Va passar durant una jornada celebrada recentment, i no és una cosa infreqüent en absolut. Quatre alcaldes de poblacions de diferent grandària estaven debatent sobre temes diversos quan un d'ells va començar a lamentar-se de les traves que li posava el seu secretari municipal. Aviat els altres tres ponents es van sumar a la queixa-denúncia: també ells coincidien a assenyalar els secretaris municipals com un dels principals "problemes" amb què havien de bregar quotidianament. Estic convençut que moltíssims altres edils s'identificarien amb aquesta sensació que els habilitats nacionals (incloent a interventors i tresorers) són més una molèstia que una ajuda i que, d'un temps ençà, entre modificacions legals i el sorgiment d'un clima generalitzat que situa la política sota sospita, el control preventiu que exerceixen aquests funcionaris s'ha intensificat, amb els consegüents retards en el progrés dels expedients i la sensació que cada vegada resulta més difícil portar a la pràctica el programa electoral i aconseguir els objectius polítics fixats.
No obstant això, el cert és que els secretaris simplement compleixen amb les seves funcions, que aquestes són necessàries, i que la legislació els ve imposada, de manera que no pot fer-se'ls responsables dels mals d'un sistema burocratitzat i recelós de l'actuació dels electes. A partir d'aquí, hi ha secretaris més cooperatius (que suggereixen alternatives, a més de dir "No") i d'altres que en són menys; n'hi ha donats a l'expansió (envaint esferes d'actuació que no els corresponen, o de les que ningú més s'ocupa) i d'altres que es neguen a fer res que sobrepassi el donar fe pública i l'assessorament legal; n'hi ha de més treballadors, i altres que no ho són tant ... Com a tot arreu.
En tot cas, els alcaldes han de saber que hi ha una solució al "problema" dels habilitats. En efecte, aquells ajuntaments que compten amb un gerent professional al capdavant de l'organització municipal (i, eventualment, amb gerents sectorials) estan en millors condicions de propiciar un diàleg productiu entre legalitat i gestió. El gerent és capaç de comprendre i analitzar les preocupacions i objeccions dels secretaris i treballar amb ells per trobar camins que permetin sobrepassar els obstacles, així com pot proposar alternatives d'acció, o simplement argumentar i defensar les vies escollides quan no coincideixen amb l'apreciació del secretari o del tècnic de torn.
Òbviament, la gerencialització dels Ajuntaments (que res té a veure amb suposades "privatitzacions") té molts altres avantatges, a part d'aquest: dóna un impuls a l'estratègia i a la planficació corporativa, afavoreix que se centri l'acció municipal en el ciutadà, aconsegueix una major eficiència en els serveis prestats, implica fer una veritable gestió dels professionals de l'organització, promou un ús intel·ligent de la tecnologia, millora la presa de decisions ... però això ja seria el tema d'un altre article.
En resum, un bon gerent (amb la formació i l'experiència necessària) és tan imprescindible com un secretari municipal a l'hora de dirigir organitzacions que, per pressupost i nombre de treballadors, no té sentit que segueixin gestionades de forma amateur.
25.1.18
Un fantasma recorre Europa (i el món): el deute
Benjamí Franklin va dir: "Val més anar-se'n a dormir sense sopar que aixecar-se amb deutes". Si ressucités avui dia, l'home s'esveraria molt, i amb raó. Fa poc s’ha fet pública la darrera dada disponible sobre el deute que ara mateix deu tenir el món: 193 bilions d’euros (32.153.000.000.000.000 de les antigues pessetes). L’espectacular número és el resultat de sumar allò que deuen les administracions públiques, les empreses i les famílies (les llars). Per a què ens fem una idea del que aquesta quantitat representa, vindria a ser més de 3 vegades el PIB mundial; és a dir, caldria dedicar tota la producció del món durant 3 anys per a poder pagar el deute acumulat (4 anys, en el cas de l’eurozona). És la segona xifra més alta mai assolida pel deute en la història de la Humanitat –el rècord mundial s’havia assolit l’any anterior.
Val a dir que endeutar-se no és ni bo ni dolent en si mateix. Depèn de per a què es facin servir els diners manllevats, i de la capacitat (present i futura) que es tingui per a retornar-los. Si, per exemple, es destina el capital obtingut a fer inversions productives (infraestructures, maquinàries, educació...) i els ingressos de què es disposa són estables o van en línia ascendent, endeutar-se pot ser bo i convenient, i pot permetre millorar les coses avui i facilitar el creixement demà. Si, per contra, es destinen els préstecs a despeses supèrflues i es fa sense capacitat financera duradera, és a dir, si ens dediquem a comprar coses que no necessitem i que no ens podem permetre, hom pot crear-se seriosos problemes, i de rebot crear-ne per als que l’envolten –tot i la momentània bonança econòmica que l’inicial increment de la despesa pugui propiciar.
En tot cas, l’alt volum del deute avui existent, més la perspectiva de pujades dels tipus d’interès els propers anys, han començat a generar nerviosisme. La preocupació està fonamentada: si en el futur comencessin a encadenar-se impagaments del servei del deute, la depressió econòmica podria engolir-nos a tots.
A tot això, no s’ha d’oblidar que endeutar-se té sempre un cost d’oportunitat: l’esforç que caldrà fer per pagar el principal més els interessos s’hauria pogut esmerçar en causes alternatives. A més, el deute fa entrar en joc un conflicte intergeneracional: endeutar-se suposa que la generació actual rep uns beneficis, mentre que la factura la pagarà les generacions futures. Això és molt perillós: resulta massa temptador (especialment per a polítics, directius empresarials i -en general- tot aquell que no s’hi juga els propis quartos) gaudir ara de la part positiva de disposar de més líquid i passar-ne la càrrega a aquells que vindran després. Especialment si un es considera "massa gran per a caure". Llavors es fa evident la certesa de l'advertència de Keynes: “Si jo et dec una lliura, tinc un problema; però si et dec un milió, el problema és teu” No cal dir que el “teu” som nosaltres...
Per tot plegat, la imparable progressió de l’endeutament mundial no ens hauria de deixar indiferents, i hauríem d’exigir que ningú estirés més el braç que la màniga i que la prudència tornés a les finances. A les finances occidentals (els països avançats devem 142,6 bilions) i a les de les economies emergents (50,7 bilions). I tant a les finances públiques com a les privades, perquè si les unes fan fallida, també ho faran les altres. A més, resulta que els forats estan força repartits: governs i administracions deuen 52 bilions, les empreses 57, els bancs 48 i els particulars 36. Farien bé tots plegats, doncs, de proposar-se fermament posar-se a dieta i desendeutar-se, enlloc de viure de prestat i crear un miratge de prosperitat que no pot durar.
I és que l'alternativa és clara. En paraules de Thomas Carlyle: “Només hi ha dues maneres de pagar els deutes: mitjançant el treball i mitjançant l'estalvi”. En conseqüència, si ens endeutem -o si ens endeuten, que és el mateix- excessivament, en el futur haurem de treballar més, renunciar a coses, patir un nou increment d'impostos o totes tres coses a la vegada.
Val a dir que endeutar-se no és ni bo ni dolent en si mateix. Depèn de per a què es facin servir els diners manllevats, i de la capacitat (present i futura) que es tingui per a retornar-los. Si, per exemple, es destina el capital obtingut a fer inversions productives (infraestructures, maquinàries, educació...) i els ingressos de què es disposa són estables o van en línia ascendent, endeutar-se pot ser bo i convenient, i pot permetre millorar les coses avui i facilitar el creixement demà. Si, per contra, es destinen els préstecs a despeses supèrflues i es fa sense capacitat financera duradera, és a dir, si ens dediquem a comprar coses que no necessitem i que no ens podem permetre, hom pot crear-se seriosos problemes, i de rebot crear-ne per als que l’envolten –tot i la momentània bonança econòmica que l’inicial increment de la despesa pugui propiciar.
En tot cas, l’alt volum del deute avui existent, més la perspectiva de pujades dels tipus d’interès els propers anys, han començat a generar nerviosisme. La preocupació està fonamentada: si en el futur comencessin a encadenar-se impagaments del servei del deute, la depressió econòmica podria engolir-nos a tots.
A tot això, no s’ha d’oblidar que endeutar-se té sempre un cost d’oportunitat: l’esforç que caldrà fer per pagar el principal més els interessos s’hauria pogut esmerçar en causes alternatives. A més, el deute fa entrar en joc un conflicte intergeneracional: endeutar-se suposa que la generació actual rep uns beneficis, mentre que la factura la pagarà les generacions futures. Això és molt perillós: resulta massa temptador (especialment per a polítics, directius empresarials i -en general- tot aquell que no s’hi juga els propis quartos) gaudir ara de la part positiva de disposar de més líquid i passar-ne la càrrega a aquells que vindran després. Especialment si un es considera "massa gran per a caure". Llavors es fa evident la certesa de l'advertència de Keynes: “Si jo et dec una lliura, tinc un problema; però si et dec un milió, el problema és teu” No cal dir que el “teu” som nosaltres...
Per tot plegat, la imparable progressió de l’endeutament mundial no ens hauria de deixar indiferents, i hauríem d’exigir que ningú estirés més el braç que la màniga i que la prudència tornés a les finances. A les finances occidentals (els països avançats devem 142,6 bilions) i a les de les economies emergents (50,7 bilions). I tant a les finances públiques com a les privades, perquè si les unes fan fallida, també ho faran les altres. A més, resulta que els forats estan força repartits: governs i administracions deuen 52 bilions, les empreses 57, els bancs 48 i els particulars 36. Farien bé tots plegats, doncs, de proposar-se fermament posar-se a dieta i desendeutar-se, enlloc de viure de prestat i crear un miratge de prosperitat que no pot durar.
I és que l'alternativa és clara. En paraules de Thomas Carlyle: “Només hi ha dues maneres de pagar els deutes: mitjançant el treball i mitjançant l'estalvi”. En conseqüència, si ens endeutem -o si ens endeuten, que és el mateix- excessivament, en el futur haurem de treballar més, renunciar a coses, patir un nou increment d'impostos o totes tres coses a la vegada.
Subscribe to:
Posts (Atom)
Posts
