Per a quan, l'avaluació de polítiques públiques?

En l’acció pública, la creació del màxim valor possible per als ciutadans passa per la recerca de les grans “E”s (eficàcia, eficiència, economia, efectivitat, equitat...), i això requereix treballar en base a polítiques públiques, amb els seus corresponents programes i actuacions.

Convindria, doncs, que fos imperatiu per als governs definir i explicitar les seves polítiques, així com hauria de facilitar-se i àdhuc fer obligatori la seva posterior avaluació (preferiblement a càrrec de professionals independents). Amb l’avaluació (en les seves diverses modalitats: de necessitats socials, de disseny, d’implementació, de resultats, etc), coneixeríem què es pot esperar d’un programa quan s’està concebent, quin és l’impacte real que està tenint una determinada política en vigor, amb quin cost, a qui està beneficiant realment, quins problemes de posada en pràctica sorgeixen... informacions totes elles imprescindibles per a evitar que es malbaratin els diners, maximitzar beneficis, comparar rendiments, aprendre de l’experiència i millorar....

Malauradament, però, hi ha diferents obstacles que impedeixen que l’avaluació de polítiques i programes adquireixi la importància que hauria de tenir. En primer lloc, constatem que saber què están donant de si les seves polítiques no és l’únic interès que tenen els responsables de les nostres administracions (a voltes sembla que sigui més important fer veure que s’està fent alguna cosa, que no pas que allò que s’està fent serveixi per a res: vegi’s, si no, el festival de mesures febles o directament inútils, quan no contraproduents, que s’estan improvitzant ‘contra la crisi’). De totes maneres, no hi hauria d’haver cap problema en poder afinar més l’instrumental metodològic públic i perfeccionar-ne les actuacions: al capdavall, això acabarà revertint en benefici d’aquells que en són responsables.

El segon problema és que polítics i gestors tenen a vegades por a aparèixer retratats negativament en les avaluacions. Certament, moltes de les polítiques que s’estan aplicant -en el benentès que algunes polítiques ni tan sols són dignes d’aquest nom, perquè es limiten a ser un sumatori d’accions i serveis- són manifestament millorables. Però el dret a la transparència del ciutadà ha de prevaldre sobre la comoditat administrativa, i un cop més la transparència acabarà essent motor de canvi i de progrés per al món públic.

Per últim, als nostres països l’avaluació de polítiques encara està mancada de tradició i de reconeixement. Afortunadament, però, l’interès per ella va creixent, i no li falten ni les metodologies de treball adequades ni les institucions i els professionals -tant al si de la pròpia administració com en les consultories del sector privat- capaços d’impulsar-la. És qüestió de temps, per tant, que es generalitzi i doni fruits, i aleshores ja no hi haurà marxa enrera possible.