Pecats capitals del sector públic: 4) El Paternalisme Intervencionista

Governs i administracions publiques comparteixen una indissimulada vocació de modelar la vida de les persones a les quals han de servir. El sector públic se sent responsable dels ciutadans que té assignats, i sovint porta aquest sentiment de ‘deure envers’ fins a l’extrem de tutelar i ordenar la vida de la gent (amb o sense el consentiment d’aquesta). Pel nostre bé, és clar. D’aquesta manera, els governs -de tots els nivells territorials- ens diuen a quina velocitat hem de conduir (i ens la restringeixen), on podem fumar, què és bo que mengem i què no, on hem de dur a escola als nostres fills, què han d’aprendre aquests, a quina edat hem de deixar de treballar, com no es poden anomenar les associacions, quant i en concepte de què hem de pagar, de quin color ha de ser la façana de casa, etc, etc.

Aquest procedir té una versió educada (el despotisme il•lustrat) i una altra d’autoritària, però en ambdós casos es parteix d’un mateix esperit paternalista que ja no és de rebut. L’administració pot informar, facilitar, impulsar, oferir... (sense oblidar que aquest tipus de mesures no deixen de comportar un cost d’oportunitat), però hauria d’anar molt en compte a l’hora de prohibir i d’obligar. Al capdavall, qui millor que cadascú per decidir què ens convé i què no? Tractar les persones com a menors d’edat o prejudicar-ne des del poder un insuficient grau de maduresa és molt perillós, perquè sol ser la coartada que es fa servir per a legitimar l’intrusisme públic.

És evident que la societat necessita normes i regles de joc, i que aquestes s’han de fer complir; altrament tindríem l’anarquia i imperaria la llei de la selva. Però on posem el límit a la temptació administrativa de ficar el nas o de decidir per nosaltres? Com destriar allò que és necessari, allò què és raonable, allò què és discutible, i allò què inadmisible? La Política hauria de donar respostes a aquests interrogants, però fer-ho amb el concurs dels ciutadans. En tot cas, el límit seria més fàcil de situar si s’erradiqués l’instint públic paternalista (una qüestió de canvi cultural), i si s’apliqués el principi de què, en cas de dubte, l’administració hauria d’abstenir-se d’actuar. I és que cal trobar el punt òptim -no necessàriament al mig- entre un sector públic reduït a una simple gestoria i un altre convertit en Gran Germà. Cap de les dues alternatives no ens convenen.