2.10.13

L'efecte bystander

Els que ens dediquem a la cosa pública coneixem prou bé el fenomen del free rider (concepte que se sol traduir per polissó o ‘viatger sense billet’): quan es tracta de béns públics com la despesa en seguretat, les emissions de TV3 o l’enllumenat de les ciutats (és a dir, béns i serveis que no són susceptibles d’apropiació individual, i que si són proveïts, beneficiaran a tothom, perquè no es pot excloure ningú de la seva utilització), sabem que part de la població té tendència a aprofitar-se’n, sobreconsumint-los o evitant pagar la part que correspondria a cadascú. El raonament dels polissons és del següent tipus: “Com que igualment jo els podré consumir, per què pagar? Ja pagaran els altres”. Per agreujar-ho, cadascú que no compleix, afavoreix que n’hi hagi altres que tampoc ho fan. La causa d’aquest mal és l’egoïsme i la insolidaritat, i això porta a consums excessius del bé públic i/o a problemes en el seu finançament; portat a l’extrem, a més, significa que ningú paga, fent la provisió del bé en qüestió impossible. Per aquest motiu, a fi d’evitar aquest problema, s’han ideat diferents fórmules (des del cobrador de l’autobús que s’assegura que tothom cotitza fins als impostos generals -:producció pública finançada col.lectivament i obligatòriament-, passant per les campanyes de sensibilització –poc efectives, per cert).

No tant conegut, però igualment interessant és l’efecte bystander o espectador. En aquest cas, davant d’un problema del qual hom és testimoni junt a altres persones (per exemple, un accident, o una família sense recursos, o simplement un indici d’incendi en un edifici), sovint la gent opta per no intervenir-hi, tot suposant que ja ho farà algú altre. Naturalment, si tothom raona de la mateixa manera, al final el pobre/s accidentat o família es quedarà sense assistència, i l’incendi ho cremarà tot. La psicologia social té ben estudiat aquest fenomen, i ens adverteix que, quan hi ha altres persones presents davant la problemàtica, les probabilitats de què alguna d’elles intervingui disminueixen molt (com en el famós cas de la violació i assassinat de Kitty Genovese, als anys 60, als Estats Units); paradoxalment, com més gent hi hagi present, menys probable serà que algú actuï! Al mateix temps, però, només que algú doni el primer pas, s’incrementen notablement les probabilitats de què el grup canviï de passiu a actiu.

L’efecte ‘espectador’ redueix el nivell d’aportacions ciutadanes al benestar de la comunitat que seria possible i desitjable: ho deleguem en la resta i, els uns pels altres, la casa queda per escombrar. Però fixem-nos que la causa d’aquest mal ja no és l’egoïsme (la persona espectadora pot empatitzar amb qui està patint, i pot estar disposada a ajudar), sinó els factors situacionals. De totes formes, el resultat final és igualment negatiu, socialment parlant: al capdavall, hi ha menys voluntariat, menys ‘bones accions’ i menys respostes responsables al si de la societat. Com podem donar la volta al problema? En el camp dels problemes socials, d’entrada, és de lògica que si l’administració pública vol fer-se càrrec de tot, es produirà aquesta conseqüència desmobilitzadora de l’efecte bystander; el ciutadà pensarà que “ja se’n farà càrrec l’administració” i es quedarà al marge i amb la consciència tranquil.la. Per bé o per mal, però, el món públic ja no ho pot fer tot. Per tant, necessitem a tothom. Doncs bé, la psicologia social ensenya que, si som conscients de l’efecte espectador i de les seves conseqüències, si assumim que “si no ho fem nosaltres, potser no ho farà ningú”, aleshores podrem trencar el cercle viciós de la passivitat. Per la part que li toca, això passa per què l’administració reconegui les seves limitacions i demani ajut. I per la part dels ciutadans, això implica deixar d’esperar que ens solucionin tots els problemes des de dalt –que no ho faran- i assumir la nostra quota de corresponsabilitat. Precisament, si som corresponsables, podrem ser també el màxim d’exigents amb l’Administració.