Un tema va sobressortir en la campanya per les municipals del passat mes de maig: el de la convivència. I va sobresortir malgrat que els polìtics en varen parlar relativament poc, i que tampoc varen dedicar-hi gaire propostes (després veurem el per què). No. Si va destacar va ser perquè els ciutadans, quan es varen adreçar als candidats, varen destacar aquest assumpte una i altra vegada (de la mateixa manera que n’han vingut parlant durant els darrers anys al bar entre amics, a la feina amb els companys de treball, i a les sobretaules familiars). En efecte, les qüestions relatives a la inseguretat, a l’incivisme, a la dificultat de conciliar interessos entre els uns i els altres, a la pèrdua de l’amabilitat i la consideració en el tracte amb els demés…. varen predominar sobre les reivindicacions puntuals per aquest o aquell servei i sobre les queixes pels forats a la via pública o per la falta d’agilitat administrativa. I en totes les converses, la conclusió era sempre la mateixa: a les ciutats, cada cop és més difícil conviure.
Per què ha passat això? Per tres grans motius. En primer lloc, perquè les nostres societats cada cop són més diverses (no només quant a nacionalitats i cultures, sinó sobretot quant a estils de vida, valors i preferències), i això, que pot ser un factor d’enriquiment, també pot ser font d’innombrables problemes si no se sap gestionar. En segon lloc, perquè la desigualtat ha crescut al si de les nostres comunitats, amb el progressiu afebliment i aprimament de la classe mitjana, quelcom que està portant a una major polarització social i a la contraposició entre la ràbia i el sentiment d’impotència dels uns (aquells que se senten exclosos) i la por dels altres (els encara ‘afortunats’). Finalment, tothom comparteix avui un profund desconcert davant d’un futur que sabem que serà diferent i que temem que serà pitjor. Les tres coses juntes, més l’estrés i la competitivitat que ho impregnen tot, fan que la gent tendeixi a tancar-se en si mateixa i en els seus cercles primaris, a desconfiar de l’altre, i a ser menys tolerant i menys altruista.
Però si és tan important, tot això, per què els polítics en varen parlat tan poc? Fàcil: perquè no en tenen la solució. Aquesta mena de problemes no s'arreglen amb una partida presupuestaria més o amb una nova ordenança, ni tan sols amb més policies i agents cívics als carrers (eines totes elles, però, que faran falta). És més complicat que no pas això. De fet, la bona i la mala notícia és que sense la implicació de la gent, no hi ha res a fer. En conseqüència, hem d'aprendre a respectar-nos i a empatitzar amb els que ens envolten; hem de deixar de considerar el civisme un tema secundari i donar-li la transcendència que té; hem d’entendre que la sensació de seguretat és el requisit previ de la cohesió social, i que la solidaritat mútua n’és el complement indispensable; hem d’estar disposats a pactar i a pensar en el mig termini (no es pot tenir tot ni tot ja). O això, o el caos.
Showing posts with label municipals. Show all posts
Showing posts with label municipals. Show all posts
27.5.14
Municipals 2015: es busquen valents/valentes
D’aquí a poc menys d'un any tornarem a tenir eleccions municipals. Els tres anys transcorreguts des de que els actuals alcaldes i regidors varen ser escollits han passat volant, i encara passaran més ràpid els propers 365 dies –plens d’esdeveniments d’alt voltatge polític.
Per aquesta raó, els partits i els grups polítics han de començar a pensar quines propostes -de candidats i de programes- faran al 2015. Amb un problema: no els serà fàcil ni fer llistes ni sumar-hi “els millors”, vist el panorama actual: estem en un moment en què la crisi ha disparat les demandes que els ciutadans fan als seus Ajuntaments; en què les arques municipals en general estan buides, i els deutes hipotequen el futur; i en què els “polítics” són vistos amb sospita i serveixen sovint de boc expiatori. En un context així, i mentre no s’entengui que la política local no és altra cosa que un servei i que té molt de sacrifici, és normal que no sobrin els voluntaris per a formar part de candidatures, i lamentablement molta gent que podria fer valuoses aportacions a les seves comunitats optaran per quedar-se a casa. Gent que es diu a si mateixa: “Per què hauria de renunciar a la meva intimitat i comoditat, sotmetre’m a improperis i a crítiques continuades i no sempre justes, i descuidar la meva família i amics, la meva professió i els meus hobbies?”
Però necessitem gent disposada a pagar aquest preu, a qui no faci por el repte, i que siguin moguts per la il.lusió i per una visió d’una ciutat millor. I, posats a demanar, que siguin persones preparades, innovadores i pencaires, i que n’hi hagi de tots colors -de manera que puguem triar i que la competència els obligui a esforçar-se més encara i a donar el millor de si mateixos-. Si apareixen, doncs, al menys ajudem-los. Si no, no tindrem dret a queixar-nos.
Per aquesta raó, els partits i els grups polítics han de començar a pensar quines propostes -de candidats i de programes- faran al 2015. Amb un problema: no els serà fàcil ni fer llistes ni sumar-hi “els millors”, vist el panorama actual: estem en un moment en què la crisi ha disparat les demandes que els ciutadans fan als seus Ajuntaments; en què les arques municipals en general estan buides, i els deutes hipotequen el futur; i en què els “polítics” són vistos amb sospita i serveixen sovint de boc expiatori. En un context així, i mentre no s’entengui que la política local no és altra cosa que un servei i que té molt de sacrifici, és normal que no sobrin els voluntaris per a formar part de candidatures, i lamentablement molta gent que podria fer valuoses aportacions a les seves comunitats optaran per quedar-se a casa. Gent que es diu a si mateixa: “Per què hauria de renunciar a la meva intimitat i comoditat, sotmetre’m a improperis i a crítiques continuades i no sempre justes, i descuidar la meva família i amics, la meva professió i els meus hobbies?”
Però necessitem gent disposada a pagar aquest preu, a qui no faci por el repte, i que siguin moguts per la il.lusió i per una visió d’una ciutat millor. I, posats a demanar, que siguin persones preparades, innovadores i pencaires, i que n’hi hagi de tots colors -de manera que puguem triar i que la competència els obligui a esforçar-se més encara i a donar el millor de si mateixos-. Si apareixen, doncs, al menys ajudem-los. Si no, no tindrem dret a queixar-nos.
29.3.11
Eleccions municipals: estat de la qüestió
D’aquí a dos mesos tenim eleccions municipals, i aquest cop no hi ha cap mena de dubte sobre quin és el tema del moment: el repte de la recuperació econòmica. Segons les dades del darrer Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), el 48,2% dels catalans creuen que el principal problema del país és l’atur i la precarietat laboral, mentre que el 19,7% opinen que és el funcionament de l'economia. El tercer tema en el rànquing és la insatisfacció amb la política, només amb un 6,8%...
Així, doncs, en bona lògica les campanyes electorals per a les properes municipals haurien de girar al voltant de l’economia, perquè els ajuntaments no poden al•legar que pertoca a les administracions supralocals ocupar-se’n: com déia aquell, si la crisi no és competència seva, segur que al menys és de la seva incumbència. A més, el cert és que també en aquest terreny els Ajuntaments poden fer la diferència: d’ells depenen actuacions com captar empreses, desenvolupar polítiques actives d’ocupació, posar a disposició sòl industrial, crear un entorn propici al comerç, promoure la ciutat i el turisme, ajudar als emprenedors, fer les coses fàcils als agents econòmics, etc, etc.
Malgrat això, veurem moltes campanyes que no se centren en l’economia. En alguns casos, això serà simplement fruit de la miopía. En altres, potser respondrà a una decisió conscient. De fet, no tots els partits apareixen davant dels ciutadans com a igualment capaços de fer front a la crisi: les enquestes del CEO revelen que el 27% dels catalans opinen que qui pot donar millor resposta a la crisi és CiU, mentre que cap dels restants partits obté més d’un 5% en aquest punt, tot i que hi ha un 35% de ciutadans que sostenen que cap força política està en condicions de liderar la sortida a la recessió. En conseqüència, a CiU més que a ningú li interessa parlar enguany de crisi i de solucions econòmiques.
Això, junt al moment dolç que atravessa, fa que CiU surti aquesta vegada amb avantatge, especialmente davant d’un PSC-PSOE i d’una ERC que estan en plena crisi.
Pel seu cantó, ICV, PP i la CUP intenten aprofitar les debilitats de socialistes i republicans per a pescar algun vot addicional per a millorar les seves pobres posicions de partida. Tot fa pensar, doncs, que a Catalunya -i també a Espanya- aquestes eleccions portaran canvis en els governs locals que tindran conseqüències polítiques posteriors. En tot cas, el 22 de maig sabrem si haurà estat així. El que ja ara és segur, però, és que als nous electes els esperen quatre anys durs i complicats, en què l’emprenditorietat i el lideratge polític, la bona gestió i la innovació seran essencials.
Així, doncs, en bona lògica les campanyes electorals per a les properes municipals haurien de girar al voltant de l’economia, perquè els ajuntaments no poden al•legar que pertoca a les administracions supralocals ocupar-se’n: com déia aquell, si la crisi no és competència seva, segur que al menys és de la seva incumbència. A més, el cert és que també en aquest terreny els Ajuntaments poden fer la diferència: d’ells depenen actuacions com captar empreses, desenvolupar polítiques actives d’ocupació, posar a disposició sòl industrial, crear un entorn propici al comerç, promoure la ciutat i el turisme, ajudar als emprenedors, fer les coses fàcils als agents econòmics, etc, etc.
Malgrat això, veurem moltes campanyes que no se centren en l’economia. En alguns casos, això serà simplement fruit de la miopía. En altres, potser respondrà a una decisió conscient. De fet, no tots els partits apareixen davant dels ciutadans com a igualment capaços de fer front a la crisi: les enquestes del CEO revelen que el 27% dels catalans opinen que qui pot donar millor resposta a la crisi és CiU, mentre que cap dels restants partits obté més d’un 5% en aquest punt, tot i que hi ha un 35% de ciutadans que sostenen que cap força política està en condicions de liderar la sortida a la recessió. En conseqüència, a CiU més que a ningú li interessa parlar enguany de crisi i de solucions econòmiques.
Això, junt al moment dolç que atravessa, fa que CiU surti aquesta vegada amb avantatge, especialmente davant d’un PSC-PSOE i d’una ERC que estan en plena crisi.
Pel seu cantó, ICV, PP i la CUP intenten aprofitar les debilitats de socialistes i republicans per a pescar algun vot addicional per a millorar les seves pobres posicions de partida. Tot fa pensar, doncs, que a Catalunya -i també a Espanya- aquestes eleccions portaran canvis en els governs locals que tindran conseqüències polítiques posteriors. En tot cas, el 22 de maig sabrem si haurà estat així. El que ja ara és segur, però, és que als nous electes els esperen quatre anys durs i complicats, en què l’emprenditorietat i el lideratge polític, la bona gestió i la innovació seran essencials.
10.10.10
Candidats municipals: a la recerca de superherois/nes?
El perfil de l’Alcalde/ssa òptim per al proper mandat municipal (2011-2014) és més exigent que mai. En primer lloc, el futur Batlle haurà de ser un bon administrador de l’organització municipal, capaç de treure el màxim de partit d’ella en un context en què els recursos disponibles minvaran i les necessitats ciutadanes augmentaran.
En segon lloc, l’Alcalde del 2011 haurà de ser un polític igualmente eficaç a l’hora de contribuir a la generació de riquesa i llocs de treball al seu territori. A aquest efecte, haurà de ser proactiu, disposar d’una estratègia intel•ligent de desenvolupament i d’adaptació de l’economia local a l’escenari de la post-crisi, fer de l’Ajuntament un motor de recuperació i dinamsme de la ciutat, i anar a buscar inversions -privades i públiques- allí on calgui.
Encara, l’Alcalde ideal dels propers anys haurà de ser capaç de garantir una bona convivència ciudadana malgrat la tendència creixent a l’increment de conductes incíviques i insolidàries, malgrat els problemes crònics d’inseguretat i delinqüència, i malgrat la gran heterogeneïtat de les societats actuals (que fa més difícil els consensos i els compromisos).
En conclusió, l’Alcalde desitjat ha de ser tant un politic hàbil com un gestor eficaç i un incansable emprenedor. Però tant important com això, ha de comptar amb un model i projecte de ciutat adequat, ha de formar un equip de col•laboradors interns -regidors i professionals municipals- que compensi les seves mancances (perquè ningú és perfecte) i que siguin líders ells mateixos, i ha de de saber mobilitzar la comunitat i infondre-li confiança.
En conjunt, estem demanant un conjunt de competències difícils de reunir en un sol home o dona. És possible trobar candidats així? No és una tasca impossible, però es fa més complicada des del moment en què ser polític no està de moda, el malhumor ciutadà passa factura, i les compensacions pel sacrifici que exigeix fer política municipal són ben poques. Però, si més no, partint dels candidats amb què es compti, cal recordar que els líders també es poden formar i que poden millorar amb la pràctica.
En segon lloc, l’Alcalde del 2011 haurà de ser un polític igualmente eficaç a l’hora de contribuir a la generació de riquesa i llocs de treball al seu territori. A aquest efecte, haurà de ser proactiu, disposar d’una estratègia intel•ligent de desenvolupament i d’adaptació de l’economia local a l’escenari de la post-crisi, fer de l’Ajuntament un motor de recuperació i dinamsme de la ciutat, i anar a buscar inversions -privades i públiques- allí on calgui.
Encara, l’Alcalde ideal dels propers anys haurà de ser capaç de garantir una bona convivència ciudadana malgrat la tendència creixent a l’increment de conductes incíviques i insolidàries, malgrat els problemes crònics d’inseguretat i delinqüència, i malgrat la gran heterogeneïtat de les societats actuals (que fa més difícil els consensos i els compromisos).
En conclusió, l’Alcalde desitjat ha de ser tant un politic hàbil com un gestor eficaç i un incansable emprenedor. Però tant important com això, ha de comptar amb un model i projecte de ciutat adequat, ha de formar un equip de col•laboradors interns -regidors i professionals municipals- que compensi les seves mancances (perquè ningú és perfecte) i que siguin líders ells mateixos, i ha de de saber mobilitzar la comunitat i infondre-li confiança.
En conjunt, estem demanant un conjunt de competències difícils de reunir en un sol home o dona. És possible trobar candidats així? No és una tasca impossible, però es fa més complicada des del moment en què ser polític no està de moda, el malhumor ciutadà passa factura, i les compensacions pel sacrifici que exigeix fer política municipal són ben poques. Però, si més no, partint dels candidats amb què es compti, cal recordar que els líders també es poden formar i que poden millorar amb la pràctica.
Subscribe to:
Posts (Atom)
Posts
