Si alguna cosa caracteritza el món d’avui és, junt al canvi profund i constant que es produeix, la velocitat a la qual tot té lloc -les coses que es transformen i les que romanen-. No seguir el ritme dels temps, doncs, és una condemna segura a quedar enrera. I el cas és que l’Administració té una merescuda fama de lenta.
En part això ve del garantisme que se suposa que impregna els procediments públics -un peatge que cal pagar-. Però la raó principal de la lentitud administrativa no és pas aquesta. Si “las cosas de palacio van despacio”, és sobretot perquè la idiosincràsia de moltes organitzacions públiques es defineix per un ‘tempo’ relaxat.
No cal dir que la lentitud pública té un cost social enorme. En alguns casos, el retard ‘fa la diferència’ (com quan la Justícia arribada fora d’hora esdevé injusta). En altres, la lentitud suposa molésties més o menys greus, o pèrdua de valor. En tot cas, sempre representa un sobrecost, perquè tardar més a fer allò que es pot fer en menys implica un malbaratament.
La lentitud, però, és una malaltia que té cura: s’arregla amb millor organització, amb estructures més planes, amb suficiència i adequació de recursos, amb la digitalització i automatització de processos… Tot i així, el més important és el necessari canvi cultural. I ja se sap que els canvis culturals precisen de lideratges decidits, temps, incentius i palanques. En aquest sentit, que les normes estipulin terminis màxims pot ajudar, sempre que siguin límits raonables i el seu incumpliment generi conseqüències. Així, per exemple, els quatre dies que el govern central vol donar a l’Audiència Nacional per a decidir si el bloqueig d’una web proposat pel Ministeri de Cultura viola drets fonamentals són preferibles a la laxitud total i impune del Tribunal Constitucional a l’hora de resoldre els recursos contra l’Estatut català.
Els polítics es lamenten, amb raó, del ritme administratiu, però tampoc estan lliures de tota culpa. Sovint són ells qui fan de tap o qui, en pro del consensualisme -un altre peatge a pagar- bloquegen o retarden les decisions. Però d’això ja hi haurà ocasió de parlar-ne en un futur missatge.
Subscribe to:
Post Comments (Atom)
Posts
Certament la lentitud com a sinònim d'innacció és negativa sens cap paliatiu però entenc que convindria no deixar-se portar pel paradigma que les coses fetes ràpidament són sempre millors. En la societat en la qual ens toca actuar (com a gestors públics ens hem d'enfrontar amb la demanda d'un resultat immediat de totes les coses, en la satisfacció urgent de les nostres necessitats i expectatives per molt forasenyades que siguoin. Ho volem tot i ara. Doncs jo sóc de l'opinió que les coses s'han de fer al tamps que cal. Sense pausa això si, però també sense desatendre aqull lapse de temps que ens ha de garantir arribar a les solucions més correctes amb plena garantia dels drets de tothom. En els darrers temps estic vivint un excès de "informlitat" o "aformalitat" perquè "d'aquesta manera superem la burocràcia= acció enlentida però caient en el pecat mortal de no complir els formalismes públics (notificacions o reclamació de documentació per telèfon, manca d'identificació del funcionari/a que tramita (aixói qualsevol pot gestionar i es pot avançar més depresa)... Doncs jo prefereixo la lentitud que em permet tenir la notificació en temps i forma i saber a qui correspon l'expedient en cada moment ...
ReplyDeleteJosep Maria
Bé, coincidirem en què cada cosa té el seu 'tempo', i que la prioritat és fer les coses ben fetes. Ara bé, com que allò més comú és que aquest 'tempo' es sobrepassi, crec que el discurs de la necessitat de fer via és útil.
ReplyDeleteDe totes maneres, el debat sobre l'agilitat del món públic és encara més pertinent quan es tracta de veure com reaccionem als canvis en l'entorn. I aquí sí que hem de reconèixer que el ritme del món avui és molt viu i això ens obliga a accelerar el nostre pas. La qüestió, doncs, és com combinar aquesta pressa amb el fer les coses ben fetes.