Un tema va sobressortir en la campanya per les municipals del passat mes de maig: el de la convivència. I va sobresortir malgrat que els polìtics en varen parlar relativament poc, i que tampoc varen dedicar-hi gaire propostes (després veurem el per què). No. Si va destacar va ser perquè els ciutadans, quan es varen adreçar als candidats, varen destacar aquest assumpte una i altra vegada (de la mateixa manera que n’han vingut parlant durant els darrers anys al bar entre amics, a la feina amb els companys de treball, i a les sobretaules familiars). En efecte, les qüestions relatives a la inseguretat, a l’incivisme, a la dificultat de conciliar interessos entre els uns i els altres, a la pèrdua de l’amabilitat i la consideració en el tracte amb els demés…. varen predominar sobre les reivindicacions puntuals per aquest o aquell servei i sobre les queixes pels forats a la via pública o per la falta d’agilitat administrativa. I en totes les converses, la conclusió era sempre la mateixa: a les ciutats, cada cop és més difícil conviure.
Per què ha passat això? Per tres grans motius. En primer lloc, perquè les nostres societats cada cop són més diverses (no només quant a nacionalitats i cultures, sinó sobretot quant a estils de vida, valors i preferències), i això, que pot ser un factor d’enriquiment, també pot ser font d’innombrables problemes si no se sap gestionar. En segon lloc, perquè la desigualtat ha crescut al si de les nostres comunitats, amb el progressiu afebliment i aprimament de la classe mitjana, quelcom que està portant a una major polarització social i a la contraposició entre la ràbia i el sentiment d’impotència dels uns (aquells que se senten exclosos) i la por dels altres (els encara ‘afortunats’). Finalment, tothom comparteix avui un profund desconcert davant d’un futur que sabem que serà diferent i que temem que serà pitjor. Les tres coses juntes, més l’estrés i la competitivitat que ho impregnen tot, fan que la gent tendeixi a tancar-se en si mateixa i en els seus cercles primaris, a desconfiar de l’altre, i a ser menys tolerant i menys altruista.
Però si és tan important, tot això, per què els polítics en varen parlat tan poc? Fàcil: perquè no en tenen la solució. Aquesta mena de problemes no s'arreglen amb una partida presupuestaria més o amb una nova ordenança, ni tan sols amb més policies i agents cívics als carrers (eines totes elles, però, que faran falta). És més complicat que no pas això. De fet, la bona i la mala notícia és que sense la implicació de la gent, no hi ha res a fer. En conseqüència, hem d'aprendre a respectar-nos i a empatitzar amb els que ens envolten; hem de deixar de considerar el civisme un tema secundari i donar-li la transcendència que té; hem d’entendre que la sensació de seguretat és el requisit previ de la cohesió social, i que la solidaritat mútua n’és el complement indispensable; hem d’estar disposats a pactar i a pensar en el mig termini (no es pot tenir tot ni tot ja). O això, o el caos.
Showing posts with label Ciutats. Show all posts
Showing posts with label Ciutats. Show all posts
1.1.19
Es la demografia, estúpids!
(PUBLICAT A REGIO7 EL 30/11/2018)
Entre els diferents factors que marquen el present i condicionen el futur dels territoris, un de crític que cal anar seguint, analitzant i gestionant és la demografia: quants serem i com serem té implicacions profundes en tots els ordres de la vida. És fàcil d'entendre: si en una determinada zona no hi ha prou habitants, minven les possibilitats que allí es disposi de serveis, equipaments i oportunitats suficients i de qualitat; de la mateixa manera, si hi ha un excés de població, la qualitat de vida se'n pot ressentir.
La massa crítica humana, doncs, és fonamental per al progrés dels territoris, i en aquest sentit hem de constatar que a les comarques centrals de Catalunya tenim més problemes de despoblament (especialment en els petits municipis), de feblesa demogràfica (els nostres 400.000 habitants representen poc més del 5% de Catalunya i, per tant, el seu pes en el conjunt del país és molt limitat) i de desequilibri (el 84% dels municipis del nostre àmbit territorial tenen menys de 5.000 habitants -la majoria estan per sota dels 1.000 residents-, mentre que només 9 municipis sobrepassen el llindar de les 10.000 persones), que no pas de saturació. Això fa que una part substancial de la nostra població depengui de les infraestructures viàries i de telecomunicacions i eventualment del transport públic per tenir accés a serveis i oportunitats bàsiques. Cal no oblidar-ho.
Continuarà essent així en el futur a curt i mitjà termini? Les previsions de l'Idescat apuntaven que podríem sobrepassar els 414.000 habitants el 2026. Posteriorment, es continuaria creixent de forma moderada fins al 2040, i a partir de llavors els increments demogràfics s'anirien alentint.
Val a dir que tots aquests creixements es basaran no pas en la diferència entre naixements i defuncions (que es preveu negativa, ateses les nostres baixes taxes de fecunditat), sinó en els immigrants que rebrem –sobretot de l'estranger. I és que fins a mitjan segle s'espera un boom demogràfic en molts països en desenvolupament, especialment a l'Àfrica, que el 2050 haurà duplicat la seva població i arribarà als 2.300 milions de persones -la majoria, joves. Si hi afegim que l'Àfrica econòmicament continuarà essent el continent més endarrerit, i que hi preval el mal govern (corrupció, autoritarisme, estats fallits...), queda clar que s'incrementarà significativament la pressió migratòria cap a Europa. I vista la poca eficàcia que la Unió Europea està demostrant en la seva capacitat d'endreçar i gestionar els fluxos migratoris, cal concloure que els països europeus (i Catalunya destacadament, en tant que país pròsper i geogràficament proper) experimentaran l'arribada de grans contingents de nova població que alteraran els seus equilibris i tindran efectes –bons i dolents– en l'economia, la política, la cultura i la societat.
En tot cas i resumint: a les comarques centrals catalanes, en els propers anys serem més (però no gaires més), més diversos i potser més desiguals (pobles/ciutats).
(PUBLICAT A REGIO7 EL 12/12/2018)
Dèiem en l'article precedent que en un futur a mitjà termini, demogràficament, a les comarques centrals de Catalunya seríem més (però no gaires més), més diversos, i -si no érem capaços d'evitar-ho- més desiguals. Però una de les coses que més caracteritzaran els habitants de les nostres comarques en les properes dècades és que seran més vells.
Res de nou: ara ja som força més vells que no pas érem al 1981. En aquella data, les persones de menys de 16 anys representaven el 24,4% de la població (però al 2017 havien baixat fins al 17,1%), mentre que la gent de més de 64 anys eren el 12,2% del total (en canvi, al 2017 el % havien pujat fins al 19,5%). O sigui, que en el curs dels darrers trenta-cinc anys, el segment dels més joves –que abans doblava el dels més vells– s'ha aprimat fins a quedar 2,4 punts per sota d'aquells. La gent gran ha crescut tant en nombres absoluts com en percentatge gràcies a l'allargament de l'esperança de vida, que, a més, no s'aturarà: a Catalunya, alguns càlculs situen l'esperança de vida de les dones al 2050 en 95 anys, i una mica menys per als homes.
De resultes de tot això, al 2041, a Catalunya, les persones de més de 64 anys arribaran a ser el 28,3% del total, i al 2051 seran el 30,8%. Al mateix temps, la gent de més de 84 anys representaran respectivament el 18,6% i el 22,1% d'aquelles cohorts de més edat. I a la Catalunya Central això serà encara més accentuat: Manresa ja és actualment la ciutat catalana de més de 50.000 habitants amb la població més sobreenvellida.
Evidentment, aquest canvi demogràfic comportarà moltes conseqüències. D'entrada, si cada cop hi ha menys joves i més gent gran, això també vol dir menys gent treballant, quelcom que, si no es compensa –amb més robots, amb més immigració i/o amb nous sistemes laborals i fiscals– tindrà importants efectes sobre la sostenibilitat de les pensions, i sobre la capacitat productiva i de consum general (que es reduiran).
Alhora, hi haurà una despesa sanitària i social més alta (ambdues es correlacionen positivament amb l'edat). A més, pot donar-se un canvi de les preferències i humors de la societat (es pot discutir si això necessàriament significa un viratge cap a posicions culturals i polítiques més conservadores o no), i també pot haver-hi un menys dinamisme com a societat (suposant que el dinamisme sigui superior entre la joventut i les edats mitjanes que en les cohorts més velles). Per contra, tal vegada ens convertim en una societat més pacífica –menys agressiva.
Així les coses, fruit de tot plegat es poden plantejar tensions socials i conflictes intergeneracionals.
Davant d'aquest panorama, què hem de fer? D'entrada, reflexionar i preparar-nos per al futur que ve, prevenint els problemes i aprofitant-ne les coses bones que també se'n poden derivar. I d'altra banda, cal atreure i retenir el jovent al territori (amb feines de qualitat); suport a les famílies (tant perquè puguin tenir els fills que realment volen tenir –ara no és així– com per poder cuidar les persones dependents); i anar adaptant les ciutats als nous perfils de veïns que tindran.
Entre els diferents factors que marquen el present i condicionen el futur dels territoris, un de crític que cal anar seguint, analitzant i gestionant és la demografia: quants serem i com serem té implicacions profundes en tots els ordres de la vida. És fàcil d'entendre: si en una determinada zona no hi ha prou habitants, minven les possibilitats que allí es disposi de serveis, equipaments i oportunitats suficients i de qualitat; de la mateixa manera, si hi ha un excés de població, la qualitat de vida se'n pot ressentir.
La massa crítica humana, doncs, és fonamental per al progrés dels territoris, i en aquest sentit hem de constatar que a les comarques centrals de Catalunya tenim més problemes de despoblament (especialment en els petits municipis), de feblesa demogràfica (els nostres 400.000 habitants representen poc més del 5% de Catalunya i, per tant, el seu pes en el conjunt del país és molt limitat) i de desequilibri (el 84% dels municipis del nostre àmbit territorial tenen menys de 5.000 habitants -la majoria estan per sota dels 1.000 residents-, mentre que només 9 municipis sobrepassen el llindar de les 10.000 persones), que no pas de saturació. Això fa que una part substancial de la nostra població depengui de les infraestructures viàries i de telecomunicacions i eventualment del transport públic per tenir accés a serveis i oportunitats bàsiques. Cal no oblidar-ho.
Continuarà essent així en el futur a curt i mitjà termini? Les previsions de l'Idescat apuntaven que podríem sobrepassar els 414.000 habitants el 2026. Posteriorment, es continuaria creixent de forma moderada fins al 2040, i a partir de llavors els increments demogràfics s'anirien alentint.
Val a dir que tots aquests creixements es basaran no pas en la diferència entre naixements i defuncions (que es preveu negativa, ateses les nostres baixes taxes de fecunditat), sinó en els immigrants que rebrem –sobretot de l'estranger. I és que fins a mitjan segle s'espera un boom demogràfic en molts països en desenvolupament, especialment a l'Àfrica, que el 2050 haurà duplicat la seva població i arribarà als 2.300 milions de persones -la majoria, joves. Si hi afegim que l'Àfrica econòmicament continuarà essent el continent més endarrerit, i que hi preval el mal govern (corrupció, autoritarisme, estats fallits...), queda clar que s'incrementarà significativament la pressió migratòria cap a Europa. I vista la poca eficàcia que la Unió Europea està demostrant en la seva capacitat d'endreçar i gestionar els fluxos migratoris, cal concloure que els països europeus (i Catalunya destacadament, en tant que país pròsper i geogràficament proper) experimentaran l'arribada de grans contingents de nova població que alteraran els seus equilibris i tindran efectes –bons i dolents– en l'economia, la política, la cultura i la societat.
En tot cas i resumint: a les comarques centrals catalanes, en els propers anys serem més (però no gaires més), més diversos i potser més desiguals (pobles/ciutats).
(PUBLICAT A REGIO7 EL 12/12/2018)
Dèiem en l'article precedent que en un futur a mitjà termini, demogràficament, a les comarques centrals de Catalunya seríem més (però no gaires més), més diversos, i -si no érem capaços d'evitar-ho- més desiguals. Però una de les coses que més caracteritzaran els habitants de les nostres comarques en les properes dècades és que seran més vells.
Res de nou: ara ja som força més vells que no pas érem al 1981. En aquella data, les persones de menys de 16 anys representaven el 24,4% de la població (però al 2017 havien baixat fins al 17,1%), mentre que la gent de més de 64 anys eren el 12,2% del total (en canvi, al 2017 el % havien pujat fins al 19,5%). O sigui, que en el curs dels darrers trenta-cinc anys, el segment dels més joves –que abans doblava el dels més vells– s'ha aprimat fins a quedar 2,4 punts per sota d'aquells. La gent gran ha crescut tant en nombres absoluts com en percentatge gràcies a l'allargament de l'esperança de vida, que, a més, no s'aturarà: a Catalunya, alguns càlculs situen l'esperança de vida de les dones al 2050 en 95 anys, i una mica menys per als homes.
De resultes de tot això, al 2041, a Catalunya, les persones de més de 64 anys arribaran a ser el 28,3% del total, i al 2051 seran el 30,8%. Al mateix temps, la gent de més de 84 anys representaran respectivament el 18,6% i el 22,1% d'aquelles cohorts de més edat. I a la Catalunya Central això serà encara més accentuat: Manresa ja és actualment la ciutat catalana de més de 50.000 habitants amb la població més sobreenvellida.
Evidentment, aquest canvi demogràfic comportarà moltes conseqüències. D'entrada, si cada cop hi ha menys joves i més gent gran, això també vol dir menys gent treballant, quelcom que, si no es compensa –amb més robots, amb més immigració i/o amb nous sistemes laborals i fiscals– tindrà importants efectes sobre la sostenibilitat de les pensions, i sobre la capacitat productiva i de consum general (que es reduiran).
Alhora, hi haurà una despesa sanitària i social més alta (ambdues es correlacionen positivament amb l'edat). A més, pot donar-se un canvi de les preferències i humors de la societat (es pot discutir si això necessàriament significa un viratge cap a posicions culturals i polítiques més conservadores o no), i també pot haver-hi un menys dinamisme com a societat (suposant que el dinamisme sigui superior entre la joventut i les edats mitjanes que en les cohorts més velles). Per contra, tal vegada ens convertim en una societat més pacífica –menys agressiva.
Així les coses, fruit de tot plegat es poden plantejar tensions socials i conflictes intergeneracionals.
Davant d'aquest panorama, què hem de fer? D'entrada, reflexionar i preparar-nos per al futur que ve, prevenint els problemes i aprofitant-ne les coses bones que també se'n poden derivar. I d'altra banda, cal atreure i retenir el jovent al territori (amb feines de qualitat); suport a les famílies (tant perquè puguin tenir els fills que realment volen tenir –ara no és així– com per poder cuidar les persones dependents); i anar adaptant les ciutats als nous perfils de veïns que tindran.
9.9.15
Ciutats Col·laboratives
Atès que a les ciutats hi ha una alta densitat de persones, són espais propicis al desplegament de l’economia col·laborativa (EC), donant lloc a les “ciutats col·laboratives”. Albert Cañigueral -expert en aquest àmbit- ha definit la ciutat col·laborativa com “aquella que permet als seus habitants poder compartir de manera eficient i segura tot tipus de béns / serveis / habilitats, creant així comunitats més fortes, saludables i connectades”.
De fet, això de la producció o el consum compartit no és pas una cosa nova. Les entitats sense afany de lucre estan basades en aquesta filosofia, i serveis públics ja existents com les biblioteques o el Bicing també en són bons exemples. Per no parlar que les famílies són per definició cèl·lules col·laboratives, i que les cooperatives i les mútues s’inspiren en principis semblants.
Però és evident que l’EC té encara molt de camí per córrer, especialment gràcies a Internet i a les TIC (les tecnologies de la informació i la comunicació), que han facilitat molt l’establiment de relacions i el posar en contacte oferiments i demandes. A més, culturalment també estan canviant les mentalitats, i cada cop s’entén més que, en moltes ocasions, allò important és tenir la possibilitat d’ús (l’accés), més que no pas la propietat, del bé o servei que volem utilitzar (a banda que la propietat de les coses comporta també costos majors).
Per tant, és cert que a les ciutats hi ha molts actius actualment desaprofitats (un exemple clàssic són les eines de bricolatge que tots tenim a casa i que fem servir ben poc) que es podrien mobilitzar sense gran esforç per a posar-los a disposició de qui els necessités. Així, es podria compartir cotxe, juguets, roba, eines, llibres, habitacions lliures, coneixements…. I d’aquesta manera seríem societats més eficients i de més benestar, i en el procés estaríem generant, de pas, capital social (confiança i relacions). Sona bé, oi?
Les administracions públiques, especialment els Ajuntaments –per la importància que té la proximitat en els processos de producció i/o consum col·laboratiu-, hi tenen un paper important a jugar, estimulant i facilitant a aquests intercanvis. Les institucions públiques poden ser impulsores de projectes d’economia col·laborativa (com el cas del Bicing abans mencionat, o les zones de wifi lliure), i donar suport a les iniciatives d’EC que surten de la gent. També poden fomentar el voluntariat i figures com els “bancs del temps”, alhora que aportar seguretat juridica i respectabilitat a aquestes noves maneres de fer.
Ciutats com Seul (que vol esdevenir una “sharing city”), Amsterdam o Portland estan ja experimentant en aquesta direcció. A l’Europa del sud, a més, aquest enfocament ens pot ajudar en la lluita contra la crisi, l’atur i les retallades. Sigui com sigui, el que és segur és que l’economia col·laborativa anirà cada cop a més, i les ciutats hi hem de veure una oportunitat.
Dit això, hem d’advertir que l’economia col·laborativa també planteja nous reptes i problemes: regulatoris (tot un nou sector per ordenar), de conflictes d’interessos (vegi’s els debats que hi ha al voltant de serveis com Uber o airbnb), de concentració empresarial (Uber aviat valdrà més que Repsol o Caixabank), d’efectes no desitjats (possibilitat de precarització del treball, riscos per als consumidors, pèrdua d’ingressos publics, desaparició dels intermediaris que no aportin valor….).
També hem d’afegir que l’economia col·laborativa té alguns límits; difícilment podria produir cotxes de la complexitat i baix preu dels que tenim actualment, per exemple. Per això, l’EC serà més un complement que no pas un substitut de “l’altra economia”. I arribats aquí es presenta un problema: com l’anomenem, aquesta altra economia a la qual es confronta l’EC? No-col·laborativa? Capitalista? Fa de mal fer perquè, si ens hi fixem bé, el capitalisme és 51% cooperació i 49% competència: seria impossible construir un vehicle (o fins i tot un senzill llapis, com acostumava a explicar Milton Friedmann) sense la participació lliure i coordinada de centenars de persones. Llavors, la diferenciació entre EC i EnoC vindria de la falta d’afany de lucre de la primera? Tampoc: els exemples classics d’EC –com els abans mencionats Uber o airbnb- són empreses amb afany de lucre!
En qualsevol cas, quedem-nos amb què l’economia col·laborativa és una idea interessant (estén el benestar i empodera les persones), i que les ciutats se’n poden beneficiar especialment. En conseqüència, els electes locals hi han de dir la seva.
De fet, això de la producció o el consum compartit no és pas una cosa nova. Les entitats sense afany de lucre estan basades en aquesta filosofia, i serveis públics ja existents com les biblioteques o el Bicing també en són bons exemples. Per no parlar que les famílies són per definició cèl·lules col·laboratives, i que les cooperatives i les mútues s’inspiren en principis semblants.
Però és evident que l’EC té encara molt de camí per córrer, especialment gràcies a Internet i a les TIC (les tecnologies de la informació i la comunicació), que han facilitat molt l’establiment de relacions i el posar en contacte oferiments i demandes. A més, culturalment també estan canviant les mentalitats, i cada cop s’entén més que, en moltes ocasions, allò important és tenir la possibilitat d’ús (l’accés), més que no pas la propietat, del bé o servei que volem utilitzar (a banda que la propietat de les coses comporta també costos majors).
Per tant, és cert que a les ciutats hi ha molts actius actualment desaprofitats (un exemple clàssic són les eines de bricolatge que tots tenim a casa i que fem servir ben poc) que es podrien mobilitzar sense gran esforç per a posar-los a disposició de qui els necessités. Així, es podria compartir cotxe, juguets, roba, eines, llibres, habitacions lliures, coneixements…. I d’aquesta manera seríem societats més eficients i de més benestar, i en el procés estaríem generant, de pas, capital social (confiança i relacions). Sona bé, oi?
Les administracions públiques, especialment els Ajuntaments –per la importància que té la proximitat en els processos de producció i/o consum col·laboratiu-, hi tenen un paper important a jugar, estimulant i facilitant a aquests intercanvis. Les institucions públiques poden ser impulsores de projectes d’economia col·laborativa (com el cas del Bicing abans mencionat, o les zones de wifi lliure), i donar suport a les iniciatives d’EC que surten de la gent. També poden fomentar el voluntariat i figures com els “bancs del temps”, alhora que aportar seguretat juridica i respectabilitat a aquestes noves maneres de fer.
Ciutats com Seul (que vol esdevenir una “sharing city”), Amsterdam o Portland estan ja experimentant en aquesta direcció. A l’Europa del sud, a més, aquest enfocament ens pot ajudar en la lluita contra la crisi, l’atur i les retallades. Sigui com sigui, el que és segur és que l’economia col·laborativa anirà cada cop a més, i les ciutats hi hem de veure una oportunitat.
Dit això, hem d’advertir que l’economia col·laborativa també planteja nous reptes i problemes: regulatoris (tot un nou sector per ordenar), de conflictes d’interessos (vegi’s els debats que hi ha al voltant de serveis com Uber o airbnb), de concentració empresarial (Uber aviat valdrà més que Repsol o Caixabank), d’efectes no desitjats (possibilitat de precarització del treball, riscos per als consumidors, pèrdua d’ingressos publics, desaparició dels intermediaris que no aportin valor….).
També hem d’afegir que l’economia col·laborativa té alguns límits; difícilment podria produir cotxes de la complexitat i baix preu dels que tenim actualment, per exemple. Per això, l’EC serà més un complement que no pas un substitut de “l’altra economia”. I arribats aquí es presenta un problema: com l’anomenem, aquesta altra economia a la qual es confronta l’EC? No-col·laborativa? Capitalista? Fa de mal fer perquè, si ens hi fixem bé, el capitalisme és 51% cooperació i 49% competència: seria impossible construir un vehicle (o fins i tot un senzill llapis, com acostumava a explicar Milton Friedmann) sense la participació lliure i coordinada de centenars de persones. Llavors, la diferenciació entre EC i EnoC vindria de la falta d’afany de lucre de la primera? Tampoc: els exemples classics d’EC –com els abans mencionats Uber o airbnb- són empreses amb afany de lucre!
En qualsevol cas, quedem-nos amb què l’economia col·laborativa és una idea interessant (estén el benestar i empodera les persones), i que les ciutats se’n poden beneficiar especialment. En conseqüència, els electes locals hi han de dir la seva.
10.9.14
Ciutats
Hem llegit amb interès el llibre del professor de la Universitat de Hardvard Edward Glaesser “El triunfo de las ciudades”, una obra de referència en tot el que té relació amb les ciutats i les polítiques urbanes. La tesi central del llibre és que les ciutats són un fenomen molt positiu, i que gràcies a elles ha tingut lloc el progrés de la humanitat. L’argument justificatiu és que el fet urbà permet i facilita el contacte i l’intercanvi de coneixements entre persones, la qual cosa propicia la creativitat i la innovació. Per cert, les noves tecnologies no estarien canviant aquesta lògica, ja que el contacte cara a cara continuaria essent fonamental.
D’altra banda, el llibre també defensa les ciutats (concretament, les ciutats denses) com la millor fórmula per tenir un planeta sostenible. És innegable que seria catastròfic que els països emergents -el creixement de la població dels quals és enorme- repliquessin el model que ha prosperat a Occident de ciutat difusa -exemplaritzat pels ‘suburbis’ nord-americans o per les nostres urbanitzacions i barris residencials-. Però també a Europa els costos mediambientals de la dispersió urbana comencen a ser preocupants. Per aquest motiu, Glaesser advoca pel creixement vertical de les ciutats i per donar facilitats a la construcció. Coherentment, critica les normatives massa restrictives, perquè -al seu parer- encareixen el cost de l’habitatge i no fan altra cosa que desplaçar el problema.
En la visió del llibre, doncs, les ciutats són clarament més solució que no pas problema. Això no significa, però, que totes les ciutats rutllin igual de bé. En cada període històric trobem ciutats puixants i ciutats en decadència. La clau que explica aquesta desigual sort, segons Glaesser, està en les persones que hi ha al capdavant de cada ciutat, tant a nivell institucional -els Ajuntaments- com econòmic, cultural i cívic. Darrera tota gran ciutat hi ha un govern eficaç, una societat civil emprenedora i una ciutadania corresponsabilitzada. Abundància de petites empreses, diversificació econòmica i presència de ciutadans formats són també fonamentals per a la prosperitat (“sense capital humà, no hi ha ciutat pròspera”, ens diu Glaesser). Les infraestructures físiques, en canvi, resulten ser més secundàries.
En un altre ordre de coses, el llibre examina com s’ho han fet les ciutats més exitoses (Nova York, Milà, Tokio, Boston, Vancouver, Dubai...) per a sortir-se’n i excel•lir. Les fórmules són diverses: en uns casos, han apostat decididament pel talent; en altres (com en el cas de la ciutat-Estat de Singapur), han tingut la possibilitat de dissenyar polítiques econòmiques pròpies; algunes ciutats del món en desenvolupament, simplement han eliminat la corrupció i han garantit l’ordre i la seguretat jurídica -que no és poca cosa-; i certs municipis s’han especialitzat en oferir tota classe d’opcions d’oci i plaer.
Però res garanteix que l’èxit duri: sovint, els bons i els mals moments se succeeixen si la ciutat no és capaç de reinventar-se cada cop que l’entorn canvia. Recordem com el món urbà i pròsper de l’Imperi Romà va ser substituït per l’estancament rural de l’Edat Mitjana. O fixem-nos en els exemples de ciutats com Liverpool, Glasgow, Rotterdam o Vilnius, que són avui molt més petites del que foren en altres èpoques. Per no parlar de casos més extrems com Detroit (la “capital del motor” dels Estats Units): va passar de 1,85 milions d’habitants al 1950 a només 770.000 al 2008, el seu Ajuntament es va declarar en fallida, la taxa d’homicidis s’hi ha disparat i actualment un terç dels seus habitants viu en la misèria.
En canvi, altres ciutats han sabut fer el camí invers, i moltes han trobat solucions creatives i eficaces -que el llibre repassa- a problemes típics de les grans urbs, com la congestió, la delinqüència o la pobresa urbana. En conclusió, hauríem d’aprendre de totes aquestes experiències d’èxit i de fracàs, tant les globals com les sectorials, per a no repetir errors i per contra sí replicar encerts. I és que, com hem dit sovint: no cal reinventar la roda cada setmana, ni ensopegar tres vegades amb la mateixa pedra.
D’altra banda, el llibre també defensa les ciutats (concretament, les ciutats denses) com la millor fórmula per tenir un planeta sostenible. És innegable que seria catastròfic que els països emergents -el creixement de la població dels quals és enorme- repliquessin el model que ha prosperat a Occident de ciutat difusa -exemplaritzat pels ‘suburbis’ nord-americans o per les nostres urbanitzacions i barris residencials-. Però també a Europa els costos mediambientals de la dispersió urbana comencen a ser preocupants. Per aquest motiu, Glaesser advoca pel creixement vertical de les ciutats i per donar facilitats a la construcció. Coherentment, critica les normatives massa restrictives, perquè -al seu parer- encareixen el cost de l’habitatge i no fan altra cosa que desplaçar el problema.
En la visió del llibre, doncs, les ciutats són clarament més solució que no pas problema. Això no significa, però, que totes les ciutats rutllin igual de bé. En cada període històric trobem ciutats puixants i ciutats en decadència. La clau que explica aquesta desigual sort, segons Glaesser, està en les persones que hi ha al capdavant de cada ciutat, tant a nivell institucional -els Ajuntaments- com econòmic, cultural i cívic. Darrera tota gran ciutat hi ha un govern eficaç, una societat civil emprenedora i una ciutadania corresponsabilitzada. Abundància de petites empreses, diversificació econòmica i presència de ciutadans formats són també fonamentals per a la prosperitat (“sense capital humà, no hi ha ciutat pròspera”, ens diu Glaesser). Les infraestructures físiques, en canvi, resulten ser més secundàries.
En un altre ordre de coses, el llibre examina com s’ho han fet les ciutats més exitoses (Nova York, Milà, Tokio, Boston, Vancouver, Dubai...) per a sortir-se’n i excel•lir. Les fórmules són diverses: en uns casos, han apostat decididament pel talent; en altres (com en el cas de la ciutat-Estat de Singapur), han tingut la possibilitat de dissenyar polítiques econòmiques pròpies; algunes ciutats del món en desenvolupament, simplement han eliminat la corrupció i han garantit l’ordre i la seguretat jurídica -que no és poca cosa-; i certs municipis s’han especialitzat en oferir tota classe d’opcions d’oci i plaer.
Però res garanteix que l’èxit duri: sovint, els bons i els mals moments se succeeixen si la ciutat no és capaç de reinventar-se cada cop que l’entorn canvia. Recordem com el món urbà i pròsper de l’Imperi Romà va ser substituït per l’estancament rural de l’Edat Mitjana. O fixem-nos en els exemples de ciutats com Liverpool, Glasgow, Rotterdam o Vilnius, que són avui molt més petites del que foren en altres èpoques. Per no parlar de casos més extrems com Detroit (la “capital del motor” dels Estats Units): va passar de 1,85 milions d’habitants al 1950 a només 770.000 al 2008, el seu Ajuntament es va declarar en fallida, la taxa d’homicidis s’hi ha disparat i actualment un terç dels seus habitants viu en la misèria.
En canvi, altres ciutats han sabut fer el camí invers, i moltes han trobat solucions creatives i eficaces -que el llibre repassa- a problemes típics de les grans urbs, com la congestió, la delinqüència o la pobresa urbana. En conclusió, hauríem d’aprendre de totes aquestes experiències d’èxit i de fracàs, tant les globals com les sectorials, per a no repetir errors i per contra sí replicar encerts. I és que, com hem dit sovint: no cal reinventar la roda cada setmana, ni ensopegar tres vegades amb la mateixa pedra.
Subscribe to:
Posts (Atom)
Posts
