3.3.20

Micropobles

(article publicat al diari Regió7 el 28/2/20)

S'entén per «micropoble» un municipi amb menys de 500 habitants. A Catalunya en tenim 336 (el 35% del total), 33 dels quals no arriben als 100 veïns. Són, a més, diversos entre si, per extensió, orografia o renda; molts d'ells, però, tenen una mitjana d'edat de la seva gent elevada.

És evident que la migradesa de població (que, a més, sovint està distribuïda en diversos nuclis o vivint de forma dispersa) explica moltes de les seves problemàtiques, però ens equivocaríem si penséssim que els micropobles són un anacronisme o que els seus reptes només concerneixen aquells que hi viuen. En primer lloc, els micropobles són l'expressió de gent arrelada al territori que vol seguir-hi vivint i fer-ho amb normalitat; sense ells, Catalunya seria senzillament una altra cosa.

D'altra banda, la sort dels micropobles ens interessa a tots, perquè malgrat que només apleguen l'1% dels catalans, els seus termes municipals sumen el 33% del territori del Principat. És a dir, tenen cura d'una tercera part del país, en benefici de tots (perquè sabem que un territori descuidat és font de problemes).

En canvi, són raquítics els recursos de què disposen aquests pobles per atendre els seus habitants i per fer l'esmentada funció de gestió del territori i del ric patrimoni cultural que també atresoren. Si hi afegim que la vida en aquestes viles no acostuma a ser fàcil –perquè la falta de massa crítica impedeix gaudir de molts serveis, infraestructures i equipaments–, aleshores entendrem que una amenaça plana sobre el demà dels micropobles. La demografia reflecteix aquesta incertesa de futur: l'Idescat preveu que d'aquí al 2033, 6 de cada 10 municipis de menys de 500 habitants hauran perdut població –per contra, gairebé tots els municipis de més de 5.000 habitants n'hauran gua-nyat.

Així doncs, si realment volem fer efectiva la igualtat d'oportunitats per a tots els catalans, visquin on visquin, i si no oblidem que necessitem que hi hagi gent al territori que el vetlli, aleshores haurem de disposar de polítiques de reequilibri territorial que ajudin els micropobles a tirar endavant.

Polítiques que assegurin l'accessibilitat a aquests pobles, i un servei de transport públic o compartit que els connecti a una ciutat de referència. També és vital que hi arribin les telecomunicacions i que hi estiguin garantits els serveis mèdics i l'atenció a la gent gran (cal tenir en compte que el 29,8% dels habitants dels micropobles tindran més de 65 anys el 2033 ). Igualment, cal fer un esforç per preservar les escoles allà on hi hagi un mínim d'infants (sense escola, les famílies se'n van) i facilitar que els joves s'hi puguin guanyar la vida.

Tot això requereix diners addicionals i normatives adaptades a les especificitats dels micropobles, a més de l'ajut dels consells comarcals –imprescindibles per a donar-los suport tècnic i proveir aquells serveis públics que els ajuntaments més petits no poden prestar per si mateixos.