Les lliçons -potencials- de la crisi

FET 1: Segons els especialistes en història econòmica moderna, cada 10-15 anys (en promig) patim una crisi. El model capitalista vigent comporta l’existència de cicles econòmics, l’inici i el final dels quals no es poden predir amb antel•lació, però que sabem del cert que s’aniran repetint en el futur, tal com ha succeït en el passat. Així, és segur que la present crisi passarà, que serà seguida per una etapa de creixement més o menys gran, i que -més tard o més d’hora- arribarà una altra recessió.

(Nota al marge: Cal fer notar que la versió imperant del capitalisme no és l’única -ni la millor- possible. Per exemple, els plantejaments dels economistes de l’escola austríaca -quoficient de caixa del 100%, patró or o equivalent...- probablement ens estalviarien patir el Dragon Khan sense fi de producció i consum a què estem acostumats, encara que a un preu alt: la renúncia a índexs de creixement anual elevats. És clar que, a efectes de sostenibilitat del planeta, això podria ser beneficiós i tot)

FET2: Sabem que en èpoques de crisi es disparen les necessitats socials a atendre des dels poders públics, i sabem que, en conjuntures de dificultats econòmiques, els ingressos de les administracions disminueixen notablement. En altres paraules: en el moment en què el sector públic necessita més diners, la seva caixa està més buida que mai.

FET 3: El problema anterior no té fàcil solució. Apujar els impostos en temps de crisi no és una bona pensada: aquest tipus de mesura resulta impopular políticament i contraproduent econòmicament (ja que redueix les possibilitats de consum dels ciutadans –prerequisit de l’estimulació de la producció- i els fons que les empreses precisen per al seu funcionament ordinari i per a invertir). D’altra banda, l’endeutament no és pas una millor alternativa: d’entrada, sovint les institucions publiques ja han esgotat el seu marge d’endeutament i, a més, en plena situació de crisi aquesta via de finançament és cara i complicada d’aconseguir (els bancs tanquen l’aixeta), alhora que no s’ha d’oblidar que el capital i els seus interessos s’hauran de tornar el dia de demà.

PROPOSTA: Així, doncs, si no es poden apujar els impostos ni acudir al crèdit, ¿hem de concloure que l’única solució és l’optimització de la gestió -per a alliberar recursos- i la priorització -deixar de fer coses-? No necessàriament. Optimitzar i prioritzar són exercicis saludables, que amb crisi o sense s’haurien de practicar periòdicament. Però podríem inventar mecanismes anticíclics que ens ajudessin a travessar els moments de dificultats pressupostàries. Un d’ells seria l’estalvi en temps de bonança. Es tractaria de fer bossa quan l’economia tiba i els ingressos públics s’incrementen. Posem que, en època de creixement, les administracions públiques destinessin a un “fons de reserva social” un 3% o un 5% dels seus ingressos corrents, cada any. Aquest capital i els seus interessos (seria qüestió d’invertir-lo amb prudència per tal de fer-lo treballar mentre no s’hagués d’utilitzar) es faria servir per a reforçar les polítiques socials (i, si es vol, també les de dinamització econòmica) quan arribessin els anys magres.

Per descomptat que caldria dissenyar curosament els detalls d’aquest mecanisme, blindant-lo i fent-lo a prova d’oportunistes. En primer lloc, hauria de tenir un caire obligatori per a les institucions públiques, perquè la lògica de la política és actuar a curt termini, i les futures crisis no formen mai part de les prioritats dels electes (els quals, ben al contrari, tindran la inclinació a treure el màxim pròfit dels anys “bons” i gastar tot el disponible). En segon lloc, caldria establir què s’entén per ‘període de crisi’ (a aquest efecte, podria servir la definició oficial de recessió: dos/tres trimestres seguits de decreixement del PIB) i des de quan seria imperatiu començar a estalviar (podria deixar-se’n al marge els primers mesos de recuperació). També s’hauria de delimitar clarament a què es poden aplicar i a què no els recursos generats: malament rai si servissin per a mantenir els ‘mitxelins’ acumulats durant la fase d’excessos.

Però bé, tot això ja vindria. Ara per ara, allò important és decidir si volem treure alguna lliçó de la crisi actual i de les que l’han precedit, o si insistim a ensopegar una i altra vegada amb la mateixa pedra. I això val també per als ciutadans a nivell particular.

(Nota final: Un mecanisme de l’estil del que proposem ja existeix en el sistema de pensions espanyol. Malauradament, però, tenint els problemes del sistema de pensions un caràcter estructural i una magnitud potencial enorme, no cal esperar gaire del ‘fons de reserva’ de la Seguretat Social -que com a molt permetria capejar la situació uns mesos-. En canvi, tractant-se de crisis econòmiques conjunturals, el “fons de reserva social” que suggeríem podria ser un actiu rellevant).