Les deu tasques bàsiques dels primers dies del nou alcalde/ssa

Dissabte vinent una nova fornada d’alcaldes i alcaldesses prendran possessió dels seus càrrecs. Els espera un mandat apassionant, vist que la gent ha dipositat en ells expectatives importants, i en la mesura que en els propers quatre anys la recuperació econòmica els facilitarà les coses i que els marcs polítics seran més oberts.

Però si els electes volen fer bona feina i estar a l’alçada del moment, haurien de tenir ben presents aquelles coses que convé enllestir durant les primers setmanes d’exercici de la batllia, a fi de posar les bases de quatre anys altament productius. Són les següents:

1. Explicar el seu projecte als treballadors municipals, i demanar la seva col·laboració
a. Òbviament, prèviament l’han de tenir clar, el projecte, i no s’hi val a confondre’l amb el programa electoral ni amb un llistat d’actuacions. La prova del 9 per saber si n’hi ha o no, de projecte, és senzilla: s’és capaç de resumir-lo en un paràgraf? Els regidors de govern l’expliquen igual? I diu alguna cosa substantiva, més enllà de la poesia i els tòpics polítics?
D’altra banda, val la pena clarificar aquest projecte i pensar com fer-lo motivador, perquè l’Alcalde/ssa l’haurà d’anar explicant arreu i continuadament, si es vol que la gent entengui què s’està intentant aconseguir i que hi ajudin…

2. Traçar el mapa de ruta del mandat, amb els corresponents objectius, estratègies, punts crítics, calendaris…
a. Quatre anys passen molt ràpid. O des del primer dia se sap què es vol fer i com es farà (després, el mapa ja s’anirà adaptant i posant al dia, però cal un disseny inicial operacionalitzable), o ja s’ha begut oli.

3. Crear un sistema de seguiment del progrés cap als objectius establerts
a. L’eina a aquest efecte pot ser un quadre de comandament, per exemple, el qual s’ha de completar amb un bon sistema d’informació sobre la ciutat i l’opinió pública, per no quedar fora de joc. D’aquesta manera es podrà saber en cada moment si s’està anant bé o no.

4. Construir una coalició de suports
a. Suports més enllà dels polítics: socials, comunicatius, econòmics, institucionals… de persones i organitzacions a qui s’implicarà en la governabilitat del municipi. Amb ells caldrà reunir-s’hi periòdicament.

5. Posar a punt l’equip de treball
a. En realitat, una diversitat d’equips, o un Equip amb diversos nivells: l’equip de govern; l’equip de l’àrea d’Alcaldia; l’equip de directius municipals; l’equip del partit; els suports de professionals externs… Res es pot fer sol, i menys que res portar un Ajuntament i liderar una ciutat.

6. Dibuixar-se un mapa de mines
a. Són moltes les coses que poden anar malament, i els problemes que poden sorgir (amb o sense culpa pròpia) poden provocar danys i posar en perill el projecte. Si es tenen identificades aquestes mines (les que poden anticipar-se, que no són totes), es podrà també fer una tasca de prevenció i de minimització de danys que sempre ajudarà.

7. Dotar-se d’un sistema de gestió del temps
a. Per molt que s’hi dediqui plenament (18 hores al dia, 7 dies a la setmana i 365 dies l’any), l’alcalde/ssa no podrà atrapar-s’ho tot. Per tant, val més que decideixi proactivament què vol assegurar que es faci, i que a més sigui molt eficient en l’ús del seu temps. Necessitarà, doncs, un mètode i eines per a gestionar-lo, així com Ii caldrà pactar amb el seu entorn més immediat -família, amics…- el nou “règim de visites”, garantint, això sí, que la feina no l’abdueix completament (sense equilibri personal, tot se’n ressenteix)…

8. Preparar el dispositiu de comunicació que utilitzarà per a donar a conèixer la seva feina i els resultats que se’n derivaran
a. Si un no s’obliga, des del primer dia, a reservar temps i energia (i diners) per a comunicar, no ho farà, o no ho farà prou bé. I comunicar no és només una obligació per als electes -ja que cal ser transparent-; és també un dret i una necessitat: si els electes no difonen allò què fan i els seus per quès, se’ls maljutjarà. I si no es preveu qui, com i quan s’ocuparà d’aquesta funció, es quedarà curt, segur.

9. Definir les relacions amb el partit que li dóna suport
a. La dinàmica govern-partit sol derivar en problemes, si no es cuida. I com que hauria de ser d’interès mutu mantenir una relació continuada i fluïda, val més deixar-la ben encarrilada ja de bell antuvi.

10. Autodiagnosticar-se i treballar en la pròpia millora
a. Les competències que requereix l’exercici del lideratge local són moltes, i de ben segur que ningú no les té totes desenvolupades en tot el seu potencial. Per això cal ser conscient de les pròpies mancances, avaluar-ne els possibles efectes i preveure maneres de compensar-les (sigui en base a col·laboradors, sigui formant-se i millorant dia a dia)

Són 10 comeses que no garanteixen que el mandat municipal vagi bé, però que hi poden ajudar molt. Per això surt a compte invertir-hi temps, en iniciar el curs politic.

Municipals 2015: es busquen valents/valentes

D’aquí a poc menys d'un any tornarem a tenir eleccions municipals. Els tres anys transcorreguts des de que els actuals alcaldes i regidors varen ser escollits han passat volant, i encara passaran més ràpid els propers 365 dies –plens d’esdeveniments d’alt voltatge polític.

Per aquesta raó, els partits i els grups polítics han de començar a pensar quines propostes -de candidats i de programes- faran al 2015. Amb un problema: no els serà fàcil ni fer llistes ni sumar-hi “els millors”, vist el panorama actual: estem en un moment en què la crisi ha disparat les demandes que els ciutadans fan als seus Ajuntaments; en què les arques municipals en general estan buides, i els deutes hipotequen el futur; i en què els “polítics” són vistos amb sospita i serveixen sovint de boc expiatori. En un context així, i mentre no s’entengui que la política local no és altra cosa que un servei i que té molt de sacrifici, és normal que no sobrin els voluntaris per a formar part de candidatures, i lamentablement molta gent que podria fer valuoses aportacions a les seves comunitats optaran per quedar-se a casa. Gent que es diu a si mateixa: “Per què hauria de renunciar a la meva intimitat i comoditat, sotmetre’m a improperis i a crítiques continuades i no sempre justes, i descuidar la meva família i amics, la meva professió i els meus hobbies?”

Però necessitem gent disposada a pagar aquest preu, a qui no faci por el repte, i que siguin moguts per la il.lusió i per una visió d’una ciutat millor. I, posats a demanar, que siguin persones preparades, innovadores i pencaires, i que n’hi hagi de tots colors -de manera que puguem triar i que la competència els obligui a esforçar-se més encara i a donar el millor de si mateixos-. Si apareixen, doncs, al menys ajudem-los. Si no, no tindrem dret a queixar-nos.

Joseph Napolitan, In Memoriam

Si haig de destacar un fet (procés al marge) d’aquest 2013 que ara finalitza, seria la mort de Joseph Napolitan aquest mateix mes de desembre. El vaig conèixer ja fa bastants anys en un congrés de l’Associació Internacional de Consultors Polítics -de la qual ell havia estat cofundador-. Era una persona senzilla i accessible, malgrat l’aura de gurú que sempre el va acompanyar.

Però perquè mereix Napolitan un record especial? D’entrada, ell fou el “pare” de la consultoria política i electoral moderna. Al llarg de la seva vida, Napolitan va assessorar centenars de campanyes electorals arreu del món (entre elles, la de Kennedy al 1960) i a ell se li atribueix la creació del concepte mateix de “consultor polític”, un ofici al qual va contribuir decisivament a donar forma i a popularitzar (malgrat la qual cosa avui continua essent veritat allò que ell ja lamentava: “la majoria de campanyes no saben com utilizar correctament els seus assessors”).

Napolitan era el mestre. D’ell hem après l’essencial de l’art de les campanyes polítiques i electorals, coses que avui ens semblen de sentit comú -però que abans s’ignoraven i que actualment encara es descuiden massa sovint-, com ara que l’estratègia és l’element més important de qualsevol campanya (per això també deia: “la quantitat de diner a gastar és menys important que com es gasta”), que el timing és crític, o que el missatge ha de ser clar i comprensible. En la mateixa línea de pragmatisme i de tocar molt de peus a terra, Napolitan advertia que les enquestes són essencials però hom no s’ha de deixar enganyar per elles, que no ens hem d’oposar a tot el que vingui -propostes o declaracions- dels adversaris, i que el que una cosa sigui diferent no significa que sigui millor.

Napolitan no era cap Maquiavel entestat en manipular els electors i disposat a tot per guanyar. Al contrari. Els que el vàrem tractar som testimonis del respecte que li mereixia la gent, i en aquesta actitud hi havia tant de qualitat humana com de saviesa professional (perquè al final, la gent reacciona segons com se sent tractada). Una de les seves màximes de capçalera era: “Mai s’ha de subestimar la intel.ligència dels votants ni sobreestimar la quantitat d’informació a la seva disposició”. És des d’aquesta concepció que s’ha de ben-entendre un altre dels seus mantres: “La percepció és més important que la realitat”. I per això mateix recomanava que el candidat parlés a la gent i s’expliqués.

A Napolitan no li queien els anells per dedicar temps i atenció als que ens iniciavem en aquest món apassionant de les campanyes i la consultoria, i tenia sempre un consell i ànims per a nosaltres. Crec que fins i tot que gaudia sincerament discutint amb els més joves sobre l’impacte de les noves tecnologies en les eleccions o sobre els nous reptes de les democràcies. La seva generositat a l’hora de compartir el que savia queda acreditava per les moltes xerrades que donà de forma desinteressada i per les diverses obres de divulgació que ens ha deixat.

Entre aquestes obres vull destacar un petit document que ja és un clàssic, titulat “100 coses que he après en 30 anys de treball com assessor de campanyes electorals”. Tot i que el paper ja té uns quants anys, continua sent la Bíblia dels consultors, i alhora una guia modèlica sobre com fer una bona campanya -una campanya eficaç- des d’una ética irreprotxable. He seleccionat un petit grup de recomanacions i comentaris que inclou aquell text:
-No s’han de fer promeses exagerades –especialment si es va a guanyar;
-Si els teus consells -de l’assessor electoral- no són seguits, és millor deixar-ho estar i marxar;
-Compte amb les solucions simples a problemes complexes;
-Assegureu-vos que el vostre candidat sap per què s’ha presentat a les eleccions;
-No distorsioneu la trajectòria passada del vostre candidat; el més segur és que us descobreixin;
-L’enemic del teu enemic no és necessàriament el teu amic;
-No t’enganyis ni enganyis al teu candidat;
-Es pot polir un candidat, pero no canviar-lo realment;
-Mai s’agrada a tothom;
-Actualment hi ha massa campanyes negatives, i les raons són fàcils d’entendre. És més fàcil fer que la gent voti contra algú que fer que votin per algú. Però crec que tot candidat té l’obligació de dir a la gent allò que faria si fos escollit, quines solucions té per als seus problemes.

El millor de tot és que aquesta manera noble i humana de fer política i d’orientar campanyes, a més, funciona!

D’altra banda, Napolitan era també una persona humil, malgrat el prestigi internacional de què gaudia i els honors que se li tributaven. De fet, recomanava lahumiltat com a camí de perfeccionament i avant-sala de l’èxit quan ens instava a reconèixer les pròpies limitacions, o quan ens deia “quan et sembli que ho saps tot, resulta que t’estàs equivocant” o “si es comet un error, no s’ha de tenir por a admetre-ho i intentar una altra cosa” i “No tinguis pànic als errors: succeiran”. Però la humilitat i la humanitat es feien particularment evidents quan concloïa afirmant: “Si el teu candidat guanya, es deu al seu encant, imatge i poder de persuasió; si perd, és culpa teva”, i “Sigues tolerant amb el candidat, amb la gent que col.labora en la campanya, i amb les persones amb les quals has de treballar”.

No és que a Napolitan no li interessés guanyar com al que més les eleccions que assessorava. És clar que sí, i es bolcava per aconseguir-ho, i la major part de vegades se’n sortia. Però no a qualsevol preu ni per a qualsevol causa. Tenia clar les seves línies vermelles i la seva dignitat. Per exemple, un criteri que feia servir i que personalment he intentat aplicar-me sempre era el següent: “No es té per què estimar al candidat, però al menys se l’ha de respectar”. És a dir: no treballis per a un candidat al qual no puguis respectar.

En fi, a la vista d’aquesta filosofia, és possible que amb la mort de Napolitan s’acabi una època en el món de la consultoria política, avui més lluny que mai de l’idealisme i del fair play de precursors com Joseph Napolitan. Però Napolitan serà sempre un exemple per a tots nosaltres i el seu llegat no s’apagarà mai. Gràcies, Joseph, per tot allò que ens has ensenyat i per la passió per l’ofici que ens vares encomanar. Reposa en pau.

ANTONI BIARNES

Eleccions municipals: estat de la qüestió

D’aquí a dos mesos tenim eleccions municipals, i aquest cop no hi ha cap mena de dubte sobre quin és el tema del moment: el repte de la recuperació econòmica. Segons les dades del darrer Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), el 48,2% dels catalans creuen que el principal problema del país és l’atur i la precarietat laboral, mentre que el 19,7% opinen que és el funcionament de l'economia. El tercer tema en el rànquing és la insatisfacció amb la política, només amb un 6,8%...

Així, doncs, en bona lògica les campanyes electorals per a les properes municipals haurien de girar al voltant de l’economia, perquè els ajuntaments no poden al•legar que pertoca a les administracions supralocals ocupar-se’n: com déia aquell, si la crisi no és competència seva, segur que al menys és de la seva incumbència. A més, el cert és que també en aquest terreny els Ajuntaments poden fer la diferència: d’ells depenen actuacions com captar empreses, desenvolupar polítiques actives d’ocupació, posar a disposició sòl industrial, crear un entorn propici al comerç, promoure la ciutat i el turisme, ajudar als emprenedors, fer les coses fàcils als agents econòmics, etc, etc.

Malgrat això, veurem moltes campanyes que no se centren en l’economia. En alguns casos, això serà simplement fruit de la miopía. En altres, potser respondrà a una decisió conscient. De fet, no tots els partits apareixen davant dels ciutadans com a igualment capaços de fer front a la crisi: les enquestes del CEO revelen que el 27% dels catalans opinen que qui pot donar millor resposta a la crisi és CiU, mentre que cap dels restants partits obté més d’un 5% en aquest punt, tot i que hi ha un 35% de ciutadans que sostenen que cap força política està en condicions de liderar la sortida a la recessió. En conseqüència, a CiU més que a ningú li interessa parlar enguany de crisi i de solucions econòmiques.

Això, junt al moment dolç que atravessa, fa que CiU surti aquesta vegada amb avantatge, especialmente davant d’un PSC-PSOE i d’una ERC que estan en plena crisi.
Pel seu cantó, ICV, PP i la CUP intenten aprofitar les debilitats de socialistes i republicans per a pescar algun vot addicional per a millorar les seves pobres posicions de partida. Tot fa pensar, doncs, que a Catalunya -i també a Espanya- aquestes eleccions portaran canvis en els governs locals que tindran conseqüències polítiques posteriors. En tot cas, el 22 de maig sabrem si haurà estat així. El que ja ara és segur, però, és que als nous electes els esperen quatre anys durs i complicats, en què l’emprenditorietat i el lideratge polític, la bona gestió i la innovació seran essencials.

Parlament 2010: propostes electorals

Dijous, 12 de novembre: debat electoral entre representants dels partits parlamentaris catalans al voltant del present i futur del sector públic. De seguida es fan evidents les coincidències i les discrepàncies entre les diferents forces polítiques.

Els consensos
Tots els partits advoquen per la reforma del sector públic, entesa com una necessitat ineludible i urgent. Sona a música ja escoltada massa vegades. Si ja fa temps que hi ha coincidència en la diagnosi (el funcionament de les administracions és clarament millorable, i això afecta el benestar i la competitivitat del país), i si la ciència de la gestió pública aporta solucions i eines suficients, com és que no ens n’acabem de sortir? I, sobretot, la gran pregunta davant els actuals càntics de sirena pro reforma: serà aquesta vegada diferent? O d’aquí a quatre anys repetirem la mateixa funció? Una hipòtesi personal: aquest cop sí, ara va de bo... si més no perquè la inacció seria suicida.

Més punts d’acord transversal: apostar per la figura del directiu públic, reivindicació d’una administració pública de qualitat, acceptació (amb més o menys entusiasme, segons els casos) de la col•laboració públic-privada, petició de consens -que hi ha qui vol materialitzar en forma de pacte nacional- a l’hora de transformar el sector públic... Bé, s’agrairien més concrecions, però no es pot negar que en l’afinació del discurs s’ha avançat força, els darrers anys.


Les divergències
Més enllà dels acords, però, el balanç dels darrers 4/7 anys no és òbviament el mateix per a aquells que han estat al timó del govern que per als que s’ho miren des de l’oposició. CiU denuncia un gran increment de personal en aquest període de temps (el PSC quantifica el creixement en 90.000 treballadors, i el relaciona amb la regularització de llocs i les “3 Ms”, a parts iguals). El PSC destaca les noves polítiques d’avaluació de la qualitat de les normes i el decret de règim jurídic del personal directiu dels centres educatius. ICV confessa que, a hores d’ara, hi ha més temporalitat a la funció pública que no pas al sector privat (déu n’hi do, per a un govern progressista). ERC es lamenta del fracàs de la llei de mesures d’ocupació pública.

Al mateix temps, la representant socialista qualifica de “molt bo” el sector públic, mentre que CiU el veu gran i desestructurat i explica que no es pot sostenir tal com és ara, i ICV admet que no és prou àgil i que s’ha de descentralitzar la presa de decisions. El PSC adverteix també que CiU vol aprimar els serveis públics, i subratlla que el model d’administració pública d’uns i altres és molt diferent.

A assenyalar, en tot cas, que CiU admet en to d’autocrítica que, trenta anys enrera, la Generalitat es va desenvolupar seguint un model semblant al de l’Estat (vaja, que es va perdre l’ocasió de bastir un model propi); i fer notar que els representants del tripartit no han dedicat gaire temps ni energies a presumir de feina feta (pel que fa a la reforma i millora del sector públic). I doncs?


Les particularitats
Acabem amb algunes de les propostes escoltades, que no deixen indiferent:

- Segons ERC, cal un organ de contractació únic. A més, convé una llei de transparència i accés a la informació pública, millorar la selecció de personal, i simplificar processos.

- ICV advoca per la recuperació del poder adquisitiu dels funcionaris, reduir la temporalitat, i el reforçament de les plantilles. També proposa una llei integral de la funció pública catalana, i una llei per a regular les externalitzacions, així com fer participar els sindicats en la definició del nou model d’administració.

-Ciutadans propugna la supressió dels consells comarcals i l’avortament de les vegueries (comentari: però no diu res dels ministeris que dupliquen funcions autonòmiques en matèries sobre les quals no tenen competències).

-El Partit Popular vol reconvertir i canviar l’adscripció de l’Oficina Antifrau de Catalunya, fent-la dependre de la Sindicatura de Comptes. Igualment, insta a elaborar una llei de descentralització i desconcentració de la Generalitat, propugna crear una Oficina Pressupostària (ERC respon que ja existeix) i una nova llei de pressupostos, i demana reduir el nombre de conselleries de 15 a 11.

-Pel seu cantó, el Partit dels Socialistes de Catalunya parla de “posar en valor” la funció pública, de millorar les carreres professionals, d’atreure talent, d’avaluar l’acompliment...

-Per últim, Convergència i Unió ressalta els conceptes de “passar comptes”, administració professional (no polititzada), requerir la col•laboració del sector privat, i plantejar una reforma que abasti totes les dimensions del sector públic (des de l’organització al funcionament, passant per la despesa, les estructures, etc).

Segur que els partits tenen moltes altres propostes en cartera (vegi’s els links als programes respectius), però aquestes han estat les que ells han volgut destacar. Que cadascú jutgi en consciència. Els meus comentaris personals: 1) hi ha propostes de sentit comú, però altres són per posar-se a tremolar, si s’haguessin d’aplicar; 2) per a certs partits, no passa el temps: no canviaran mai; 3) fa la sensació que alguns obliden que els 7 darrers anys han estat al govern; 4) esperem que aquesta vegada les mesures interessants no tornin a quedar-se al paper.