Pregunta: les Polítiques Públiques són una qüestió d’ideologia i depenen del punt de vista subjectiu de cadascú? O haurien de respondre només a criteris tècnics i a lliçons científiques que poden ser apreses i perfeccionades? La meva resposta és que hi hauria d’haver una mica de cada cosa.
D’entrada, davant de qualsevol problema, no hi sol haver una única solució ‘bona’, sinó que en funció dels valors que inspiren al decisor, s’optarà per uns camins o per uns altres -tots igualment legítims-. És clar que, en segons quins àmbits -com el local-, les possibilitats de diferenciar-se ideològicament són més limitades. Per exemple, garantir que una ciutat disposa d’aigua de qualitat tot l’any no és un objectiu ni de dretes ni d’esquerres –si aquestes categories encara signifiquen alguna cosa-. Però, i la modalitat de gestió dels serveis –com el mateix de l’aigua-, això sí que ja és un assumpte ideològic? Les dretes externalitzen i les esquerres gestionen directament?
Els estudis que s’han fet sobre el particular conclouen que, per la tendència a externalitzar més o menys que mostra un consistori, no es podria adivinar quin partit hi governa. Això no vol dir, però, que totes les formes de gestió siguin igualment escaients. Segons cada cas (depenent del servei a gestionar, les característiques de la pròpia administració, les característiques del mercat en qüestió...), serà millor una fórmula o una altra.
Aquí és on intervé la tècnica i la ciència per fer-nos llum. Tant en relació al “què” com al “com”, es poden prendre millors decisions si no es fia tot a la intuïció, a l’estómac o al consell de l’amic o de l’empresa del sector, sinó que hom s’ajuda de l’evidència. La Política Basada en l’Evidència (evidence based policy) és un moviment que aposta per la millora de la gestió pública a través de la introducció de la intel.ligència en la presa de decisions públiques. I això, com es fa? Utilitzant l’evidència científica existent com a element central en el disseny dels programes i de les polítiques. Es tracta d’esbrinar què funciona i què no (i per a qui, i sota quines circumstàncies...), i aplicar-ho. Tan simple com això, però amb conseqüències a vegades revolucionàries.
A la pràctica, si hom vol guiar-se per l’evidència, pot fer diverses coses. En primer lloc, aprendre de la pròpia experiència: documentar el que es fa, generar dades, combinar-les, analitzar-les, i avaluar els programes i les polítiques per a treure’n conclusions. També plantejar projectes pilots en aquells terrenys en què volem innovar, o dissenyar “experiments” ad hoc (posant a prova hipòtesis) amb l’objectiu de millorar l’actuació pública.
En segon lloc, podem aprendre dels demés, tant practicant el benchmarquing (comparant-nos amb els millors -del país i de fora- de cara àrea, i estudiant com adaptar les bones pràctiques i les lliçons apreses per altres a la pròpia realitat), i treballant en xarxa amb altres administracions per a construir conjuntament polítiques més efectives en els camps en què tenim reptes comuns.
I finalment, un ha d’estar al corrent de la literatura de cada sector (hi ha molts estudis realitzats disponibles i revisions sistemàtiques de recerques que podrien evitar redescobrir la roda a cada generació), al mateix temps que s’ha de conèixer i utilitzar els experts sectorials i, sobretot, s’ha de dedicar més temps a pensar.
En resum, fer política -encara que sigui política local- no pot seguir sent una tasca basada només en el manual partidista i en la bona voluntat i l’esforç -condicions necessàries però no suficients-. Quan es prenen decisions, les idees hi tenen un lloc important, sobretot a l’hora de marcar les prioritats i de definir els problemes; però després s’ha d’encertar, i la Política Basada en Evidències ens hi pot ajudar molt. Potser fer-ho d’aquesta manera és més cansat i menys excitant que improvitzar, però segur que també és més efectiu. Ens estalvia moltes molésties: girasonses en les polítiques -que els prenen l’estabilitat necessària per donar fruits-; discussions i baralles gratuïtes que són grans pèrdues de temps i d’energies (hauríem de reservar les baralles per als temes que s’ho mereixen); i fracassos evitables que malbaraten il.lusions, esperances i recursos –recursos dels quals no anem sobrats.
Malauradament, la Política Basada en Evidències encara queda lluny. La crisi actual, per exemple, no està servint gaire per a repensar allò que es fa i com es fa; simplement, fem el mateix de sempre, però més en petit. I continuem comptant la producció que fem (els béns i serveis que lliurem) i, amb sort, la satisfacció de l’usuari, però sabem ben poc sobre l’impacte real de les polítiques i sobre com funcionen les relacions de causa i efecte dins d’un determinat camp. No ens ho podem permetre.
(Article publicat al Diari Regió7)
Showing posts with label decisions públiques. Show all posts
Showing posts with label decisions públiques. Show all posts
29.1.14
SROIs versus Retallades
En època d’estretors en els pressupostos públics com l’actual, cal anar molt amb compte amb què es retalla i com es retalla, no fos cas que el remei fos pitjor que la malaltia. Diem això perquè, no essent habitual que s’estudiï el retorn social dels serveis i de les inversions públiques, és possible que s’eliminin o es redueixin programes i actuacions indiscriminadament o linealment i això acabi costant més diners que no pas els que s’estalvien. I no només això: la despesa pública pot ser també motor de recuperació de l’economia, dinamitzant els mercats i enfortint la demanda (cosa que alhora contribueix finalment a reduir el dèficit públic); si s’encongeix pel mal cantó, també es perd aquesta potencialitat.
Tot plegat no vol dir que qualsevol despesa pública estigui justificada per se: n’hi ha que té un retorn ínfim i que no dinamitza res (tothom que conegui l’administració sap que encara hi queden bastants ‘mitxelins’ i programes que no funcionen), i a més mai no s’ha d’oblidar el cost d’oportunitat per als ciutadans que sempre té el treure diners de la butxaca de la gent. Hi ha retallades, doncs, que són legítimes i convenients, perquè alliberen recursos que es poden dedicar a coses més importants. I hi ha retallades que són contraproduents però inevitables, senzillament perquè d’on no n’hi ha no en pot rajar: si una Administració té la caixa buida i no pot accedir al crèdit, no pot triar gaire (raó de més, però, per afinar molt i encertar-la, procurant saber quines conseqüències tindrà la decisió que es va a prendre). En la resta de casos (els que no són convenients ni inevitables), s’ha de reflexionar molt sobre què es manté i a què es renuncia.
En resum, s’ha d’analitzar cas per cas, per saber si estem davant de retallades necessàries, forçades o perjudicials. Però com sabrem quan es tracta de les unes o de les altres? Per saber si una despesa és oportuna o si una retallada és adequada cal estudiar-ho rigorosament; moltes vegades no es pot decidir simplement per intuïció. La bona notícia és que hi ha diverses maneres de calcular la rendibilitat social de les accions públiques. Una de molt potent és l’SROI (Social Return on Investment: retorn social de la inversió).
L’SROI permet estimar quant de valor net genera un programa, servei o inversió per a la societat, i d’aquesta forma fa possible comparar els seus ‘beneficis’ (socials, laborals i econòmics) amb els seus costos. Posarem un exemple. En un estudi recent d’Alter Civites i Ecodes, s’ha calculat que, per cada euro que s’inverteix en un determinat Centre Ocupacional Comarcal aragonès per a persones amb discapacitat intel.lectual, es creen 3,53€ de retorn per a la societat, distribuïts de la següent manera:
* 1,10€ en retorn econòmic directe (0,56€ en salaris dels professionals del centre; 0,28€ en impostos i quotes a la Seguretat Social; 0,20€ en compres i contractació de serveis; i 0,06€ en altres conceptes);
* 2,04€ en retorn econòmic indirecte (0,33€ en estalvis per a les administracions públiques -en el sentit que, si no existís el Centre, apareixerien altres necessitats relacionades amb les persones ara ateses que el sector públic igualment hauria de cobrir-; 1,07€ en estalvis per a les famílies dels usuaris del centre; i 0,64€ en altres conceptes);
* i 0,39€ en retorn en qualitat de vida per als usuaris del centre.
Per tant, per cada euro invertit en el projecte (i cal tenir en compte que només una part d’aquest euro prové del sector públic), se n’obtenen 3,53 en valor social. A la vista d’aquests números, és evident que ens convé a tots que existeixi un Centre d’aquestes característiques i que val la pena que des de l’administració se l’ajudi (en el cas que comentem, el Centre corria el perill de tancar, i després de conèixer el seu SROI, l’administració va decidir incrementar la seva aportació per a evitar-ho).
Els SROIs van més enllà dels clàssics estudis cost/benefici de caràcter financer (ja que amb l’SROI es tracta de capturar el conjunt del valor real generat, facilitant la comprensió, mesura i comunicació també del valor extra-financer dels recursos invertits), i el camí per a la seva elaboració -de caràcter participatiu- és tan important com els seus resultats (perquè s’analitza el procés per arribar als resultats, i això permet alhora optimitzar-lo). Però malgrat la seva utilitat per a millorar les decisions públiques i enfortir la seva legitimitat, al nostre país les anàlisis SROI es fan servir molt poc, la qual cosa és una mostra més de la poca cultura d’avaluació que tenim i del poc interès que hi ha per conèixer els impactes reals de les polítiques públiques. Això contrasta amb realitats com la del Regne Unit, on han aprovat una llei (la Social Value Act) que obliga a les administracions públiques a considerar els impactes socials, econòmics i ambientals en la concessió de contractes públics; o com el cas d’Escòcia, on estan estudiant incorporar la metodologia SROI al procés de concessió de suports i subvencions a les entitats de serveis socials. Si realment volem comprometre’ns amb principis com els de Sostenibilitat, de Transparència i d’Eficàcia pública, faríem bé d’aprendre dels nostres veïns britànics.
Tot plegat no vol dir que qualsevol despesa pública estigui justificada per se: n’hi ha que té un retorn ínfim i que no dinamitza res (tothom que conegui l’administració sap que encara hi queden bastants ‘mitxelins’ i programes que no funcionen), i a més mai no s’ha d’oblidar el cost d’oportunitat per als ciutadans que sempre té el treure diners de la butxaca de la gent. Hi ha retallades, doncs, que són legítimes i convenients, perquè alliberen recursos que es poden dedicar a coses més importants. I hi ha retallades que són contraproduents però inevitables, senzillament perquè d’on no n’hi ha no en pot rajar: si una Administració té la caixa buida i no pot accedir al crèdit, no pot triar gaire (raó de més, però, per afinar molt i encertar-la, procurant saber quines conseqüències tindrà la decisió que es va a prendre). En la resta de casos (els que no són convenients ni inevitables), s’ha de reflexionar molt sobre què es manté i a què es renuncia.
En resum, s’ha d’analitzar cas per cas, per saber si estem davant de retallades necessàries, forçades o perjudicials. Però com sabrem quan es tracta de les unes o de les altres? Per saber si una despesa és oportuna o si una retallada és adequada cal estudiar-ho rigorosament; moltes vegades no es pot decidir simplement per intuïció. La bona notícia és que hi ha diverses maneres de calcular la rendibilitat social de les accions públiques. Una de molt potent és l’SROI (Social Return on Investment: retorn social de la inversió).
L’SROI permet estimar quant de valor net genera un programa, servei o inversió per a la societat, i d’aquesta forma fa possible comparar els seus ‘beneficis’ (socials, laborals i econòmics) amb els seus costos. Posarem un exemple. En un estudi recent d’Alter Civites i Ecodes, s’ha calculat que, per cada euro que s’inverteix en un determinat Centre Ocupacional Comarcal aragonès per a persones amb discapacitat intel.lectual, es creen 3,53€ de retorn per a la societat, distribuïts de la següent manera:
* 1,10€ en retorn econòmic directe (0,56€ en salaris dels professionals del centre; 0,28€ en impostos i quotes a la Seguretat Social; 0,20€ en compres i contractació de serveis; i 0,06€ en altres conceptes);
* 2,04€ en retorn econòmic indirecte (0,33€ en estalvis per a les administracions públiques -en el sentit que, si no existís el Centre, apareixerien altres necessitats relacionades amb les persones ara ateses que el sector públic igualment hauria de cobrir-; 1,07€ en estalvis per a les famílies dels usuaris del centre; i 0,64€ en altres conceptes);
* i 0,39€ en retorn en qualitat de vida per als usuaris del centre.
Per tant, per cada euro invertit en el projecte (i cal tenir en compte que només una part d’aquest euro prové del sector públic), se n’obtenen 3,53 en valor social. A la vista d’aquests números, és evident que ens convé a tots que existeixi un Centre d’aquestes característiques i que val la pena que des de l’administració se l’ajudi (en el cas que comentem, el Centre corria el perill de tancar, i després de conèixer el seu SROI, l’administració va decidir incrementar la seva aportació per a evitar-ho).
Els SROIs van més enllà dels clàssics estudis cost/benefici de caràcter financer (ja que amb l’SROI es tracta de capturar el conjunt del valor real generat, facilitant la comprensió, mesura i comunicació també del valor extra-financer dels recursos invertits), i el camí per a la seva elaboració -de caràcter participatiu- és tan important com els seus resultats (perquè s’analitza el procés per arribar als resultats, i això permet alhora optimitzar-lo). Però malgrat la seva utilitat per a millorar les decisions públiques i enfortir la seva legitimitat, al nostre país les anàlisis SROI es fan servir molt poc, la qual cosa és una mostra més de la poca cultura d’avaluació que tenim i del poc interès que hi ha per conèixer els impactes reals de les polítiques públiques. Això contrasta amb realitats com la del Regne Unit, on han aprovat una llei (la Social Value Act) que obliga a les administracions públiques a considerar els impactes socials, econòmics i ambientals en la concessió de contractes públics; o com el cas d’Escòcia, on estan estudiant incorporar la metodologia SROI al procés de concessió de suports i subvencions a les entitats de serveis socials. Si realment volem comprometre’ns amb principis com els de Sostenibilitat, de Transparència i d’Eficàcia pública, faríem bé d’aprendre dels nostres veïns britànics.
Subscribe to:
Posts (Atom)
Posts
