11.11.12

Estudi "Fuga de Talent al Berguedà"

En el darrer estudi de l’Institut Àgora hem analitzat el fenomen de la fuga de talent al Berguedà, un problema conegut però del qual no se’n sabien les dimensions exactes. Ara, gràcies a la recerca de l’Institut, s’ha descobert que, de cada dos estudiants que finalitzen els estudis secundaris postobligatoris a la comarca -la majoria dels quals acaben cursant estudis superiors-, un en marxa i no retorna.

Evidentment, en plena societat del coneixement basada en el talent, aquesta sagnia de cervells té conseqüències importants. Econòmicament parlant, per exemple, representa el desaprofitament de més de nou-cents milions d’euros acumulats invertits en l’educació i criança dels joves que han emigrat, o la pèrduda de més de cent milions d’euros anuals en ingressos que no es produeixen (i que podrien tenir lloc si els joves en qüestió romanguessin al Berguedà i tinguessin feina). Però els efectes qualitatius (l’empobriment Intel.lectual i la falta de saba nova i d’introducció d’un pensament més tolerant i innovador) són tant o més rellevants. No és casualitat, doncs, que el Berguedà tingui nivells de renda inferiors a la mitjana catalana i que ocupi el lloc 29 de 41 en el rànquing de competitivitat comarcal català.

L’estudi subratlla la causa principal del problema: la manca de feina qualificada i d’oportunitats professionals a la comarca. Alhora, es posa en evidència que la decisió de marxar té molt de forçada: a un 72% d’aquests expatriats berguedans li va saber greu -al menys en part- haver hagut de deixar la comarca. Encara més preocupant és el fet que només un 22% dels que s’hi han quedat (sempre referint-nos a persones amb al menys estudis de COU o Batxillerat Superior), descarten del tot haver-ne d’emigrar algun dia. Finalment, tant els expatriats com els arrelats són pessimistes tant respecte al present com al futur de la comarca.

La part positiva és que una part (un terç) d’aquells que viuen i treballen fora del Berguedà no descarten tornar-hi si laboralment troben la manera (o, en últim terme, quan es jubilin), mentre que els que s’han establert en aquesta contrada estan satisfets d’haver-ho fet.

La qüestió és: com es pot donar la volta a aquesta situació? L’estudi aporta diferents recomanacions per a minimitzar el problema, que en bona mesura es deriva del caràcter perifèric del Berguedà. Així, el desenvolupament econòmic de la comarca podria minorar l’abast de la fuga de talent; a aquest efecte, però, caldria desenvolupar una economia més dinàmica i de major valor afegit, capaç de fornir llocs de treball qualificats -quelcom que requereix el reforçament de la indústria i el sorgiment d’un sector quinari (serveis basats en el coneixement)-. Precisament, una de les claus del desenvolupament econòmic és fomentar l’emprenedoria local entre els titulats superiors, mentre que una altra, a mig termini, passa per fer realitat el projecte estratègic de E-9 Barcelona-Tolosa com a autovia desdoblada.

Igualment, el Berguedà necessita elevar el nivel mig de formació de la seva població, incrementant el nombre de joves que cursen estudis superiors; un sistema de beques de muntanya hi ajudaria, com també l’aposta pels cicles superiors de formació professional.

El treball de l’Institut Àgora també proposa retenir i captar talent fent valer els actius del Berguedà -bàsicament la qualitat de vida- i fent màrqueting intern que transformi l’elevat patriotisme local en autoestima. Però de poc serviria això si al mateix temps no es donés resposta a les demandes diferenciades dels integrants de la classe creativa (en terminología de Richard Florida): demandes de connectivitat (virtual -banda ampla de veritat- i física -transport públic competitiu amb Barcelona-), d’oferta cultural i de serveis atractiva (que exigiria alhora un creixement de la massa crítica demogràfica de la comarca), de reconeixement social…

Per últim, l’estudi urgeix a realitzar una gestió proactiva del capital intel.lectual del territori que posi en valor aquest actiu i el rendibilitzi. Es tracta d’apostar pel talent local, fidelitzar els titulats superiors que ‘estan de pas’ professionalment parlant per la comarca -és a dir, el talent immigrat-, aprofitar els ambaixadors berguedans que hi ha repartits pel país i pel món (identificant-los, fent-ne un seguiment, mantenint-hi el contacte, acordant amb ells les seves aportacions -havent-se detectat una alta disponibilitat a col.laborar-…), etc.

L’estudi s’ha fet en base a una enquesta telefònica a una mostra de 100 antics estudiants del darrer curs de secundària postobligatòria de l’Institut Guillem de Berguedà de Berga, de les promocions 1975-76 a 2005-2006 (un univers de 2562 alumnes). Es trobarà la presentació al web: http://www.aceb.cat/index.php/noticies/noticies-associats/item/120-fugatalent

5.9.12

Retallades intel·ligents (2a part)

Arribats a aquí, abordem el tema dels acomiadaments de personal, un clàssic en el repertori d’eines optimitzadores, i de relativa fàcil aplicació en administracions farcides d’interins i de treballadors temporals. No hi ha dubte que existeixen unitats administratives sobredimensionades i altres que fan curt d’efectius (capítol a part constitueixen les que tenen rendiments manifestament millorables, necessitades de fixació d’objectius, mesura de resultats i establiment d’incentius -positius i negatius-). Deixant de banda que el primer que sempre ens hem de preguntar quan ens plantegem la dimensió idònia d’una organització és “per a fer què?” i que el debat de fons és sobre la priorització de les polítiques i programes, la qüestió que volem posar ara sobre la taula són les conseqüències indesitjades que pot tenir l’estratègia dels acomiadaments. Una d’elles pot ser la incapacitat resultant de la unitat administrativa per a complir degudament amb la seva tasca, per falta de personal; caldria llavors triar: deixem de prestar el servei, o en reduïm l’abast i ambició, o el mantenim i cerquem altres fórmules d’estalvi. Val a dir que el dèficit de personal pot ser quantitatiu o qualitatiu: els condicionants que rodegen els acomiadaments al sector públics vegades fan que marxi la gent que tenen les competencies adequades i que es quedin aquells que no necessitem. D’altra banda, una alternativa a ‘despatxar’ personal pot ser la recol•locació de treballadors, que pot ajudar a incrementar l’eficiència global de l’organització… si prèviament hem capacitat els operaris recol•locats per a fer-se càrrec de les noves tasques que assumeixen.

Encara, no s’ha d’ignorar que els acomiadaments solen comportar un augment de la desmoralització dels professionals que es queden a l’organització (no més, però, que la dels treballadors del sector privat que es troben en situacions equivalents). En tot cas, si s’ha actuat d’acord amb els consells anteriors (comunicació, participació, estudi…), la situació no serà tan dolenta des d’aquest punt de vista com quan aquells s’han ignorat. Però de totes formes, tot plegat necessita ser gestionat i enmarcat en una política de recursos humans digna d’aquest nom.


Canviant de terç novament, toca ara advertir dels perills d’intentar estalviar optant alegrament per l’externalització de la provisió dels serveis. Externalitzar la gestió (que no té res a veure amb privatitzar: només un ignorant o un demagog poden confondre una cosa amb l’altra) és una eina de doble tall. Tant pot ser la resposta als problemes d’ineficiència i falta de flexibilitat i qualitat massa comuns al sector públic, com una via perfecta….. per a encarir i empitjorar el servei. Quan, doncs, convé externalitzar i quan no? És impossible de dir-ho en abstracte: cal estudiar a fons cada cas abans d’arribar a una conclusió. I això és precisament el que no se sol fer. I no només s’hauran de considerar els aspectes economics de l’operació: també s’haurà de prendre en consideració altres béns publics en joc. Per exemple, les capacitats de control de l’externalització, o els perills de descapitalització intel•lectual i de dependència de tercers que poden anar-hi associats.

Abans de finalitzar, comentem altres fórmules d’estalvi que se solen fer servir. Tenim, per exemple, la coproducció de serveis amb el propi usuari -quelcom que per al ciutadà pot resultar interessant tot i la càrrega que passa a assumir: pensi’s per exemple en la comoditat i flexibilitat que dóna l’e-administració-. Endavant amb ella, doncs. Tenim també les consolidacions o centralització d’elements, a base de fusionar organismes, funcions, programes i/o instal•lacions i recursos. L’estalvi que es pot aconseguir per aquesta via i el subsegüent augment d’escala pot ser important, però també pot comportar un empitjorament del servei (tot i que no té per què: ben portat, pot millorar-lo i tot, per exemple en l’atenció al ciutadà). La clau està en acompanyar aquestes actuacions amb la necessària reenginyeria de processos. Igualment, cal saber tenir paciència, perquè alguns estalvis només es faran evidents al cap d’un cert temps.


Dit tot això, acabem amb dues consideracions addicionals. Primera: rotundament sí, hi ha marge per estalviar més del que s’ha fet fins al moment. Algunes administracions encara no han agafat el bou per les banyes, i es tendeix a oblidar que si el món públic no fa els deures, són els ciutadans qui acaben obligats a retallar, alhora que si no es fan a temps, seran els nostres fills qui pagaran el cost dels excessos d’ahir i de la passivitat d’avui. Però hi ha una segona reflexió: la ‘urgència’ no pot ser excusa per no fer les coses ben fetes i per estalviar-se l’estudi de la realitat, la planificació i preparació del terreny, i la gestió del procés al ritme oportú. D’entrada perquè sabut és que la pressa és mala consellera; després perquè, quan portem ja quatre anys de llums vermelles permanents, hom no pot al•legar que la cosa li ve de nou; i finalment perquè, si es fa bé, haurem de retallar menys. I fer-ho bé requereix tenir en compte igualment les connexions i interdependències que existeixen entre els diferents factors, i les condicions que s’han de donar per tal que les mesures d’estalvi tinguin èxit.

A partir d’aquí es tracta d’escollir les estratègies més adients per a cada cas (a aquest efecte, caldria deixar llibertat a cada organització per a decidir quines eines utilitza i per a operar sense tantes cotilles de normes i constriccions, exigint alhora, però, resultats), i combinar lideratge politic, expertesa gerencial i compromís professional en la seva posada en pràctica. Sense oblidar que, fet així, les retallades poden ser autèntiques oportunitats de reforma i d’introducció de canvis necessaris -amb crisi o sense-, enlloc de simples medecines de mal prendre.

Una recomanació final: estableixis a cada Administració un Comissionat general per a l’Optimizació de la Gestió, doti-se’l de suficients poders, recursos i autonomia, i acompanyi-se’l d’una estructura d’experts capaços de donar suport a les actuacions d’estalvi que es facin des de les diferents unitats. I, posats a demanar, prengui’s nota del que es va fent i dels resultats que se n’obtenen, a fi que se’n puguin acabar destil•lant un conjunt d’aprenentatges que serveixin per a gestionar millor la present i les futures crisis.

2.9.12

Retallades intel·ligents

(Essent evident que la crisi de les finances públiques va encara per llarg, i vist que les consultes sobre com “ben retallar” se’ns multipliquen, iniciem avui un cicle de dos posts sobre aquest assumpte. La segona part de l’article es publicarà el dia 5 de setembre)


Donat el context econòmic amb què ens trobem, serà inevitable que, al costat de les mesures de reactivació de l’activitat productiva i de les reformes estructurals imprescindibles, es continuïn fent també ajustaments en els pressupostos públics. Però les retallades haurien de ser sempre intel·ligents, si no es vol que acabin fent més mal que bé. Heus ací algunes de les coses que s’haurien de tenir en compte en portar-les a terme.

Primer de tot, les presses no han de portar a fer retallades linials (del tipus “el 10% de reducció a tot arreu”), malgrat la falsa aparença d’equitat que donen. És evident que resulta més còmode actuar d’aquesta manera linial, però és tan poc racional (sempre hi ha actuacions o serveis més prioritaris socialment que altres) com injust (de fet, implica castigar als programes que ja eren més eficients) i contraproduent (si porta a postposar decisions difícils que caldria prendre).

En segon lloc, s’ha de considerar sempre si els retalls d’avui no acabaran sortint molt cars demà. Estalviar en manteniment, per exemple, (o en formació, o en recerca) és una mala política, sobretot si es fa durant massa anys seguits (com és el nostre cas, en què, quan escampi la boira, haurà passat massa temps).

En definitiva, per fer bé les coses, hom està obligat a prioritzar, que vol dir decidir què es deixa de fer, què es redimensiona i què es manté o fins i tot s’incrementa. Decisions que, en una democràcia, és bo que siguin objecte de debat públic i que vagin acompanyades de molta comunicació -incloent la presentació de la Visió de cap on anem- i d’un exercici general de transparència. Això no farà que al final es pugui acontentar tothom (especialment si es té clar que no es tracta de ‘repartir el sofriment’, sinó de mullar-se), però evitarà la sensació d’improvització i/o d’arbitrarietat. Òbviament, si es comptés amb avaluacions de polítiques i de programes i serveis públics com Déu mana, algunes coses es farien de seguida evidents –què funciona i què no; què és eficient i què és ineficient…-, i s’aniria més sobre segur. Però no és el cas! Al menys que serveixi de lliçó de cara al futur: apostem sense reserves per l’avaluació pública des de ja, i així quan arribi la propera crisi fiscal ens agafarà com a mínim més preparats…

D’altra banda, la lògica indica que les decisions seran millors si prenen en compte allò que els empleats públics poden aportar des del seu coneixement de la realitat. És més, aquest ha de ser necessàriament un treball d’equip: treballadors públics, proveïdors privats, usuaris dels diferents programes i ciutadans en general haurien de ser convidats a proposar maneres de fer el mateix amb menys (algunes de les quals segur que serien menys traumàtiques que determinades mesures que s’han posat en pràctica). Igualment, tots aquests processos de reflexió, estudi i participació haurien de reforçar-se amb tècniques de creativitat, pensament sistèmic, innovació, benchmarking i presa de decisions -garantia totes elles de més il·luminació i encert.

En realitat, convindria sotmetre (però no pas només ara a conseqüència de la crisi, sinó sempre i de forma continuada) a escrutini i repensament tota l’operativa administrativa, instalant-nos en una mentalitat de millora continua que ens portés a fer des de millores puntuals constants d’eficiència fins a reestructuracions generals periòdiques sota el prisma de la reenginyeria de processos, canviant les maneres de fer, eliminant activitats innecessàries, reduint l’ús del paper, automatitzant processos, escurçant temps i prevenint errors, etc. Cert que això demana temps i paciència; raó de més, doncs, per a posar-nos-hi de seguida.

Aprofitem per comentar que les grans operacions de reenginyeria (que poden ser font d’estalvis importants) solen requerir fer inversions inicials, a vegades notables: en tecnologia, per exemple, o en formació, sense oblidar que la mateixa implantació sempre té un cost. Però és que voler recollir fruits sense abans haver sembrat no és gaire realista. I pretendre estalviar-se aquestes despeses pot portar no només a no assolir cap estalvi, sinó també a acabar amb un servei públic pitjor que el que es tenia fins al moment. (CONTINUARÀ)

30.6.12

La Gestió per Resultats

En aquests moments de màxima preocupació per l’eficiència i per la pertinença de la despesa pública, seria bo recuperar allò que la Gestió per Resultats (GpR) pot aportar a la gestió pública ((Per cert: és curiós comprovar com el plantejament de la GpR està més interioritzat i és més utilitzat en alguns estats en desenvolupament –sovint a causa de les exigències de les institucions internacionals que els presten capital- que no pas en països avançats com el nostre. Però no ens confonguem: la GpR -com la qualitat, o l’e-administració- és rellevant per a tots!))

La gestió per resultats (o “per a” resultats, si es prefereix) és una filosofia i un conjunt de metodologies i d’eines que es basa en quatre grans subsistemes que s’han d’entendre i tractar com un tot integrat:
- El subsistema de Gestió: que inclou els components de Planejament Estratègic i Operatiu, Arquitectura Organitzativa i Programació pressupostària (en definitiva, les variables organitzacionals i de gestió que possibiliten l’orientació als resultats);
- El subsistema de Responsabilització: que té a veure amb els diferents compromisos que han d’assumir les organitzacions amb relació a la seva producció institucional, tant entre els polítics i els gestors com dins del nivell de la gestió, i també envers la ciutadania –emprant eines com els acords-programa o les cartes de servei-);
- El subsistema de Monitoreig, Control i Avaluació: o de com adoptem un sistema d’ indicadors que permiti avaluar el curs de les operacions definides en la planificació estratègica -essent la transparència un valor central en aquesta dimensió-;
- I el subsistema de Recursos Humans: el repte de conseguir que els treballadors públics ajudin a conquerir els resultats, a través de la seva sensibilització, el desenvolupament de competències, l’ús d’incentius, i l’avaluació del rendiment.

En últim terme, es tracta de posar l’èmfasi en el rendiment institucional i no pas en les normes i procediments o en els recursos. A aquest efecte, avaluem seriosament les necessitats socials (valent-nos també de la prospectiva); decidim quines necessitats ens proposem satisfer (prioritzar és el rol de la política) i identifiquem els beneficiaris de l’acció pública; configurem les corresponents polítiques i programes públics (assegurant-nos que el seu disseny és plausible); les implementem tenint en compte els diversos factors d’èxit d’aquesta etapa crítica (com la participació dels actors del polic network i de la burocràcia interna); en fem el seguiment tothora per garantir que avancem i corregir les desviacions i incidències; i avaluem finalment els productes (outputs) i impactes (outcomes) aconseguits, per treure’n noves lliçons.

Tot plegat requereix supeditar i adaptar les estructures, els procediments i l’ administració dels recursos amb què es compta a resultats establerts i compromesos prèviament. És a dir, ens organitzem i treballem en funció del que volem aconseguir, focalitzant esforços, aplicant criteris d’unitat d’acció i d’alineament organitzatiu, i utilitzant palanques. La GpR ens obliga a saber on volem anar i per què, i a saber el camí per arribar-hi i com fer que les coses passin. El benefici d’operar així: la maximització del valor públic creat, però també la convicció que es tractarà del valor públic que ens cal ara i aquí.

20.5.12

Crida a sometent


Al nostre país, antigament, quan s'encarava un greu perill per a la comunitat, les autoritats cridaven a sometent (una mena de mobilització general que convertia el pagès, el sabater i el botiguer en ocasionals soldats). Es tractava d'aprofitar i alinear tots els recursos disponibles per a la defensa. Doncs bé, davant el panorama actual de crisi econòmica i social, fóra bo que els governants d'avui -cadascú al seu nivell:local, nacional, estatal, europeu- també cridessin a sometent, quelcom que ens recordaria que estem en guerra i que no podem resignar-nos a administrar el dia a dia esperant que escampi la tempesta, sinó que hem de ser proactius.

Davant d'un escenari com el present de recessió profunda que posa en qüestió la nostra cohesió i benestar (si no la nostra pròpia existència com a societat viable), què menys que declarar l'estat d'emergència sòcio-econòmic i convidar -exigir- a tothom la seva implicació per a fer-hi front? Altrament, fins a quin percentatge d'atur caldrà arribar per a considerar insostenible la situació? Quants desnonaments més s'hauran de produir abans no jutgem com a inacceptable l'actual estat de coses? Quantes famílies més s'hauran de quedar sense cap ingrés per decidir-nos a reaccionar col·lectivament?

No estem demanant mesures improvitzades, frívoles i populistes d'aquelles que sovint resulten tant inútils com contraproduents. Tot al contrari: estem reclamant que els governs deixin de limitar-se a lamentar-se i a comptar aturats per a passar a ser impulsors de dinàmiques generadores de solucions. Precisament perquè aquests governs tenen ja prou dificultats per a mantenir la paradeta oberta i no en podem esperar miracles, és imprescindible que convoquin a la ciutadania a fer un esforç extraordinari -com extraordinària és la tempestat que ens està ofegant.

Què entenem per esforç extraordinari? Aquell que capgira la lògica de resignació paralitzadora, emprenyament destructor i negativisme estèril que ara ho impregna tot. Aquell que porta l'aturat a utilitzar les seves hores, energies i talents per a crear valor per a la comunitat i per a ell mateix (a més de per a preparar-se per a la reincorporació a un món del treball futur que serà molt diferent del que hem conegut). Aquell que fa que l'empresari a la corda fluixa acreixi -no rebaixi- el seus nivells d'ambició i repte, fixant noves fites, provant allò que mai havia provat, establint noves aliances, innovant... Aquell que obliga els governs a passar el rasclet i a centrar-se en allò fonamental a fi d'eliminar obstacles i alliberar recursos que li permetin ajudar de manera efectiva a treballadors, empresaris i famílies a sortir-se'n.

Tot plegat requereix molta flexibilitat, molta creativitat, molta generositat, una mica més de sentit comú i de sensibilitat, i força unitat; en definitiva, un gran pacte social per a véncer la crisi. Requereix també redefinir i respectar les prioritats, i fins i tot fixar noves regles -que poden ser temporals, fins que torni la bonança- per a estimular la creació de riquesa, treball i benestar.

Alguns exemples a escala local per il·lustrar el que volem dir. Els carrers de moltes ciutats són actualment plens de locals buits. Per què no els tornem a posar en circulació cedint-los a aturats i emprenedors amb propostes creatives de nous tipus de comerços o serveis? Establim una moratòria -d'un any, per exemple- d'impostos, cotitzacions i lloguers (i de la majoria d'obligacions burocràtiques) per a aquests nous emprenedors. Si d'aquí a un any els negocis s'han consolidat, es restableixen les regles de joc habituals i els propietaris dels locals passen a cobrar-ne una renta (que pot incloure, degudament escalonada, una compensació per l'any de cessió anterior).

Segon exemple. Les tarifes de les escoles bressol han crescut, alhora que les possibilitats econòmiques de moltes famílies han disminuït i alguns dels seus membres han quedat a l'atur. Doncs bé, permetem que s'obrin "grups de cura col·lectiva d'infants" a càrrec d'aquestes persones, ja sigui en els seus propis domicilis o en locals cedits per les institucions públiques. Relaxem els requeriments legals que tant encareixen aquests serveis (metres quadrats per nen, mesures de seguretat, obligacions de perfils professionals...)i fem el mateix que fem quan la dita cura es fa a nivell particular en la llar de cadascú i en relació als propis fills: no interferir. Aquest enfocament seria aplicable igualment a alternatives als menjadors escolars, i a l'atenció a la gent gran i a persones depenents, entre altres possibilitats.

Tercer exemple. Hi ha molta feina pendent a les nostres ciutats. S'han de netejar pintades, arreglar carrers (el manteniment de les urbs serà el gran perjudicat per aquesta crisi, i això ho pagarem amb escreix a mig termini), atendre serveis publics que s'estan tancant o que redueixen horaris per falta de personal, donar un cop de mà a les entitats (en espècies, ja que no es pot fer econòmicament)... Només hi ha una manera de poder satisfer aquestes necessitats creant de pas llocs de treball temporals per a aturats però sense emprar uns diners que no es tenen ni hi seran: redefinint prioritats, i optimitzant la gestió de la resta de serveis públics. Aquesta darrera podria ser una gran contribució dels treballadors públics: ajudar a reformar la gestió pública, més enllà de les retallades, per a fer-la més eficient i així disposar d'alguns recursos addicionals de cara a afrontar les noves urgències.

Quart exemple: els crèdits socials particulars. Creem i donem empara legal a aquesta nova figura: un particular -persona, empresa, entitat- que vol contribuir a la solidaritat col·lectiva, avança una quantitat que s'utilitzarà per donar crèdit a persones necessitades. El crèdit -i uns mínims interessos que garanteixin la no devaluació del valor de la quantitat prestada- haurà de ser tornat més endavant (quan la situació de la persona beneficiària hagi millorat), de forma que els potencials 'prestadors' es vegin incentivats a implicar-se (hi ajudaria molt, també, que el sistema financer i les institucions públiques garantissin aquests préstecs socials) i que el beneficiari no se senti objecte de caritat ni es desresponsabilitzi de la seva situació.

Cinquè exemple: fomentem el voluntariat dels professionals. Molts psicòlegs, advocats, taxistes, lampistes... estarien disposats a donar un cop de mà si se'ls demanés i s'organitzés un 'banc de recursos professionals' a disposició de les entitats i dels serveis públics que tracten amb els damnificats per la crisi.

En fi, les posssibilitats són infinites. És hora de posar la imaginació al poder, de sumar forces i de coordinar-se. Que les autoritats ens convoquin, i parlem-ne tots: sindicats, empresaris, botiguers, representants associatius i, sobretot, els mateixos ciutadans. Però si la convocatòria no ve de dalt, fem-la sorgir des de baix, perquè no podem esperar més. El risc de trencament social és real i proper, i si es produeix l'esclat social, aleshores sortir del pou serà molt més complicat.

12.2.12

Nous significats per a la participació en temps de crisi i de canvi



Fins al present, en l’àmbit públic massa sovint participació s’ha confós –interessadament, a vegades- amb informació. O, en el millor del casos, s’ha cregut que apostar per la participació volia dir deixar l’opció a què hom hi ‘pogués dir la seva’ (encara que a l’hora de la veritat, això comptés ben poc). No és estrany, doncs, que la gent arrufi el nas quan se li promet noves oportunitats participatives. Estan escarmentats.

Però al marge del que hagi donat de si en el passat, participació pot ser avui sinònim d’acció col·laborativa, i això pot interessar tant al ciutadà com a l’administració. Vegem per què.

Si els recursos públics són escassos, una manera de multiplicar-ne la seva efectivitat és deixant que la gent ajudi les administracions. L’interès dels ens públics en aquesta evolució és evident: podran fer més. Però què hi tenen a guanyar, els ciutadans? –preguntaran els escèptics- És que no paguen ja prou impostos com per a haver d’afegir-hi encara noves contribucions, ni que sigui en espècies? Que no és responsabilitat de l’administració, tot plegat?

Primer: D’entrada, noti’s que, tenint en compte que aquest tipus de ‘contribució altruista’ seria voluntària, només tindria lloc quan s’apliqués a alguna cosa que per al ciutadà tingués sentit i valgués la pena. Si no, es quedaria a casa.

Segon punt: Fàcilment pot passar que la tria sigui entre tenir aquesta cosa si hi ha aportació ciutadana, o no tenir-la si no n’hi ha, perquè els impostos no donen per a tot (encara que és cert que, millor gestionats, donarien per força més) i perquè l’atenció política és un bé escás (fins i tot havent-hi recursos, el temps i l’interès dels responsables públics és limitat, i moltes bones causes no reben l’atenció que mereixerien). Un exemple de com podria funcionar la transacció. Les faroles del meu carrer estan en un estat lamentable. No només són obsoletes des del punt de vista de la sostenibilitat; a més, estan despintades i presenten desperfectes. No és probable que el govern municipal se n’ocupi fins que caiguin a terra. Doncs bé, jo estic disposat a posar el meu granet de sorra per a millorar-les: m’ofereixo a pintar-les. Segur que altres veins també estarien disposats a donar un cop de mà, si com a resultat el carrer acabés fent més goig. Ja entenem que no se’ns permeti tirar pel dret i posar-nos mans a l’obra pel nostre compte sense encomanar-nos a Déu ni al diable (com quan en temps de caiguda de fulles escombrem el troç de vorera davant del nostre domicili, o com quan després d’una nevada netegem la nostra part de via pública), perquè s’ha de fer bé i seguint uns criteris (que encaixin a més en les polítiques locals). Però la solució és fàcil: que des de l’Ajuntament ens defineixin el color de pintura a utilitzar, que ens la proporcionin i tot -si cal-, i que si volen ens assignin un supervisor municipal que doni instruccions, ens formi i s’asseguri que la feina es fa correctament. D’aquesta manera, tots contents.

Tercer punt: Un benefici addicional per al ciutadà altruista vindria pel cantó de la satisfacció de sentir-se útil i d’haver contribuït a millorar la teva comunitat, més enllà del profit particular que n’hagués obtingut (en l’exemple anterior, el ‘seu’ carrer fent més goig). I, pel camí, també podrien arribar a desenvolupar-se llaços més profunds entre veïns, s’entendria millora la complexitat de la governació de la cosa comuna, sorgirien noves ocasions per a compartir la presa de decisions (al voltant del què es fa i com es fa), etc.

En definitiva, estem parlant de voluntariat cívic, sí, però no necessàriament del voluntariat convencional (el valor del qual mai es reconeixerà prou), sinó d’unes contribucions que poden ser puntuals, ‘interessades’, heterogènies i sovint nascudes des de baix (de les inquietuds de la gent), però no per això menys efectives. És més, probablement més d’un d’aquests voluntaris pragmàtics trobaria gust en l’experiència i acabaria engruixint les files d’entitats de voluntariat convencionals.

Que les institucions públiques no temin, doncs, fer apel·lació a la corresponsabilització, i que els ciutadans no s’estiguin d’oferir-se i d’exigir que el seu oferiment sigui atès.

Acabem destacant que l’aportació ciutadana no tindria per què fer-se necessàriament en forma d’esforç físic, sinó que podría canalitzar-se en forma de coneixement, o de recursos materials, o fins i tot de diners suplementaris… I més enllà del voluntariat pragmàtic de què parlàvem, l’ajuda del ciutadà segur que també acabarà arribant -arriba ja- a través del seu paper en la coproducció ja no tan voluntària de serveis públics (que pot anar des de realitzar tasques administratives –omplenar una instància quan es realitza un tràmit electrònic- fins a arramangar-se -com quan s’obliga a la gent a tornar de l’Hospital a casa pels seus mitjans-). Per un cantó i per l’altre, el futur de l’àmbit públic sense dubte que serà de major protagonisme dels ciutadans en l’acció pública, i això, afortunadament, no serà ‘gratis’, sinó que haurà de compensar-se amb majors possibilitats de la gent d’incidir en les decisions públiques.

Alguns han anomenat a aquest escenari l’etapa del Govern 2.0, i l’han associat a la revolució econòmica que vivim (Wikinomics), la revolució tecnològica en marxa (web 2.0), la revolució social que arriba de la mà del networking social, i la revolució demogràfica que representa la nova generació dels nadius digitals. Pot ser, però segur que el fenomen no es limitarà a les noves generacions ni a les coses que passen a la Xarxa. Ni tan sols serà una tendència exclusiva del món públic: en l’àmbit privat, sovint trobarem igualment una transformació del consumidor en co-productor (o en ‘prosumidor’ -suma de productor i de consumidor-).

22.1.12

Morositat administrativa


Al 2011, el termini mitjà amb què l’Administració Pública va pagar als seus proveïdors va ser de 162 dies (al 2010 havia estat de 157: anem enrera). No és, aquest, un mal universal: a Finlàndia paguen de mitjana a 24 dies, i a Alemanya a 35. I cal recordar que la llei espanyola obliga el món públic a pagar com a màxim a 40 dies.

De solucions n’hi ha, com les que proposa la Plataforma Multisectorial contra la Morositat:
-Que s’elabori un pla per eliminar el deute històric de les Administracions Públiques amb els proveïdors, mitjançant la periodificació dels pagaments al llargs dels 4 o 5 propers anys. A canvi, però, que les administracions compleixin de forma estricta la llei en les noves obligacions que contreguin
-Que es desenvolupi un règim sancionador eficaç
-Implantar el criteri de caixa en el pagament de l’IVA
-Permetre que les empreses puguin utilitzar les devolucions fiscals pendents d’abonament com documents de pagament, descomptables en entitats financeres
-Establir comptes corrents tributaris amb les diferents Administracions per poder compensar deutes creuats (ex. deixar de pagar l’IBI a canvi d’una factura pendent de pagament de l’Ajuntament).

Està clar que si les empreses i els autònoms no se’n surten, el país (i les seves Administracions) no se’n sortirà. I és evident que no es pot exigir al món econòmic allò que el sector públic no està disposat a complir. Per això s’ha d’actuar ja, recordant que des de que es va iniciar la crisi, han desaparegut un terç de les nostres empreses. Alguna cosa hi deu tenir a veure la morositat administrativa…

8.1.12

Reivindicació del pensament sistèmic

Una de les competències clau d’aquells que exerceixen el lideratge públic hauria de ser el pensament sistèmic. El pensament sistèmic parteix de la base que la realitat és un gran conjunt de peces interconnectades -sistema-, que al seu torn s’organitzen en subsistemes més petits (l’econòmic, el social, el polític…). Essent així, una de les primeres obligacions de tot responsable públic, sigui polític o gestor, consisteix en considerar els efectes directes i indirectes de les decisions que pren -incloent també de les decisions per omissió, aquelles que porten a no actuar-. Per exemple, quan per afrontar la crisi un governant retalla despeses de forma excessiva i massa concentrada en el temps o quan apuja impostos i no estableix incentius al consum, ha de saber que en darrera instància està contribuint a la depressió de l’economia, perquè si ciutadans i empreses no tenen motivació ni capacitat adquisitiva i d’inversió, l’economia no pot tencar el cercle viciós de l’estancament. Vist així, hom no diria que el raonament sistèmic estigui impregnant les polítiques de les administracions més properes…


Una altra implicació del caràcter sistèmic de la realitat és que les decisions d’avui determinen els resultats de demà. Tornant a la lluita contra la crisi, si avui estalviem en despesa tant pública com privada en recerca o en educació o en certes infraestructures, demà no estarem en condicions de tenir una economia del coneixement i de la innovació que ens asseguri un lloc al si del món desenvolupat i que possibiliti nivells elevats de competitivitat i benestar.


Tot plegat semblen coses de sentit comú, i ho són. El problema és que si la fixació en l’arbre no deixa veure el bosc, i si les urgències del moment fan oblidar les necessitats a mig i llarg termini, aleshores la lògica aparent de les coses canvia, i les decisions equivocades que es prenen… també semblen de sentit comú. És clar que, més d’hora que tard, aquelles decisions es revelaran ineficaces, però aleshores ja no podrem tornar enrera. Recordem-ho, doncs: n’hi ha diversos, de sentits comuns (el local versus el global, el que pren en compte el temps versus el que l’ignora…), i no tots resulten igual d’adequats com a guia d’actuació.


Confondre’s de sentit comú és una de les raons per les quals tenim dèficit de política sistèmica en la majoria de governs. Si a això hi afegim el curt-terminisme i miopisme que corquegen la política, el corporativisme i la falta de professionalitat que caracteritzen alguns gestors públics, i el ritme accelerat que imposen les noves tecnologies i les regles dels mitjans de comunicació, ja hem identificat bona part dels ingredients de la malsana enfermetat asistèmica. Però n’hi ha més, de motius. Un de no pas menor és que polítics i buròcrates comparteixen el mal hàbit de la rigidesa mental, que resulta ser pecat mortal en el món dels sistemes dinàmics; si es vol entendre realment com treballen aquests, cal observar-los des de diferents perspectives, angles i punts de vista, estant a més disposat a, si cal, admetre que la visió propia -la tradicional, o la que forneix la doctrina partidista- pot estar equivocada. En aquest mateix sentit, s’ha d’examinar rigorosament les suposicions i els models mentals dels quals es parteix, i qüestionar-los periòdicament per a acabar validant-los o refutant-los.


En conseqüència, el pensador sistèmic ha de prendre’s temps per a estudiar en profunditat la realitat, identificar les interrelacions entre les seves parts, entendre’n les seves dinàmiques, i copsar els patrons i tendències que s’hi dibuixen -sabent que aquests i aquestes són canviants, per la qual cosa no es pot deixar mai de seguir estudiant el món sobre el qual pretenem incidir-. Alhora, el pensador sistèmic sap que és l’estructura del sistema allò que explica el seu comportament, per la qual cosa s’esforça per a conèxer-la bé abans d’introduir-hi canvis; i és que, només si se n’entén bé l’estructura és posible iniciar-hi accions d'apalancament -tant necessàries quan els recursos escassegen- que moguin i transformin el sistema i els seus resultats en la direcció desitjada.


El pensador sistèmic s’interessa igualment per les relacions de causa-efecte, sabent que solen ser més circulars (és a dir, amb retroalimentació) que no pas lineals, i que els efectes poden trigar en mostrar-se. Encara, el pensador sistèmic no té pressa, perquè reconeix que una decisió massa ràpida i poc meditada pot crear més endavant problemes majors que els que ara pretén solucionar. Finalment, el pensador sistèmic examina els resultats del sistema després de les intervencions que suggereix i aplica, i canvia aquestes accions si és necessari; la seva és una estrategia d’aproximació successiva.


A aquestes alçades queda clar que hi ha pocs governants que es guiïn pel pensament sistèmic. En defensa seva, caldria dir que probablement ningú els el va ensenyar, i que les tasques urgents que els ocupen -intentar sobreviure- els distreuen de les tasques importants que haurien d’escometre -les reformes en profunditat, l’estímul del creixement econòmic, la preparació del nou model econòmic-social de la postcrisi…-. Essent així, valdria la pena que aquells que poden prendre una mica de distància respecte a les servituds del dia a dia -acadèmics, consultors, creadors d’opinió, centres de formació…- advertissin dels perills de la falta de pensament sistèmic i subratllessin les oportunitats d’apostar per aquesta competència clau.


Decididament: necessitem, ara més que mai, governants i gestors públics ‘sistèmics’!