23.7.14

Per una Política basada en Evidències

Pregunta: les Polítiques Públiques són una qüestió d’ideologia i depenen del punt de vista subjectiu de cadascú? O haurien de respondre només a criteris tècnics i a lliçons científiques que poden ser apreses i perfeccionades? La meva resposta és que hi hauria d’haver una mica de cada cosa.

D’entrada, davant de qualsevol problema, no hi sol haver una única solució ‘bona’, sinó que en funció dels valors que inspiren al decisor, s’optarà per uns camins o per uns altres -tots igualment legítims-. És clar que, en segons quins àmbits -com el local-, les possibilitats de diferenciar-se ideològicament són més limitades. Per exemple, garantir que una ciutat disposa d’aigua de qualitat tot l’any no és un objectiu ni de dretes ni d’esquerres –si aquestes categories encara signifiquen alguna cosa-. Però, i la modalitat de gestió dels serveis –com el mateix de l’aigua-, això sí que ja és un assumpte ideològic? Les dretes externalitzen i les esquerres gestionen directament?

Els estudis que s’han fet sobre el particular conclouen que, per la tendència a externalitzar més o menys que mostra un consistori, no es podria adivinar quin partit hi governa. Això no vol dir, però, que totes les formes de gestió siguin igualment escaients. Segons cada cas (depenent del servei a gestionar, les característiques de la pròpia administració, les característiques del mercat en qüestió...), serà millor una fórmula o una altra.

Aquí és on intervé la tècnica i la ciència per fer-nos llum. Tant en relació al “què” com al “com”, es poden prendre millors decisions si no es fia tot a la intuïció, a l’estómac o al consell de l’amic o de l’empresa del sector, sinó que hom s’ajuda de l’evidència. La Política Basada en l’Evidència (evidence based policy) és un moviment que aposta per la millora de la gestió pública a través de la introducció de la intel.ligència en la presa de decisions públiques. I això, com es fa? Utilitzant l’evidència científica existent com a element central en el disseny dels programes i de les polítiques. Es tracta d’esbrinar què funciona i què no (i per a qui, i sota quines circumstàncies...), i aplicar-ho. Tan simple com això, però amb conseqüències a vegades revolucionàries.

A la pràctica, si hom vol guiar-se per l’evidència, pot fer diverses coses. En primer lloc, aprendre de la pròpia experiència: documentar el que es fa, generar dades, combinar-les, analitzar-les, i avaluar els programes i les polítiques per a treure’n conclusions. També plantejar projectes pilots en aquells terrenys en què volem innovar, o dissenyar “experiments” ad hoc (posant a prova hipòtesis) amb l’objectiu de millorar l’actuació pública.

En segon lloc, podem aprendre dels demés, tant practicant el benchmarquing (comparant-nos amb els millors -del país i de fora- de cara àrea, i estudiant com adaptar les bones pràctiques i les lliçons apreses per altres a la pròpia realitat), i treballant en xarxa amb altres administracions per a construir conjuntament polítiques més efectives en els camps en què tenim reptes comuns.

I finalment, un ha d’estar al corrent de la literatura de cada sector (hi ha molts estudis realitzats disponibles i revisions sistemàtiques de recerques que podrien evitar redescobrir la roda a cada generació), al mateix temps que s’ha de conèixer i utilitzar els experts sectorials i, sobretot, s’ha de dedicar més temps a pensar.

En resum, fer política -encara que sigui política local- no pot seguir sent una tasca basada només en el manual partidista i en la bona voluntat i l’esforç -condicions necessàries però no suficients-. Quan es prenen decisions, les idees hi tenen un lloc important, sobretot a l’hora de marcar les prioritats i de definir els problemes; però després s’ha d’encertar, i la Política Basada en Evidències ens hi pot ajudar molt. Potser fer-ho d’aquesta manera és més cansat i menys excitant que improvitzar, però segur que també és més efectiu. Ens estalvia moltes molésties: girasonses en les polítiques -que els prenen l’estabilitat necessària per donar fruits-; discussions i baralles gratuïtes que són grans pèrdues de temps i d’energies (hauríem de reservar les baralles per als temes que s’ho mereixen); i fracassos evitables que malbaraten il.lusions, esperances i recursos –recursos dels quals no anem sobrats.

Malauradament, la Política Basada en Evidències encara queda lluny. La crisi actual, per exemple, no està servint gaire per a repensar allò que es fa i com es fa; simplement, fem el mateix de sempre, però més en petit. I continuem comptant la producció que fem (els béns i serveis que lliurem) i, amb sort, la satisfacció de l’usuari, però sabem ben poc sobre l’impacte real de les polítiques i sobre com funcionen les relacions de causa i efecte dins d’un determinat camp. No ens ho podem permetre.

(Article publicat al Diari Regió7)