Ciutats Col·laboratives

Atès que a les ciutats hi ha una alta densitat de persones, són espais propicis al desplegament de l’economia col·laborativa (EC), donant lloc a les “ciutats col·laboratives”. Albert Cañigueral -expert en aquest àmbit- ha definit la ciutat col·laborativa com “aquella que permet als seus habitants poder compartir de manera eficient i segura tot tipus de béns / serveis / habilitats, creant així comunitats més fortes, saludables i connectades”.

De fet, això de la producció o el consum compartit no és pas una cosa nova. Les entitats sense afany de lucre estan basades en aquesta filosofia, i serveis públics ja existents com les biblioteques o el Bicing també en són bons exemples. Per no parlar que les famílies són per definició cèl·lules col·laboratives, i que les cooperatives i les mútues s’inspiren en principis semblants.

Però és evident que l’EC té encara molt de camí per córrer, especialment gràcies a Internet i a les TIC (les tecnologies de la informació i la comunicació), que han facilitat molt l’establiment de relacions i el posar en contacte oferiments i demandes. A més, culturalment també estan canviant les mentalitats, i cada cop s’entén més que, en moltes ocasions, allò important és tenir la possibilitat d’ús (l’accés), més que no pas la propietat, del bé o servei que volem utilitzar (a banda que la propietat de les coses comporta també costos majors).

Per tant, és cert que a les ciutats hi ha molts actius actualment desaprofitats (un exemple clàssic són les eines de bricolatge que tots tenim a casa i que fem servir ben poc) que es podrien mobilitzar sense gran esforç per a posar-los a disposició de qui els necessités. Així, es podria compartir cotxe, juguets, roba, eines, llibres, habitacions lliures, coneixements…. I d’aquesta manera seríem societats més eficients i de més benestar, i en el procés estaríem generant, de pas, capital social (confiança i relacions). Sona bé, oi?

Les administracions públiques, especialment els Ajuntaments –per la importància que té la proximitat en els processos de producció i/o consum col·laboratiu-, hi tenen un paper important a jugar, estimulant i facilitant a aquests intercanvis. Les institucions públiques poden ser impulsores de projectes d’economia col·laborativa (com el cas del Bicing abans mencionat, o les zones de wifi lliure), i donar suport a les iniciatives d’EC que surten de la gent. També poden fomentar el voluntariat i figures com els “bancs del temps”, alhora que aportar seguretat juridica i respectabilitat a aquestes noves maneres de fer.

Ciutats com Seul (que vol esdevenir una “sharing city”), Amsterdam o Portland estan ja experimentant en aquesta direcció. A l’Europa del sud, a més, aquest enfocament ens pot ajudar en la lluita contra la crisi, l’atur i les retallades. Sigui com sigui, el que és segur és que l’economia col·laborativa anirà cada cop a més, i les ciutats hi hem de veure una oportunitat.

Dit això, hem d’advertir que l’economia col·laborativa també planteja nous reptes i problemes: regulatoris (tot un nou sector per ordenar), de conflictes d’interessos (vegi’s els debats que hi ha al voltant de serveis com Uber o airbnb), de concentració empresarial (Uber aviat valdrà més que Repsol o Caixabank), d’efectes no desitjats (possibilitat de precarització del treball, riscos per als consumidors, pèrdua d’ingressos publics, desaparició dels intermediaris que no aportin valor….).

També hem d’afegir que l’economia col·laborativa té alguns límits; difícilment podria produir cotxes de la complexitat i baix preu dels que tenim actualment, per exemple. Per això, l’EC serà més un complement que no pas un substitut de “l’altra economia”. I arribats aquí es presenta un problema: com l’anomenem, aquesta altra economia a la qual es confronta l’EC? No-col·laborativa? Capitalista? Fa de mal fer perquè, si ens hi fixem bé, el capitalisme és 51% cooperació i 49% competència: seria impossible construir un vehicle (o fins i tot un senzill llapis, com acostumava a explicar Milton Friedmann) sense la participació lliure i coordinada de centenars de persones. Llavors, la diferenciació entre EC i EnoC vindria de la falta d’afany de lucre de la primera? Tampoc: els exemples classics d’EC –com els abans mencionats Uber o airbnb- són empreses amb afany de lucre!

En qualsevol cas, quedem-nos amb què l’economia col·laborativa és una idea interessant (estén el benestar i empodera les persones), i que les ciutats se’n poden beneficiar especialment. En conseqüència, els electes locals hi han de dir la seva.