En l’àmbit públic, obtenir resultats sovint només és possible si hi ha un esforç conjunt i coordinat de diferents unitats, administracions i/o actors de dins i de fora del planeta públic. Treballar en equip i en xarxa (a nivel intraorganitzatiu, interorganitzatiu i intercomunitari) ha de ser part de l’ADN de la nova administració i del nou govern, quelcom que obliga als agents públics a comportar-se més humilment i a practicar lideratges -quan sigui el cas- basats en les aportacions abans que en les imposicions.
Però el problema previ és el de la cohesió i coordinació dins del propi sector públic. Freqüentment, les unitats administratives estan farcides de capelletes enfrontades entre si. Sovint, ajuntaments veïns es neguen a compartir serveis o projectes perquè “cadascú ha de tenir-ho tot” i, si això no és possible, “aleshores que es posi/es faci a casa meva”. Al mateix temps, els ens locals acaben contraposats als autonòmics, i aquests als estatals, i aquests als europeus -cadascun pretenent fer prevaler la seva agenda i necessitats a la resta-. I les antipaties personals i els interessos polítics o gremials acaben de complicar-ho tot.
Així no es pot funcionar. Sense una simplificació administrativa que redueixi el nombre d’actors en joc, i sense lògiques i valors de cooperació que primin sobre les disputes de campanar i les fílies i fòbies interpersonals, no ens en sortirem pas. Davant dels enormes reptes i problemes que afrontem, és l’hora de sumar esforços i d’anar a l’una.
Subscribe to:
Post Comments (Atom)
Posts
Voleu dir que el problema és a l'administració? No hauríem de reflexionar, sense desconèixer problemes però també reconeixent les virtuts, d'allò que des de la societat pretenem que ens proporcioni aquest ens intangible que anomenem com "administració"?.
ReplyDeleteAllò que fan les administracions respon a allò que fan les respectives societats. Societats encapçalades per les persones amb la responsabilitat de legislar i que no han estat capaces d'establir, entre d'altres coses que causen els pecats que revisem, mecanismes clars de determinació d'àmbits competencials o de finançament.
Em quedo en la darrera frase: sumar esforços i per a i això ha d'incloure necessàriament a tota la societat. Anar a una com diuen alguns, això és un concepte indeterminat encara que sembli estrany si no establim unes regles que ho clarifiquin. Qui assenyala on és l'una?
Josep Maria
Benvolgut:
ReplyDeleteD'acord en què l'administració i el govern són en darrera instància persones, i per això reflecteixen les virtuds i les misèries de la societat de la qual emergeixen. En aquest sentit, molts problemes 'públics' són, en realitat, problemes de la societat. Dit això, també és cert que les regles de joc i el sistema d'incentius (i desincentius) que modelen i regeixen les administracions, expliquen part de les singularitats que hi descobrim. La fragmentació administrativa té arrels en això, i no sempre es tracta de 'problemes': per exemple, els valors democràtics obliguen a conviure institucions de signe divers i a practicar un govern relacional, quan en canvi a l'empresa privada és més fàcil practicar un autoritarisme vertical harmonitzador.
D'altra banda, les competències es poden delimitar millor,sí, però mai del tot, i finalment allò decisiu serà la voluntat d'entendre's de tots els actors (públics i privats).
Qui assenyala l'una? De vegades, els fets. Vegi's, si no, el consens majoritari que fa que actualment s'assumeixi que calen canvis en el sistema de pensions si volem que sobrevisqui. Altra cosa serà si hi ha valor per a agafar el toro per les banyes: aquí tenim un nou 'pecat públic', la falta de coratge i de lideratge.