Les lliçons -potencials- de la crisi

FET 1: Segons els especialistes en història econòmica moderna, cada 10-15 anys (en promig) patim una crisi. El model capitalista vigent comporta l’existència de cicles econòmics, l’inici i el final dels quals no es poden predir amb antel•lació, però que sabem del cert que s’aniran repetint en el futur, tal com ha succeït en el passat. Així, és segur que la present crisi passarà, que serà seguida per una etapa de creixement més o menys gran, i que -més tard o més d’hora- arribarà una altra recessió.

(Nota al marge: Cal fer notar que la versió imperant del capitalisme no és l’única -ni la millor- possible. Per exemple, els plantejaments dels economistes de l’escola austríaca -quoficient de caixa del 100%, patró or o equivalent...- probablement ens estalviarien patir el Dragon Khan sense fi de producció i consum a què estem acostumats, encara que a un preu alt: la renúncia a índexs de creixement anual elevats. És clar que, a efectes de sostenibilitat del planeta, això podria ser beneficiós i tot)

FET2: Sabem que en èpoques de crisi es disparen les necessitats socials a atendre des dels poders públics, i sabem que, en conjuntures de dificultats econòmiques, els ingressos de les administracions disminueixen notablement. En altres paraules: en el moment en què el sector públic necessita més diners, la seva caixa està més buida que mai.

FET 3: El problema anterior no té fàcil solució. Apujar els impostos en temps de crisi no és una bona pensada: aquest tipus de mesura resulta impopular políticament i contraproduent econòmicament (ja que redueix les possibilitats de consum dels ciutadans –prerequisit de l’estimulació de la producció- i els fons que les empreses precisen per al seu funcionament ordinari i per a invertir). D’altra banda, l’endeutament no és pas una millor alternativa: d’entrada, sovint les institucions publiques ja han esgotat el seu marge d’endeutament i, a més, en plena situació de crisi aquesta via de finançament és cara i complicada d’aconseguir (els bancs tanquen l’aixeta), alhora que no s’ha d’oblidar que el capital i els seus interessos s’hauran de tornar el dia de demà.

PROPOSTA: Així, doncs, si no es poden apujar els impostos ni acudir al crèdit, ¿hem de concloure que l’única solució és l’optimització de la gestió -per a alliberar recursos- i la priorització -deixar de fer coses-? No necessàriament. Optimitzar i prioritzar són exercicis saludables, que amb crisi o sense s’haurien de practicar periòdicament. Però podríem inventar mecanismes anticíclics que ens ajudessin a travessar els moments de dificultats pressupostàries. Un d’ells seria l’estalvi en temps de bonança. Es tractaria de fer bossa quan l’economia tiba i els ingressos públics s’incrementen. Posem que, en època de creixement, les administracions públiques destinessin a un “fons de reserva social” un 3% o un 5% dels seus ingressos corrents, cada any. Aquest capital i els seus interessos (seria qüestió d’invertir-lo amb prudència per tal de fer-lo treballar mentre no s’hagués d’utilitzar) es faria servir per a reforçar les polítiques socials (i, si es vol, també les de dinamització econòmica) quan arribessin els anys magres.

Per descomptat que caldria dissenyar curosament els detalls d’aquest mecanisme, blindant-lo i fent-lo a prova d’oportunistes. En primer lloc, hauria de tenir un caire obligatori per a les institucions públiques, perquè la lògica de la política és actuar a curt termini, i les futures crisis no formen mai part de les prioritats dels electes (els quals, ben al contrari, tindran la inclinació a treure el màxim pròfit dels anys “bons” i gastar tot el disponible). En segon lloc, caldria establir què s’entén per ‘període de crisi’ (a aquest efecte, podria servir la definició oficial de recessió: dos/tres trimestres seguits de decreixement del PIB) i des de quan seria imperatiu començar a estalviar (podria deixar-se’n al marge els primers mesos de recuperació). També s’hauria de delimitar clarament a què es poden aplicar i a què no els recursos generats: malament rai si servissin per a mantenir els ‘mitxelins’ acumulats durant la fase d’excessos.

Però bé, tot això ja vindria. Ara per ara, allò important és decidir si volem treure alguna lliçó de la crisi actual i de les que l’han precedit, o si insistim a ensopegar una i altra vegada amb la mateixa pedra. I això val també per als ciutadans a nivell particular.

(Nota final: Un mecanisme de l’estil del que proposem ja existeix en el sistema de pensions espanyol. Malauradament, però, tenint els problemes del sistema de pensions un caràcter estructural i una magnitud potencial enorme, no cal esperar gaire del ‘fons de reserva’ de la Seguretat Social -que com a molt permetria capejar la situació uns mesos-. En canvi, tractant-se de crisis econòmiques conjunturals, el “fons de reserva social” que suggeríem podria ser un actiu rellevant).

Lakoff i el nou any

George Lakoff és conegut per la seva teoria sobre els marcs (‘frames’) mentals i els seus efectes en els comportaments politics. Segons el nord-americà –que aplica a la política la metàfora de la família-, hi ha dos grans marcs dins dels quals s’articula la majoria dels relats polítics: el marc del pare estricte i el marc dels pares protectors. Els conservadors aplicarien a la seva actitud política el marc del pare estricte, és a dir, aquell segons el qual el rigor, la disciplina i el càstig corrector són necessaris per ordenar la societat. En canvi, els progressistes aplicarien el marc dels pares –en plural: pare i mare- protectors, creient que per a mantenir l’equilibri en societat és preferible protegir als dèbils, cooperar, buscar consensos i convèncer.

Llei i ordre d’una banda, protecció de l’altra. El problema d’aquells que intenten explicar el món en aquests termes a base d’importar tal qual aquesta teoria des dels Estats Units és que només amb llei i ordre o només amb protecció no es pot funcionar. No n’hi ha prou, i a vegades encara és pitjor. Perquè per descomptat que necessitem un bon estat de dret (i mentre la justícia no sigui àgil, equitativa i eficaç, no l’acabarem de tenir), i evidentment que hem de ser solidaris amb els que no poden seguir (posant l’èmfasi en la recuperació social d’aquells que tenen capacitats per a reinserir-se). Però el progrés d’una col•lectivitat passa sobretot per l’esforç, la llibertat i la responsabilitat. Els dos marcs de Lakoff no deixen de ser dues cares de la mateixa moneda paternalista: el protagonista és un tercer -l’Estat- que castiga o que proveeix, enlloc de l’individu que pren el control de la seva vida.

Així, doncs, Lakoff s’oblida del marc més important de tots: el del fill que s’emancipa, que construeix el seu projecte personal i que només demana als pares que el deixin fer. En els països instal•lats en la crisi, aquesta és l’actitud amb què hauríem d’encarar el nou any per a fer d’ell l’inici de la remuntada: enlloc d’instal•lar-nos en el plany paralitzador, apostar per ser proactius i per l’ambició. Ja no es tracta només de sortir de la crisi, sinó sobretot de guanyar la postcrisi. En el món del demà, les nostres empreses seran internacionals o no seran; erradicarem el fracàs escolar i parlarem bé l’anglès, o baixarem a tercera divisió; reinventarem el sistema de benestar o ens quedarem sense. Bon 2011!

La reputació d'Espanya al món

El Reputation Institute acaba de publicar l'estudi “Reputació d'Espanya al Món”, basat en una investigació internacional més àmplia realitzada a partir de 45.000 entrevistes online a ciutadans dels països més desenvolupats del món, l'objectiu de la qual era investigar la reputació de diversos estats preguntant als entrevistats per les seves percepcions sobre el propi país i altres nacions. El treball se centra en tres dimensions de la reputació d'un país (qualitat de vida, economia i cultura, i govern eficaç) que s'operativizen a través d'11 factors.

En l'estudi apareixen dades i reflexions interessants. Per exemple, es documenta la crisi d'autoestima que pateix Espanya: en dos anys i com a efecte de la crisi, la valoració que els espanyols donen al país ha disminuït 14 punts, comportant que l'auto-imatge (la dels espanyols sobre si mateixos) sigui pitjor que l'hetero-imatge (la que tenen en l'exterior), sobretot en els aspectes econòmics i institucionals. D'altra banda, el document descriu un escenari de clar-obscurs quant a la imatge internacional de l'Estat: d'una banda, Espanya obté una avaluació positiva en l'exterior sobre la base de variables com l'estil de vida, les possibilitats d'oci i entreteniment, l'entorn natural, el benestar social del que gaudeixen els seus ciutadans, el fet de ser vist el país com un participant responsable de la comunitat internacional, i la cultura. En canvi, factors com l'entorn econòmic, la qualitat dels productes i serveis espanyols, i sobretot la capacitat d'innovació tecnològica i l'existència de marques i empreses d'èxit associades a Espanya són percebuts críticament.

Altres resultats significatius de l'estudi són que en el rànquing de països en funció de la seva reputació (resultat de les valoracions emeses pels enquestats quant a l'admiració, respecte i confiança que els mereix cada país analitzat), Espanya ocupa el dotzè lloc d'un total de 40, obtenint 67,5 punts en una escala que va de 0 a 100. No és una mala posició, però al mateix temps hem d'afegir que Espanya recull percepcions negatives en alguns països llatinoamericans com Xile, Perú i Brasil, de manera que la reputació d'Espanya a Llatinoamèrica és pitjor que en la Unió Europea, i pitjor que la de la majoria de les potències de la Unió Europea.

Per factors, els únics aspectes que situen Espanya entre els deu primers llocs dels respectius rànquings són els relatius a “oci i entreteniment” (3r), “estil de vida” (6è) i “cultura” (7è). En canvi, Espanya ocupa els llocs 20è en “tecnologia”, 18è en “qualitat de productes i serveis”, 17è en “marques i empreses reconegudes”, i 16è en “entorn polític/institucional” i en “entorn econòmic”.

Per cert, en la dimensió política, quant a la qualitat de les institucions, Suïssa és la nació que rep la millor puntuació, seguida dels països nòrdics (Suècia és segona,i Noruega i Dinamarca 4es i 5enes, respectivament). En l'extrem contrari, tancant el rànquing apareixen Iran (40) Colòmbia (39), Ucraïna (38) i Xina (el sisè país pitjor valorat). Per la seva banda, Espanya ocupa aquí la 16a posició. I a propòsit: els espanyols són especialment autocrítics amb l’ “entorn polític/ institucional” de l'Estat, que valoren gairebé un 15% pitjor de com és valorat pels ciutadans del G-8.

Totes aquestes dades són rellevants i haurien de conduir a l'acció, perquè la gestió de la imatge de qualsevol territori (un municipi, Catalunya...) és imprescindible des del moment que té un impacte clar en la predisposició de la gent a visitar aquest territori (o aconsellar altres a fer-ho), invertir en ell, comprar productes o serveis originaris en aquesta zona, o viure i treballar en ella. Llavors, com fer-ho? Tal com s'explica en l'informe, la gestió de la reputació consisteix en el maneig del balanç entre realitats i percepcions: quan la realitat és millor que la percepció en alguna de les variables que influeix en la reputació, ens trobem davant una oportunitat de comunicació. Per contra, si la realitat és pitjor que la percepció, ens trobem en una situació de risc reputacional, que pot acabar en una crisi. Per tant, alguns factors cal treballar-los des de la comunicació (quan és millor la realitat que la percepció) i altres han de ser objecte de projectes que canviïn i millorin la realitat.

En aquest context, i sempre segons el Reputation Institute, la imatge d'Espanya està per sota de la seva realitat com a país (mesurada objectivament), i això significaria que les percepcions penalitzarien a Espanya en els índexs de competitivitat internacionals com el del WEF, restant entorn d'un terç de valor en la ‘borsa’ dels valors de la marca-país. En particular, Espanya necessitaria treballar en la comunicació de la seva capacitat econòmica, tecnològica i empresarial, ja que aquestes són les principals debilitats percebudes a l'exterior (i, segons l'informe, això no fa justícia a la realitat del desenvolupament econòmic espanyol).

Novetat editorial: "Gestión actual del Consultor Político"

LID Editorial acaba de publicar el llibre “Gestión actual del consultor político”, escrit per una desena de professors del Master en Assessorament d’Imatge i Consultoria Política de la Universitat Pontifícia de Salamanca, entre els quals Antoni Biarnés (Director de l’Institut Àgora), Antonio Sola, Luis Arroyo, Roberto Izurieta o Jorge Santiago Barnés. El pròleg del llibre el signa Ramon Jáuregui (Ministre de Presidència del govern espanyol).

Es tracta d’una obra adreçada als estudiants i als professionals de la consultoria política i electoral, però que també resulta d’interès per als polítics i governants en actiu, els quals poden descobrir-hi les múltiples facetes en què aquest tipus de consultors els poden ser útils, les tècniques i eines que fan servir, i la manera de contactar-los (l’obra inclou un complet annex amb un directori dels principals assessors i consultors polítics d’Espanya i Llatino-amèrica).

En el llibre -de 267 pàgines- s’hi pot trobar des de reflexions sobre el paper dels consultors polítics, un catàleg de competències que haurien de posseir (junt amb orientacions sobre com desenvolupar-les) i la forma d’introduir-se i prosperar en aquesta indústria, fins a ensenyaments sobre els instruments de recerca i de comunicació que s’utilitzen en el sector, passant per orientacions de cara a conduir la “campanya permanent” des de les institucions, la creació de la imatge política o l’ús de les noves tecnologies en les campanyes electorals.

En definitiva, el llibre omple un buit en la bibliografia disponible sobre consultoria política i electoral, i és de lectura obligada per a tots aquells que estan compromesos –sigui a través de l’exercici de la política o de l’assessorament a candidats i governants- en ‘fer la diferència’.

Parlament 2010: propostes electorals

Dijous, 12 de novembre: debat electoral entre representants dels partits parlamentaris catalans al voltant del present i futur del sector públic. De seguida es fan evidents les coincidències i les discrepàncies entre les diferents forces polítiques.

Els consensos
Tots els partits advoquen per la reforma del sector públic, entesa com una necessitat ineludible i urgent. Sona a música ja escoltada massa vegades. Si ja fa temps que hi ha coincidència en la diagnosi (el funcionament de les administracions és clarament millorable, i això afecta el benestar i la competitivitat del país), i si la ciència de la gestió pública aporta solucions i eines suficients, com és que no ens n’acabem de sortir? I, sobretot, la gran pregunta davant els actuals càntics de sirena pro reforma: serà aquesta vegada diferent? O d’aquí a quatre anys repetirem la mateixa funció? Una hipòtesi personal: aquest cop sí, ara va de bo... si més no perquè la inacció seria suicida.

Més punts d’acord transversal: apostar per la figura del directiu públic, reivindicació d’una administració pública de qualitat, acceptació (amb més o menys entusiasme, segons els casos) de la col•laboració públic-privada, petició de consens -que hi ha qui vol materialitzar en forma de pacte nacional- a l’hora de transformar el sector públic... Bé, s’agrairien més concrecions, però no es pot negar que en l’afinació del discurs s’ha avançat força, els darrers anys.


Les divergències
Més enllà dels acords, però, el balanç dels darrers 4/7 anys no és òbviament el mateix per a aquells que han estat al timó del govern que per als que s’ho miren des de l’oposició. CiU denuncia un gran increment de personal en aquest període de temps (el PSC quantifica el creixement en 90.000 treballadors, i el relaciona amb la regularització de llocs i les “3 Ms”, a parts iguals). El PSC destaca les noves polítiques d’avaluació de la qualitat de les normes i el decret de règim jurídic del personal directiu dels centres educatius. ICV confessa que, a hores d’ara, hi ha més temporalitat a la funció pública que no pas al sector privat (déu n’hi do, per a un govern progressista). ERC es lamenta del fracàs de la llei de mesures d’ocupació pública.

Al mateix temps, la representant socialista qualifica de “molt bo” el sector públic, mentre que CiU el veu gran i desestructurat i explica que no es pot sostenir tal com és ara, i ICV admet que no és prou àgil i que s’ha de descentralitzar la presa de decisions. El PSC adverteix també que CiU vol aprimar els serveis públics, i subratlla que el model d’administració pública d’uns i altres és molt diferent.

A assenyalar, en tot cas, que CiU admet en to d’autocrítica que, trenta anys enrera, la Generalitat es va desenvolupar seguint un model semblant al de l’Estat (vaja, que es va perdre l’ocasió de bastir un model propi); i fer notar que els representants del tripartit no han dedicat gaire temps ni energies a presumir de feina feta (pel que fa a la reforma i millora del sector públic). I doncs?


Les particularitats
Acabem amb algunes de les propostes escoltades, que no deixen indiferent:

- Segons ERC, cal un organ de contractació únic. A més, convé una llei de transparència i accés a la informació pública, millorar la selecció de personal, i simplificar processos.

- ICV advoca per la recuperació del poder adquisitiu dels funcionaris, reduir la temporalitat, i el reforçament de les plantilles. També proposa una llei integral de la funció pública catalana, i una llei per a regular les externalitzacions, així com fer participar els sindicats en la definició del nou model d’administració.

-Ciutadans propugna la supressió dels consells comarcals i l’avortament de les vegueries (comentari: però no diu res dels ministeris que dupliquen funcions autonòmiques en matèries sobre les quals no tenen competències).

-El Partit Popular vol reconvertir i canviar l’adscripció de l’Oficina Antifrau de Catalunya, fent-la dependre de la Sindicatura de Comptes. Igualment, insta a elaborar una llei de descentralització i desconcentració de la Generalitat, propugna crear una Oficina Pressupostària (ERC respon que ja existeix) i una nova llei de pressupostos, i demana reduir el nombre de conselleries de 15 a 11.

-Pel seu cantó, el Partit dels Socialistes de Catalunya parla de “posar en valor” la funció pública, de millorar les carreres professionals, d’atreure talent, d’avaluar l’acompliment...

-Per últim, Convergència i Unió ressalta els conceptes de “passar comptes”, administració professional (no polititzada), requerir la col•laboració del sector privat, i plantejar una reforma que abasti totes les dimensions del sector públic (des de l’organització al funcionament, passant per la despesa, les estructures, etc).

Segur que els partits tenen moltes altres propostes en cartera (vegi’s els links als programes respectius), però aquestes han estat les que ells han volgut destacar. Que cadascú jutgi en consciència. Els meus comentaris personals: 1) hi ha propostes de sentit comú, però altres són per posar-se a tremolar, si s’haguessin d’aplicar; 2) per a certs partits, no passa el temps: no canviaran mai; 3) fa la sensació que alguns obliden que els 7 darrers anys han estat al govern; 4) esperem que aquesta vegada les mesures interessants no tornin a quedar-se al paper.