutadans no s’estiguin d’oferir-se i d’exigir que el seu oferiment sigui atès.

Acabem destacant que l’aportació ciutadana no tindria per què fer-se necessàriament en forma d’esforç físic, sinó que podría canalitzar-se en forma de coneixement, o de recursos materials, o fins i tot de diners suplementaris… I més enllà del voluntariat pragmàtic de què parlàvem, l’ajuda del ciutadà segur que també acabarà arribant -arriba ja- a través del seu paper en la coproducció ja no tan voluntària de serveis públics (que pot anar des de realitzar tasques administratives –omplenar una instància quan es realitza un tràmit electrònic- fins a arramangar-se -com quan s’obliga a la gent a tornar de l’Hospital a casa pels seus mitjans-). Per un cantó i per l’altre, el futur de l’àmbit públic sense dubte que serà de major protagonisme dels ciutadans en l’acció pública, i això, afortunadament, no serà ‘gratis’, sinó que haurà de compensar-se amb majors possibilitats de la gent d’incidir en les decisions públiques.

Alguns han anomenat a aquest escenari l’etapa del Govern 2.0, i l’han associat a la revolució econòmica que vivim (Wikinomics), la revolució tecnològica en marxa (web 2.0), la revolució social que arriba de la mà del networking social, i la revolució demogràfica que representa la nova generació dels nadius digitals. Pot ser, però segur que el fenomen no es limitarà a les noves generacions ni a les coses que passen a la Xarxa. Ni tan sols serà una tendència exclusiva del món públic: en l’àmbit privat, sovint trobarem igualment una transformació del consumidor en co-productor (o en ‘prosumidor’ -suma de productor i de consumidor-).