18.9.09

S.O.S: Administracions en problemes

Aquestes darreres setmanes hem vist com diverses administracions publiques posaven en evidència els seus problemes de finançament: un ajuntament i un consorci que es veien obligats a presentar EROs; un municipi castellà al qual la companyia elèctrica tallava el subministrament per impagament (deixant sense servei escoles, equipaments esportius, etc); necessitat d’aprovar plans de sanejament aquí i allí; la nostra Generalitat i l’Estat anunciant dèficits i nivells d’endeutament rècords... Sense dubte que no seran les últimes notícies d’aquest tipus que rebrem.

El problema darrera aquests casos no és altre que l’haver estirat més el braç que la màniga. És cert que això ha estat motivat per una encomiable voluntat de servir millor els ciutadans, i que en part té com a causa el pèssim finançament que tenen les administracions locals i catalanes. Però el fet continua essent el mateix. A la majoria de dirigents públics (tant els polítics com els professionals) els ha preocupat més què/quant poden fer que no pas com ho fan i, en tot cas, pel que fa al “com”, l’economia i l’eficiència són valors que no estan al capdavant del rànquing de preocupacions. Així, la bonança económica dels últims anys ha fet que el sector públic anés ugmentant de grandària (en serveis, personal, pautes de despesa), a vegades imprudentment, i que acumulés més i més “mitxelins”. Ara no hi ha manera de mantenir tot això amb els pressupostos en clar retrocés.

No és un problema nou, però. Cent anys enrera, l’Alcalde Rius i Taulet ja va decidir tirar endavant l’Exposició Universal de Barcelona del 1883 en base a un principi que ha fet fortuna en el món públic: “Hágase lo que se deba, y débase lo que se haga”. És natural: allò ‘que se debe hacer’ crida sorollosament a la porta (i més en época de crisi), i la temptació d’endossar la factura als que vinguin després i a les futures generacions és molt gran. En aquest sentit, les actuals regles de joc del sistema polític-institucional no proporcionen cap incentiu per a fer una gestió pressupostàriament sostenible. Al contrari.

Però també hi ha un tema cultural col·lectiu. Els ciutadans no són encara gaire exigents amb els seus governants en relació a com gasten; els votants, quan no voten a pinyó fix en clau ideològica, només consideren si s’han fet ‘moltes coses’ o no. Pel seu cantó, els mitjans de comunicació no dediquen tampoc gaire atenció als aspectes de la gestió pública: el dia a dia els interessa poc, excepte els escàndols puntuals -i sempre que convingui a la pròpia agenda i interessos-. Finalment, no disposem com a societat de centres d’estudis ni think tanks independents que vetllin per aquestes qüestions, i institucions com la sindicatura de comptes encara es limiten fonamentalment a verificar la legalitat de les actuacions de despesa publiques, sense entrar en l’anàlisi de la qualitat de la gestió.

Molt diferent és la situació en altres països, on existeix tota una altra cultura del govern. Per exemple, als Estats Units, on tothom té clar que no pots gastar els recursos que no tens. En conseqüència, de tant en tant trobem (ho estem veient també aquests dies) que un ajuntament tanca la biblioteca i deixa de recollir les escombraries uns dies per a estalviar, o que un Estat envia a casa una setmana el seu personal -sense cobrar- perquè no li arriba el pressupost. Pitjor el remei que l’enfermetat? A vegades sí.

En fi, davant d’aquest panorama, l’actual crisi pot convertir-se en una oportunitat. Oportunitat de -fent de la necessitat, virtud- prioritzar, de repensar el funcionament de les administracions publiques i les modalitats de gestió, i de comprometre’s veritablement amb els valors de l’economia, l’estalvi i l’eficiència. La bona noticia és que els marges de millora són tan grans, que no ha de ser difícil aconseguir resultats importants en poc de temps i amb un esforç raonable. Però de poc servirá tot això si, quan recuperem la normalitat econòmica, tornen el relaxament i les actituds curterministes.