Nous significats per a la participació en temps de crisi i de canvi

Fins al present, en l’àmbit públic massa sovint participació s’ha confós –interessadament, a vegades- amb informació. O, en el millor del casos, s’ha cregut que apostar per la participació volia dir deixar l’opció a què hom hi ‘pogués dir la seva’ (encara que a l’hora de la veritat, això comptés ben poc). No és estrany, doncs, que la gent arrufi el nas quan se li promet noves oportunitats participatives. Estan escarmentats.

Però al marge del que hagi donat de si en el passat, participació pot ser avui sinònim d’acció col·laborativa, i això pot interessar tant al ciutadà com a l’administració. Vegem per què.

Si els recursos públics són escassos, una manera de multiplicar-ne la seva efectivitat és deixant que la gent ajudi les administracions. L’interès dels ens públics en aquesta evolució és evident: podran fer més. Però què hi tenen a guanyar, els ciutadans? –preguntaran els escèptics- És que no paguen ja prou impostos com per a haver d’afegir-hi encara noves contribucions, ni que sigui en espècies? Que no és responsabilitat de l’administració, tot plegat?

Primer: D’entrada, noti’s que, tenint en compte que aquest tipus de ‘contribució altruista’ seria voluntària, només tindria lloc quan s’apliqués a alguna cosa que per al ciutadà tingués sentit i valgués la pena. Si no, es quedaria a casa.

Segon punt: Fàcilment pot passar que la tria sigui entre tenir aquesta cosa si hi ha aportació ciutadana, o no tenir-la si no n’hi ha, perquè els impostos no donen per a tot (encara que és cert que, millor gestionats, donarien per força més) i perquè l’atenció política és un bé escás (fins i tot havent-hi recursos, el temps i l’interès dels responsables públics és limitat, i moltes bones causes no reben l’atenció que mereixerien). Un exemple de com podria funcionar la transacció. Les faroles del meu carrer estan en un estat lamentable. No només són obsoletes des del punt de vista de la sostenibilitat; a més, estan despintades i presenten desperfectes. No és probable que el govern municipal se n’ocupi fins que caiguin a terra. Doncs bé, jo estic disposat a posar el meu granet de sorra per a millorar-les: m’ofereixo a pintar-les. Segur que altres veins també estarien disposats a donar un cop de mà, si com a resultat el carrer acabés fent més goig. Ja entenem que no se’ns permeti tirar pel dret i posar-nos mans a l’obra pel nostre compte sense encomanar-nos a Déu ni al diable (com quan en temps de caiguda de fulles escombrem el troç de vorera davant del nostre domicili, o com quan després d’una nevada netegem la nostra part de via pública), perquè s’ha de fer bé i seguint uns criteris (que encaixin a més en les polítiques locals). Però la solució és fàcil: que des de l’Ajuntament ens defineixin el color de pintura a utilitzar, que ens la proporcionin i tot -si cal-, i que si volen ens assignin un supervisor municipal que doni instruccions, ens formi i s’asseguri que la feina es fa correctament. D’aquesta manera, tots contents.

Tercer punt: Un benefici addicional per al ciutadà altruista vindria pel cantó de la satisfacció de sentir-se útil i d’haver contribuït a millorar la teva comunitat, més enllà del profit particular que n’hagués obtingut (en l’exemple anterior, el ‘seu’ carrer fent més goig). I, pel camí, també podrien arribar a desenvolupar-se llaços més profunds entre veïns, s’entendria millora la complexitat de la governació de la cosa comuna, sorgirien noves ocasions per a compartir la presa de decisions (al voltant del què es fa i com es fa), etc.

En definitiva, estem parlant de voluntariat cívic, sí, però no necessàriament del voluntariat convencional (el valor del qual mai es reconeixerà prou), sinó d’unes contribucions que poden ser puntuals, ‘interessades’, heterogènies i sovint nascudes des de baix (de les inquietuds de la gent), però no per això menys efectives. És més, probablement més d’un d’aquests voluntaris pragmàtics trobaria gust en l’experiència i acabaria engruixint les files d’entitats de voluntariat convencionals.

Que les institucions públiques no temin, doncs, fer apel·lació a la corresponsabilització, i que els ciutadans no s’estiguin d’oferir-se i d’exigir que el seu oferiment sigui atès.

Acabem destacant que l’aportació ciutadana no tindria per què fer-se necessàriament en forma d’esforç físic, sinó que podría canalitzar-se en forma de coneixement, o de recursos materials, o fins i tot de diners suplementaris… I més enllà del voluntariat pragmàtic de què parlàvem, l’ajuda del ciutadà segur que també acabarà arribant -arriba ja- a través del seu paper en la coproducció ja no tan voluntària de serveis públics (que pot anar des de realitzar tasques administratives –omplenar una instància quan es realitza un tràmit electrònic- fins a arramangar-se -com quan s’obliga a la gent a tornar de l’Hospital a casa pels seus mitjans-). Per un cantó i per l’altre, el futur de l’àmbit públic sense dubte que serà de major protagonisme dels ciutadans en l’acció pública, i això, afortunadament, no serà ‘gratis’, sinó que haurà de compensar-se amb majors possibilitats de la gent d’incidir en les decisions públiques.

Alguns han anomenat a aquest escenari l’etapa del Govern 2.0, i l’han associat a la revolució econòmica que vivim (Wikinomics), la revolució tecnològica en marxa (web 2.0), la revolució social que arriba de la mà del networking social, i la revolució demogràfica que representa la nova generació dels nadius digitals. Pot ser, però segur que el fenomen no es limitarà a les noves generacions ni a les coses que passen a la Xarxa. Ni tan sols serà una tendència exclusiva del món públic: en l’àmbit privat, sovint trobarem igualment una transformació del consumidor en co-productor (o en ‘prosumidor’ -suma de productor i de consumidor-).

Les lliçons de la consulta de la Diagonal

La consulta recentment promoguda per l’Ajuntament de Barcelona en relació a una possible remodelació de la Diagonal de la ciutat ha estat un cas d’interès supralocal, pels ensenyaments que se’n poden derivar per a altres ciutats i comunitats que es plantegen emfatitzar la participació ciutadana en el govern del municipi. Quatre, són, al menys, les conclusions que podríem extreure de l’experiència:

1. És rellevant que la ciutadania pugui dir la seva sobre la marxa i transformació de la ciutat. Tant rellevant com que pot arribar a aparcar un projecte ambiciós com el de la Diagonal, considerat central pels promotors de la consulta. Des del punt de vista de regeneració i impuls democràtic, doncs, els referendums i les consultes són una eina molt positiva. I des de la perspectiva de qualsevol govern, malgrat la possibilitat d’haver de rectificar polítiques, s’haurien de veure també com un instrument convenient: al capdavall, què pot ser pitjor que portar endavant projectes que la gent no avala? (ben mirat,sí que hi ha un cosa pitjor: dur-los endavant sense ser conscients d’aquesta oposició. I els referendums ens deslliuren de caure en aquest parany).

2. Quan es convoca el poble a decidir, s’ha de fer bé, sense trampes, si es vol que el resultat es percebi com a legítim. Això implicava, en el cas de la Diagonal, incloure entre les opcions entre les quals escollir la de rebutjar el projecte de transformació de l’avinguda -requisit que a Barcelona va cumplir-se, tot i que això no va contemplar-se fins al darrer moment, i encara amb eufemismes probablement contraproduents per al propi govern municipal-. Altra cosa va ser la campanya institucional, desproporcionada i clarament esbiaixada a favor de les opcions de remodelació de la Diagonal -quelcom que tampoc degué afavorir les opcions dels impulsors de la consulta.

3. Si s’és realista, hom no pot esperar que la política -en minúscula, la partidista- quedi al marge d’aquest tipus de processos. No fou així ni per a l’Alcalde Hereu –que plantejava el tema de la Diagonal com una operació d’imatge i la consulta com un plebiscit que l’havia de reforçar- ni per a l’oposició -que va aprofitar l’ocasió per a desgastar l’equip de govern-. Poden minimitzar-se aquesta classe d’efectes colaterals? Sí, si es fan les coses d’una altra forma: per exemple, amb consens polític sobre l’enfocament del tema des del primer moment, i amb un plantejament obert (les preses de posició institucionals no són imprescindibles) fins al final. I pel que fa al fons de l’assumpte refrendat en aquesta ocasió, és clar que si la classe governant hagués aplicat més el sentit comú, s’hauria estalviat uns quants disgustos.

4. Per últim, en l’afer de la Diagonal ha quedat també en evidència que, abans de passar a fer un ús ple i quotidià de la democràcia electrònica, encara queda molt de camí per recórrer i s’han de polir moltes coses. No obstant això, els beneficis esperables s’ho valen, i per tant les autoritats han d’estar disposades a cometre alguns errors durant el camí d’aprenentatge, mentre que els ciutadans els hem de saber disculpar .

En definitiva, la consulta de la Diagonal ha deixat llums i ombres, però haurà estat un pas en la bona direcció. Quedem-nos amb la idea que un referéndum o una consulta no és cap joc, costa diners i pot arribar a causar un efecte cansament (cas de Suïssa), per la qual cosa no és aplicable a tots els temes, sinó que s’ha de reservar per a les grans qüestions. Però sense dubte que els pros de les consultes són més que els contres, de manera que fem vots per a què l’exemple barceloní s’estengui. La llàstima és que, després de què a l’Alcalde Hereu el tret li sortís per la culata, és probable que les passions refrendistes municipals -a Barcelona i arreu- es refredin. Seria una pena.