La Gran Paradoxa (sobre la funció pública i els professionals de l'Administració)

Gràcies a les desenes de projectes d’estudi, formació i consultoria que hem realitzat en el curs dels últims quinze anys, hem pogut conèixer les interioritats de moltes administracions públiques (des d’Ajuntaments i Consells Comarcals fins a Diputacions i governs autonòmics, passant per empreses públiques i organismes autònoms, tant de Catalunya com d’Espanya i de més enllà), i en tot aquest temps hi ha una cosa que no ha deixat de sorprendre’ns i desconcertar-nos: la Gran Paradoxa.

Consisteix en el següent: malgrat que les condicions laborals i econòmiques solen ser iguals o millors -sovint força millors, començant per l’estabilitat en la feina- que no pas en les empreses privades, els climes laborals que presideixen les organitzacions públiques estan en general considerablement més degradats que no pas els que trobem en el món privat. Ja de molt abans de què s’iniciessin les retallades de sous i plantilles com a part de l’estratègia anti-crisis que segueixen els nostres governs, es venia constatant que una part important de treballadors públics tenen un compromís escàs amb l’administració a la qual serveixen; molts d’ells es declaren desmotivats i no pas pocs se senten ‘cremats’; la resistència al canvi és habitual, i hi ha qui qüestiona sistemàticament les innovacions -sigui quina sigui la seva direcció-. A més, les relacions entre comandaments i efectius de base són tibants i presidides pel recel mutu, mentre que el cinisme i el negativisme s’estenen i malmeten la salut i la imatge corporativa.

Com a resultat d’aquest estat de coses, els estudis realitzats coincideixen a assenyalar que la productivitat pública està per sota de la de l’àmbit empresarial, especialment als països del sud d’Europa. Al mateix temps, no és inusual que els ciutadans (els que sostenen amb el seu esforç fiscal els serveis públics, no ho oblidem) acabin pagant els plats trencats, rebent una atenció impersonal, maldestre o fins i tot descortès.

Per què es donen aquest tipus de situacions? Caldria diferenciar dos tipus de causes -i de responsabilitats-. D’una banda, és veritat que l’Administració ha fet malament moltes coses: no hi ha polítiques de gestió de recursos humans dignes d’aquest nom; els comandaments no exerceixen la funció de gestors de persones que els correspondria; i el nivell del lideratge (alts directius i polítics) mai s’ha interessat realment per aquestes questions internes i li ha faltat valor per a intervenir-hi, per no parlar dels pecats de falta d’exemplaritat en les conductes d’uns quants dirigents. El més greu de tot, potser, és que s’ha permès que de facte s’imposés la regla que, a l’Administració, “si un ho fa bé, no passa res; si un ho fa malament, tampoc”; i quan aquest principi s’ensenyoreja d’una organització, la mata, perquè el rendiment tendeix a igualar-se per baix. En conseqüència, hem vist com joves treballadors que ingressaven al servei públic amb ganes i il•lusió es convertien, pocs anys després, en funcionaris passius i rondinaires.

Però no hi ha dubte que, al mateix temps, alguns professionals del món públic han trobat en l’Administració l’entorn idoni per a exercitar la filosofia del mínim esforç, alhora que tampoc no falta en el sector públic la quota d’aprofitats que directament abusen de la falta de control, nord i lideratge existent.

Solucions? N’hi ha, per descomptat. Per part dels treballadors públics, la tria és seva: poden optar (i molts ho fan) per, malgrat tot, esforçar-se per fer bé la feina i ser cada dia millors professionals, i per implicar-se en el bon servei als ciutadans i als interessos col•lectius, inspirant-se en la Missió que la societat els ha confiat. O poden escollir funcionar al ralentir, desentendre’s del propòsit de servei públic, renunciar a l’excel•lència professional, recrear-se en els greuges pressumptes o reals rebuts, i convertir-se en agents propagadors del càncer espiritual que corqueja tantes organitzacions públiques. El cas és que, si l’elecció és aquesta última, qui la fa ha d’atenir-se a les conseqüències: a nivell personal, quan un llença la tovallola i es converteix en un agent de la queixa permanent ha de saber que, com a ser humà a la recerca de sentit que som tots, cada dia estarà una mica més mort, quelcom que convertirà l’estabilitat pròpia de l’ocupació pública en una veritable condemna a cadena perpètua. I a nivell extern, hom no s’ha d’estranyar si aleshores els ciutadans reclamen la fi dels privilegis funcionarials, la reducció de les plantilles públiques i/o el desmantellament de determinats organismes.

Per part dels directius i dels electes que estan al capdavant de les organitzacions públiques, cal reclamar d’ells que d’una vegada agafin el bou per les banyes i que facin els deures. A ells els pertoca donar als temes relatius als recursos humans la prioritat deguda, i dotar-se d’una política de RRHH integral (que resolgui adequadament els reptes de l’organització del treball, la gestió de l’ocupació -també de la seva vessant de desvinculació: no és cert que no es pugui acomiadar aquells que se’n fan mereixedors!-, la del rendiment, la de la compensació -discriminant segons el bon o el mal rendiment-, la gestió del desenvolupament i la de les relacions humanes i socials). D’ells esperem igualment que practiquin amb valentia l’exigència i l’autoexigència: s’han de fixar objectius per als treballdors públics, proporcionar-los les eines i la formació necessària, fer el seguiment i avaluació de la seva feina, i extreure’n conclusions que tinguin repercussions pràctiques. Si per contra, s’opta per l’absentisme directiu en relació a aquestes responsabilitats, després els líders i directius públics no es poden queixar si es troben mancats de palanques per a dur endavant llurs polítiques i projectes. Sí, els quedarà el recurs a l’externalització, però massa sovint això significa duplicar recursos i obrir la porta a nous maldecaps.

En definitiva, la Gran Paradoxa que mencionàvem a l’inici de l’article s’explica perquè, tal com passa amb els infants, al marge de les condicions de benestar material que existeixin, la falta de pautes i d’exigència sempre és preludi de més problemes. Però si hi ha voluntat, estratègia i coratge, els mals del sector públic -també els del seu personal- tenen remei, i el potencial que es pot alliberar és immens. Sigui com sigui, el cas és que el país no es pot permetre que no s’hi actuï decididament i sense més dilació. Som-hi?