Catalunya a la cruïlla. La visió de politòlegs i sociòlegs

Els sondejos del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat i molts d’altres coicideixen en assenyalar una alta insatisfacció ciutadana davant la situació política, social i econòmica del país. Hi ha, però, motius reals per a aquest descontentament?

Segons una enquesta realitzada a l'estiu (abans dels darrers esdeviments del procés, per tant) pel Col•legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya entre els seus membres (observadors qualificats de l’estat del país), la realitat és més aviat negativa, tot i que ho és més a nivell espanyol (on la situació política es qualifica majoritàriament -45,5%- com a dolenta, a l’igual que la social -50,0%-) que no pas a Catalunya (on la majoria de respostes qualifiquen com a regulars tant la situació política -40,1%- com la social -50,3%-).

COMPARACIÓ SITUACIÓ POLÍTICA A CATALUNYA I A ESPANYA

Font: Enquesta Colpis a politòlegs i sociòlegs catalans. 2017 

COMPARACIÓ SITUACIÓ SOCIAL A CATALUNYA I A ESPANYA

Font: Enquesta Colpis a politòlegs i sociòlegs catalans. 2017


Així, doncs, politòlegs i sociòlegs es declaren també insatisfets. I quines són, les raons del seu descontentament?

En una pregunta multiresposta de l’enquesta que estem comentant, els nostres politòlegs i sociòlegs identifiquen com a principals problemes en l’àmbit català la relació de Catalunya amb l'Estat (39,4%), l’atur (38,1% de mencions), les deficiències del sistema polític (24,4%), la desigualtat social (23,75%) i la corrupció (21,9%).

A nivell de l’estat espanyol, els problemes que es destaquen són semblants, però en graus diferents: la corrupció (34,8%) va primer, seguida de la falta de qualitat democràtica (31,6% -expressada en qüestions com la manca de cultura democràtica o la separació de poders-), l’atur (27,5%) i les desigualtats (17,7%).

A la vista, per tant, d’una diversitat tan gran d’elements tan fonamentals, sembla que tot falla alhora, la qual cosa hauria d’alarmar-nos perquè, de ser així, seria ingenu fiar la solució de tots els mals únicament a la recuperació econòmica. Dit d’una altra manera: no n’hi haurà prou amb la millora de les xifres de creixement econòmic i d’ocupació per a apaivagar el malestar ciutadà.


En tot cas, no tot és tant negatiu. Hi ha àmbits a Catalunya (com la sanitat, l’educació, els drets i llibertats, o la convivència) que reben un judici més favorable dels nostres politòlegs i sociòlegs.


Amb tot, el pitjor és que les perspectives generals de futur que albiren els politòlegs i sociòlegs catalans no són excessivament optimistes. Respecte a la situació política de Catalunya, un 38,4% dels enquestats opinen que d’aquí a un any seguirà igual que en l’actualitat (mentre que un 27,7% pensen que haurà millorat, i un 26% creuen que haurà empitjorat). Més pessimistes són encara quan es tracta de preveure el futur polític immediat a Espanya: un 51,1% d’enquestats creu que continuarà igual (contra només un 4% que prediu que haurà millorat, i un 37,5% que tem que haurà empitjorat).

D’altra banda, pel que fa a les perspectives d’evolució de la situació social, gairebé la meitat (46,2%) dels enquestats consideren que a Catalunya el 2018 seguirà igual que en l’actualitat (mentre que 27,2% opinen que haurà empitjorat i el 18,5% que haurà millorat), i la sensació d’enquistament encara és més gran en el cas espanyol (el 56,5% opinen que el 2018 seguirà igual, encara que el 32,4% creuen que haurà empitjorat i el 5,9% opinen que haurà millorat).


Més enllà de la denúncia de la situació actual, però, l’interès de l’enquesta del Col•legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya està en veure quines solucions es proposen. Per exemple, les mesures que els enquestats consideren més adients per millorar la salut de la democràcia a Catalunya prioritzen l’augment de la participació ciutadana (democràcia participativa), una major transparència, la lluita contra la corrupció, el rendiment de comptes, l’augment de la responsabilitat i professionalitat dels dirigents polítics, i la modificació de la llei electoral. Pel que fa a l’Estat espanyol, les opinions són molt similars, i les solucions proposades són les mateixes que a Catalunya -més la separació real de poders-. Encara, en l’ordre social, l’èmfasi es posa en millorar les condicions laborals i en preservar l’estat de benestar.


I sobre la relació Catalunya/Espanya (recordem-ho: el problema considerat principal), i en concret sobre com s’hauria de tractar la demanda catalana d’autodeterminació, què n’opinen els politòlegs i sociòlegs catalans? La majoria dels enquestats (43,2%) consideren que s’hauria de resoldre fent un referèndum, tant si es pot acordar amb l’Estat com si no. Els que consideren que caldria celebrar un referèndum, però només en el cas que fos acordat, són un 17,6% -que sumats als anteriors fan un total de 60,8% d’enquestats partidaris del referéndum-. La resta de respostes es distribueixen entre els que pensen que caldria fer una declaració unilateral d’independència (10%), els que creuen que s’hauria de fer una reforma de la Constitució que reconegués un nou estatus de Catalunya al si de l'Estat espanyol (18,2%), i el 2,8% d’opinions en el sentit que s’hauria d’ignorar la demanda catalana per inconstitucional.


En resum, els politòlegs i sociòlegs catalans no difereixen del conjunt de la població del país a l’hora de criticar la situació actual, i no preveuen grans millores immediates d’aquesta situació, si bé valoren més negativament la realitat espanyola que la catalana i són més pessimistes quant a les perspectives de futur de l’Estat en comparació amb les del Principat. A més, politòlegs i sociòlegs fan propostes exigents per tal de donar la volta a les problemàtiques actuals, apuntant com a solucions la renovació del sistema polític (tant quant als actors com quant a les institucions i regles de joc), la mobilització ciutadana i el reforçament de les polítiques socials. Així mateix, la majoria de politòlegs i sociòlegs entenen el “procés” per redefinir l’estatus polític de Catalunya com un repte i una oportunitat, i demanen que es canalitzi a través d’un referèndum -acordat o no.

Les solucions a la cruïlla actual, doncs, existeixen, però no es veu prou voluntat per aplicar-les. D’aquí el relatiu pessimisme que impregna les respostes de l’enquesta.

Les lliçons del Priorat

TV3 va emetre ahir al vespre un interessant reportatge sobre el miracle vinícola del Priorat, la comarca que en els darrers 30 anys ha passat d’estar a la cua en renda per càpita a Catalunya a adquirir un protagonisme i viure un creixement econòmic molt important.

Tot explicant la història d’aquesta transformació, el documental “Priorat” (dirigit per David Fernández de Castro) evidencia diversos factors clau per al desenvolupament dels territoris. Repassem-los, sense oblidar que, quan als anys 80 del segle passat varen arribar a la comarca els Barbier, Palacios i companyia, ningú donava un duro ni pel Priorat ni pels seus vins.

ELS FACTORS

+Visió: Els promotors del boom enològic del Priorat volien que aquest tornés a ser un referent mundial en tema de vins (ja ho havia estat al segle XIX-XX amb l’aiguardent);

+Ambició: No s’hi posaven per poc: es varen proposar fer un vi a l’alçada dels millors del món;

+Esforç: Per superar la dificultat i duresa de les condicions de l’entorn (els sòls del Priorat són de pissarres on és difícil que hi creixi res, i la comarca és muntanyenca, de manera que moltes tasques s’havien de fer a mà o amb animals);

+Paciència: Varen passar 8 anys abans no es va poder vendre la primera collita;

+Sacrifici i risc: Els pioners del reviscolament vinícola prioratí varen invertir-hi tots els seus migrats recursos -tot i tractar-se d’una empresa de resultats incerts-, varen treballar totes les hores disponibles i més, i varen viure amb gran austeritat durant molt de temps;

+Imaginació: La falta de recursos es va compensar amb molta imaginació a l’hora de trobar solucions creatives als problemes amb què s’anaven enfrontant;

+Resiliència: Davant l’escepticisme dels habitants i pagesos de tota la vida del Priorat, els emprenedors forans varen conjurar-se per aguantar i tirar endavant. Tampoc els varen desanimar les moltes negatives a comprar el seu vi que varen obtenir durant els primers temps;

+Cooperació: Barbier i la gent que havia enredat per a què se sumessin al projecte de rellançament vinícola del Priorat varen treballar colze a colze durant els primers anys, sumant forces i ajudant-se mútuament;

+Exigència: Si es volia fer un vi excel·lent, calia rebutjar els grans de raïm que no eren òptims (amb gran escàndol dels pagesos locals), malgrat que la producció fos limitada i que hagués costat tant d’obtenir;

+Agosarament: Només uns “il·luminats” decidits i convençuts del seu producte com els que varen fer possible la revolució enològica del Priorat podien atrevir-se a vendre tan car el seu nou vi i plantejar-se conquerir el mercat internacional, tot i que el Priorat era un gran desconegut en aquells moments i ells mateixos no deixaven de ser uns nouvinguts en el sector.

En resum, els dos grans secrets de l’èxit del ‘cas Priorat’ han estat la passió i la feina ben feta d’un petit conjunt d’homes i dones. És, per tant, una qüestió de persones, més que no pas de capital, tecnologia, infraestructures o sort. Si la passió i la feina ben feta s’aplica sobre els actius amb què es compta (que en el Priorat eren la terra tan peculiar, la tradició vinícola de la comarca i el paisatge), el resultat final és una història èpica d’assoliment que fa que, quan se saboreja un Priorat, s’estigui gaudint d’un vi extraordinari amb personalitat pròpia que té un relat emocionant al darrera.

El reportatge de TV3 ens recorda, però, que no tots els que varen iniciar aquesta aventura se’n varen sortir. Molts varen haver de plegar, bé per no aguantar durant els llargs anys de travessa del desert, bé perquè malgrat disposar de productes de qualitat, no els varen saber comercialitzar.

Aplicacions d’allò après amb el reportatge:
-Aquells amb vocació emprenedora farien bé d’autodiagnosticar-se com estan de visió, passió, ambició, agosarament, esforç, paciencia, capacitat de sacrifici i risc, imaginació, resiliència, cooperació i autoexigència. Alhora, convindria que es plantegessin com enfortir aquestes competències.
-Cada territori hauria de preguntar-se com pot fer emergir d’entre la població o atreure de fora els seus René Barbier, Álvaro Palacions i Daphne Glorian-Solomon, i com els pot facilitar el desplegament dels seus projectes.

En conseqüència, recomanem vivament tant als nous emprenedors com als líders locals i als professionals de l’àmbit del deenvolupament econòmic i territorial veure el reportatge (disponible al servei “Tres a la carta” de TVC), reflexionar-hi i inspirar-s’hi.