Crida a sometent

Al nostre país, antigament, quan s'encarava un greu perill per a la comunitat, les autoritats cridaven a sometent (una mena de mobilització general que convertia el pagès, el sabater i el botiguer en ocasionals soldats). Es tractava d'aprofitar i alinear tots els recursos disponibles per a la defensa. Doncs bé, davant el panorama actual de crisi econòmica i social, fóra bo que els governants d'avui -cadascú al seu nivell:local, nacional, estatal, europeu- també cridessin a sometent, quelcom que ens recordaria que estem en guerra i que no podem resignar-nos a administrar el dia a dia esperant que escampi la tempesta, sinó que hem de ser proactius.

Davant d'un escenari com el present de recessió profunda que posa en qüestió la nostra cohesió i benestar (si no la nostra pròpia existència com a societat viable), què menys que declarar l'estat d'emergència sòcio-econòmic i convidar -exigir- a tothom la seva implicació per a fer-hi front? Altrament, fins a quin percentatge d'atur caldrà arribar per a considerar insostenible la situació? Quants desnonaments més s'hauran de produir abans no jutgem com a inacceptable l'actual estat de coses? Quantes famílies més s'hauran de quedar sense cap ingrés per decidir-nos a reaccionar col·lectivament?

No estem demanant mesures improvitzades, frívoles i populistes d'aquelles que sovint resulten tant inútils com contraproduents. Tot al contrari: estem reclamant que els governs deixin de limitar-se a lamentar-se i a comptar aturats per a passar a ser impulsors de dinàmiques generadores de solucions. Precisament perquè aquests governs tenen ja prou dificultats per a mantenir la paradeta oberta i no en podem esperar miracles, és imprescindible que convoquin a la ciutadania a fer un esforç extraordinari -com extraordinària és la tempestat que ens està ofegant.

Què entenem per esforç extraordinari? Aquell que capgira la lògica de resignació paralitzadora, emprenyament destructor i negativisme estèril que ara ho impregna tot. Aquell que porta l'aturat a utilitzar les seves hores, energies i talents per a crear valor per a la comunitat i per a ell mateix (a més de per a preparar-se per a la reincorporació a un món del treball futur que serà molt diferent del que hem conegut). Aquell que fa que l'empresari a la corda fluixa acreixi -no rebaixi- el seus nivells d'ambició i repte, fixant noves fites, provant allò que mai havia provat, establint noves aliances, innovant... Aquell que obliga els governs a passar el rasclet i a centrar-se en allò fonamental a fi d'eliminar obstacles i alliberar recursos que li permetin ajudar de manera efectiva a treballadors, empresaris i famílies a sortir-se'n.

Tot plegat requereix molta flexibilitat, molta creativitat, molta generositat, una mica més de sentit comú i de sensibilitat, i força unitat; en definitiva, un gran pacte social per a véncer la crisi. Requereix també redefinir i respectar les prioritats, i fins i tot fixar noves regles -que poden ser temporals, fins que torni la bonança- per a estimular la creació de riquesa, treball i benestar.

Alguns exemples a escala local per il·lustrar el que volem dir. Els carrers de moltes ciutats són actualment plens de locals buits. Per què no els tornem a posar en circulació cedint-los a aturats i emprenedors amb propostes creatives de nous tipus de comerços o serveis? Establim una moratòria -d'un any, per exemple- d'impostos, cotitzacions i lloguers (i de la majoria d'obligacions burocràtiques) per a aquests nous emprenedors. Si d'aquí a un any els negocis s'han consolidat, es restableixen les regles de joc habituals i els propietaris dels locals passen a cobrar-ne una renta (que pot incloure, degudament escalonada, una compensació per l'any de cessió anterior).

Segon exemple. Les tarifes de les escoles bressol han crescut, alhora que les possibilitats econòmiques de moltes famílies han disminuït i alguns dels seus membres han quedat a l'atur. Doncs bé, permetem que s'obrin "grups de cura col·lectiva d'infants" a càrrec d'aquestes persones, ja sigui en els seus propis domicilis o en locals cedits per les institucions públiques. Relaxem els requeriments legals que tant encareixen aquests serveis (metres quadrats per nen, mesures de seguretat, obligacions de perfils professionals...)i fem el mateix que fem quan la dita cura es fa a nivell particular en la llar de cadascú i en relació als propis fills: no interferir. Aquest enfocament seria aplicable igualment a alternatives als menjadors escolars, i a l'atenció a la gent gran i a persones depenents, entre altres possibilitats.

Tercer exemple. Hi ha molta feina pendent a les nostres ciutats. S'han de netejar pintades, arreglar carrers (el manteniment de les urbs serà el gran perjudicat per aquesta crisi, i això ho pagarem amb escreix a mig termini), atendre serveis publics que s'estan tancant o que redueixen horaris per falta de personal, donar un cop de mà a les entitats (en espècies, ja que no es pot fer econòmicament)... Només hi ha una manera de poder satisfer aquestes necessitats creant de pas llocs de treball temporals per a aturats però sense emprar uns diners que no es tenen ni hi seran: redefinint prioritats, i optimitzant la gestió de la resta de serveis públics. Aquesta darrera podria ser una gran contribució dels treballadors públics: ajudar a reformar la gestió pública, més enllà de les retallades, per a fer-la més eficient i així disposar d'alguns recursos addicionals de cara a afrontar les noves urgències.

Quart exemple: els crèdits socials particulars. Creem i donem empara legal a aquesta nova figura: un particular -persona, empresa, entitat- que vol contribuir a la solidaritat col·lectiva, avança una quantitat que s'utilitzarà per donar crèdit a persones necessitades. El crèdit -i uns mínims interessos que garanteixin la no devaluació del valor de la quantitat prestada- haurà de ser tornat més endavant (quan la situació de la persona beneficiària hagi millorat), de forma que els potencials 'prestadors' es vegin incentivats a implicar-se (hi ajudaria molt, també, que el sistema financer i les institucions públiques garantissin aquests préstecs socials) i que el beneficiari no se senti objecte de caritat ni es desresponsabilitzi de la seva situació.

Cinquè exemple: fomentem el voluntariat dels professionals. Molts psicòlegs, advocats, taxistes, lampistes... estarien disposats a donar un cop de mà si se'ls demanés i s'organitzés un 'banc de recursos professionals' a disposició de les entitats i dels serveis públics que tracten amb els damnificats per la crisi.

En fi, les posssibilitats són infinites. És hora de posar la imaginació al poder, de sumar forces i de coordinar-se. Que les autoritats ens convoquin, i parlem-ne tots: sindicats, empresaris, botiguers, representants associatius i, sobretot, els mateixos ciutadans. Però si la convocatòria no ve de dalt, fem-la sorgir des de baix, perquè no podem esperar més. El risc de trencament social és real i proper, i si es produeix l'esclat social, aleshores sortir del pou serà molt més complicat.