Durant els últims 30 anys, les Administracions Públiques del país han fet un gran esforç per a, malgrat la limitació de recursos que patien -unes més que altres-, proporcionar als ciutadans un nivell adequat de serveis públics. El desenvolupament de l'Estat del Benestar que s'ha derivat d'aquest compromís a la vista està.
Més recentment, l'èmfasi s'ha posat en la qualitat i l'accessibilitat d'aquests serveis: es tractava de satisfer les expectatives de la gent, cada dia més exigent i amb més demandes. I en això estem encara. Tal vegada lluny del servei a mesura i impecable que caracteritza altres -no moltes!- Administracions de països desenvolupats, però sens dubte més lluny encara de la prepotència, la inoperància i el favoritisme d'abans.
En canvi, l'eficiència no ha estat -en general- un motiu de preocupació prioritària per als decisores i gestors públics. Fins a avui. Actualment, la crisi econòmica i el seu impacte sobre les finances públiques obliguen a fer un esforç notable i precipitat d'optimització i estalvi. Hi ha molt camp per córrer, és clar: no és infreqüent trobar-se amb institucions públiques amb nivells d'ineficiència del 10% al 30%. No faltaran, doncs, les oportunitats de racionalització. La qual cosa no significa que les decisions a prendre no siguin complexes i, sovint, impopulars.
De fet, les eines i palanques amb què poden contar els gestors públics són nombroses: des de la comptabilitat analítica fins a la centralització de compres; des dels cercles d'eficiència i els programes de suggeriments d'estalvi fins als quadres de comandament; des de l'eficaç gestió dels concursos i les concessions públiques fins a l'optimització dels recursos humans... passant per la externalització de serveis, la subhasta electrònica, la priorització estratègica, etc. Així les coses, qui no s’hi posa, és perquè no vol.
Amb tot, seria una llàstima que tots aquests exercicis d’examen de consciència i contricció només consistissin a retallar despeses i reduir el malbaratament, o que es limitessin al període de recessió. Els projectes de millora de la gestió -també de la gestió econòmica- haurien de ser globals i tenir un lloc permanent en les agendes públiques. Hauríem de comprometre'ns solemnement a donar continuïtat en el futur als bons hàbits que avui -per força- anem adoptant. D'aquesta forma, tal vegada els maldecaps i les estretors actuals hauran valgut la pena. En aquest sentit, decididament, la present crisi és una gran oportunitat.
Posts
