4.8.19

Això va de Convivència

Un tema va sobressortir en la campanya per les municipals del passat mes de maig: el de la convivència. I va sobresortir malgrat que els polìtics en varen parlar relativament poc, i que tampoc varen dedicar-hi gaire propostes (després veurem el per què). No. Si va destacar va ser perquè els ciutadans, quan es varen adreçar als candidats, varen destacar aquest assumpte una i altra vegada (de la mateixa manera que n’han vingut parlant durant els darrers anys al bar entre amics, a la feina amb els companys de treball, i a les sobretaules familiars). En efecte, les qüestions relatives a la inseguretat, a l’incivisme, a la dificultat de conciliar interessos entre els uns i els altres, a la pèrdua de l’amabilitat i la consideració en el tracte amb els demés…. varen predominar sobre les reivindicacions puntuals per aquest o aquell servei i sobre les queixes pels forats a la via pública o per la falta d’agilitat administrativa. I en totes les converses, la conclusió era sempre la mateixa: a les ciutats, cada cop és més difícil conviure.

Per què ha passat això? Per tres grans motius. En primer lloc, perquè les nostres societats cada cop són més diverses (no només quant a nacionalitats i cultures, sinó sobretot quant a estils de vida, valors i preferències), i això, que pot ser un factor d’enriquiment, també pot ser font d’innombrables problemes si no se sap gestionar. En segon lloc, perquè la desigualtat ha crescut al si de les nostres comunitats, amb el progressiu afebliment i aprimament de la classe mitjana, quelcom que està portant a una major polarització social i a la contraposició entre la ràbia i el sentiment d’impotència dels uns (aquells que se senten exclosos) i la por dels altres (els encara ‘afortunats’). Finalment, tothom comparteix avui un profund desconcert davant d’un futur que sabem que serà diferent i que temem que serà pitjor. Les tres coses juntes, més l’estrés i la competitivitat que ho impregnen tot, fan que la gent tendeixi a tancar-se en si mateixa i en els seus cercles primaris, a desconfiar de l’altre, i a ser menys tolerant i menys altruista.

Però si és tan important, tot això, per què els polítics en varen parlat tan poc? Fàcil: perquè no en tenen la solució. Aquesta mena de problemes no s'arreglen amb una partida presupuestaria més o amb una nova ordenança, ni tan sols amb més policies i agents cívics als carrers (eines totes elles, però, que faran falta). És més complicat que no pas això. De fet, la bona i la mala notícia és que sense la implicació de la gent, no hi ha res a fer. En conseqüència, hem d'aprendre a respectar-nos i a empatitzar amb els que ens envolten; hem de deixar de considerar el civisme un tema secundari i donar-li la transcendència que té; hem d’entendre que la sensació de seguretat és el requisit previ de la cohesió social, i que la solidaritat mútua n’és el complement indispensable; hem d’estar disposats a pactar i a pensar en el mig termini (no es pot tenir tot ni tot ja). O això, o el caos.

No comments:

Post a Comment