Pecats mortals del sector públic: 1) El conservadorisme

De tots els ‘pecats’ atribuibles al sector públic contemporani (on hi encabim tant la dimensió de la política com la de la gestió), potser el més greu de tots -pecat capital- sigui el del conservadorisme. En un món que es transforma constantment, quedar-se quiet i apostar per l’status quo és una estratègia suicida.

I és així com la nova religió en l’àmbit del lideratge i del management es diu “canvisme”. Proclama el gurú Tom Peters: “Sota aquestes -les noves- condicions, només aquelles organitzacions que siguin completament flexibles davant del canvi, i capaces d’adaptar-se a aquest, tenen esperances de sobreviure i tenir èxit”. Si això és veritat per a qualsevol empresa, ho és més encara per a les administracions públiques i els governs, perquè porten massa anys de retard en aquest procés d’aggiornamento, i cada dia que passa s’engrandeix l’escletxa…

En conseqüència, constantment hem d’estar repensant què fem i com ho fem, i àdhuc ens hem de qüestionar per què ho fem. Les necessitats d’avui no són les mateixes que les d’ahir, i les expectatives dels ciutadans tampoc. La tecnología també ens empeny a canviar: no pot ser igual l’administració de l’època del correu postal que la de l’era del telèfon i del fax, i encara menys que la d’Internet. En canvi, les aules de les escoles d’avui s’assemblen sospitosament a les d’un segle enrera…

Tenir-ho clar és el primer pas, i la voluntat el darrer i definitiu. Entremig, no ens falten pas eines per anar fent camí: des dels projectes d’innovació fins a les operacions de reenginyeria organitzativa, passant per la formació, la millora contínua, la gestió estratégica -anticipant-se a allò que ha de venir-, els sistemes de carrera professional, el pressupost base 0, etc. Seran eines més o menys potents (el mateix Tom Peters afirmava que “el canvi i la millora continua ja no són suficients. En aquests temps, una revolució perpètua és necessària”), però al menys acostumen a la gent a mantenir-se desperts.

No obstant això, és difícil lluitar contra la inèrcia, les pors al desconegut (tot allò nou és desconegut, inicialment) i els interessos creats. El planeta públic està organitzat al voltant de les idees d’estabilitat, seguretat jurídica i equilibri. S’ha provat científicament, a més, que la psicología del funcionari prototipus és més reàcia al canvi que no la del seu equivalent privat. I els polítics tampoc són amants de córrer riscos. Uns i altres practiquen allò del “Si funciona, no ho toquis” (que és la drecera segura a l’obsolescència). I "si no funciona", sovint falten incentius per a posar-s’hi. D’altra banda, el conservadorisme també és fruit de la falta d’avaluació de les Polítiques i serveis públics i de l’acompliment, així com de la manca de pressió de les forces de la competència que es dóna en condicions de monopolisme, imperium tributari, etc.

Aleshores, cal dir-ho clar: tenim un problema. A l’agenda d’electes i de gestors (del directiu al darrer empleat) hi hauria d’haver sempre un espai reservat per a la promoció del canvi. Un canvi que, per cert, no s’hauria de limitar a l’adaptació als nous entorns, sinó que hauria de pretendre, igualment, contribuir a modelar el futur.