SROIs versus Retallades

En època d’estretors en els pressupostos públics com l’actual, cal anar molt amb compte amb què es retalla i com es retalla, no fos cas que el remei fos pitjor que la malaltia. Diem això perquè, no essent habitual que s’estudiï el retorn social dels serveis i de les inversions públiques, és possible que s’eliminin o es redueixin programes i actuacions indiscriminadament o linealment i això acabi costant més diners que no pas els que s’estalvien. I no només això: la despesa pública pot ser també motor de recuperació de l’economia, dinamitzant els mercats i enfortint la demanda (cosa que alhora contribueix finalment a reduir el dèficit públic); si s’encongeix pel mal cantó, també es perd aquesta potencialitat.

Tot plegat no vol dir que qualsevol despesa pública estigui justificada per se: n’hi ha que té un retorn ínfim i que no dinamitza res (tothom que conegui l’administració sap que encara hi queden bastants ‘mitxelins’ i programes que no funcionen), i a més mai no s’ha d’oblidar el cost d’oportunitat per als ciutadans que sempre té el treure diners de la butxaca de la gent. Hi ha retallades, doncs, que són legítimes i convenients, perquè alliberen recursos que es poden dedicar a coses més importants. I hi ha retallades que són contraproduents però inevitables, senzillament perquè d’on no n’hi ha no en pot rajar: si una Administració té la caixa buida i no pot accedir al crèdit, no pot triar gaire (raó de més, però, per afinar molt i encertar-la, procurant saber quines conseqüències tindrà la decisió que es va a prendre). En la resta de casos (els que no són convenients ni inevitables), s’ha de reflexionar molt sobre què es manté i a què es renuncia.

En resum, s’ha d’analitzar cas per cas, per saber si estem davant de retallades necessàries, forçades o perjudicials. Però com sabrem quan es tracta de les unes o de les altres? Per saber si una despesa és oportuna o si una retallada és adequada cal estudiar-ho rigorosament; moltes vegades no es pot decidir simplement per intuïció. La bona notícia és que hi ha diverses maneres de calcular la rendibilitat social de les accions públiques. Una de molt potent és l’SROI (Social Return on Investment: retorn social de la inversió).

L’SROI permet estimar quant de valor net genera un programa, servei o inversió per a la societat, i d’aquesta forma fa possible comparar els seus ‘beneficis’ (socials, laborals i econòmics) amb els seus costos. Posarem un exemple. En un estudi recent d’Alter Civites i Ecodes, s’ha calculat que, per cada euro que s’inverteix en un determinat Centre Ocupacional Comarcal aragonès per a persones amb discapacitat intel.lectual, es creen 3,53€ de retorn per a la societat, distribuïts de la següent manera:

* 1,10€ en retorn econòmic directe (0,56€ en salaris dels professionals del centre; 0,28€ en impostos i quotes a la Seguretat Social; 0,20€ en compres i contractació de serveis; i 0,06€ en altres conceptes);
* 2,04€ en retorn econòmic indirecte (0,33€ en estalvis per a les administracions públiques -en el sentit que, si no existís el Centre, apareixerien altres necessitats relacionades amb les persones ara ateses que el sector públic igualment hauria de cobrir-; 1,07€ en estalvis per a les famílies dels usuaris del centre; i 0,64€ en altres conceptes);
* i 0,39€ en retorn en qualitat de vida per als usuaris del centre.

Per tant, per cada euro invertit en el projecte (i cal tenir en compte que només una part d’aquest euro prové del sector públic), se n’obtenen 3,53 en valor social. A la vista d’aquests números, és evident que ens convé a tots que existeixi un Centre d’aquestes característiques i que val la pena que des de l’administració se l’ajudi (en el cas que comentem, el Centre corria el perill de tancar, i després de conèixer el seu SROI, l’administració va decidir incrementar la seva aportació per a evitar-ho).

Els SROIs van més enllà dels clàssics estudis cost/benefici de caràcter financer (ja que amb l’SROI es tracta de capturar el conjunt del valor real generat, facilitant la comprensió, mesura i comunicació també del valor extra-financer dels recursos invertits), i el camí per a la seva elaboració -de caràcter participatiu- és tan important com els seus resultats (perquè s’analitza el procés per arribar als resultats, i això permet alhora optimitzar-lo). Però malgrat la seva utilitat per a millorar les decisions públiques i enfortir la seva legitimitat, al nostre país les anàlisis SROI es fan servir molt poc, la qual cosa és una mostra més de la poca cultura d’avaluació que tenim i del poc interès que hi ha per conèixer els impactes reals de les polítiques públiques. Això contrasta amb realitats com la del Regne Unit, on han aprovat una llei (la Social Value Act) que obliga a les administracions públiques a considerar els impactes socials, econòmics i ambientals en la concessió de contractes públics; o com el cas d’Escòcia, on estan estudiant incorporar la metodologia SROI al procés de concessió de suports i subvencions a les entitats de serveis socials. Si realment volem comprometre’ns amb principis com els de Sostenibilitat, de Transparència i d’Eficàcia pública, faríem bé d’aprendre dels nostres veïns britànics.

Per a quan, l'avaluació de polítiques públiques?

En l’acció pública, la creació del màxim valor possible per als ciutadans passa per la recerca de les grans “E”s (eficàcia, eficiència, economia, efectivitat, equitat...), i això requereix treballar en base a polítiques públiques, amb els seus corresponents programes i actuacions.

Convindria, doncs, que fos imperatiu per als governs definir i explicitar les seves polítiques, així com hauria de facilitar-se i àdhuc fer obligatori la seva posterior avaluació (preferiblement a càrrec de professionals independents). Amb l’avaluació (en les seves diverses modalitats: de necessitats socials, de disseny, d’implementació, de resultats, etc), coneixeríem què es pot esperar d’un programa quan s’està concebent, quin és l’impacte real que està tenint una determinada política en vigor, amb quin cost, a qui està beneficiant realment, quins problemes de posada en pràctica sorgeixen... informacions totes elles imprescindibles per a evitar que es malbaratin els diners, maximitzar beneficis, comparar rendiments, aprendre de l’experiència i millorar....

Malauradament, però, hi ha diferents obstacles que impedeixen que l’avaluació de polítiques i programes adquireixi la importància que hauria de tenir. En primer lloc, constatem que saber què están donant de si les seves polítiques no és l’únic interès que tenen els responsables de les nostres administracions (a voltes sembla que sigui més important fer veure que s’està fent alguna cosa, que no pas que allò que s’està fent serveixi per a res: vegi’s, si no, el festival de mesures febles o directament inútils, quan no contraproduents, que s’estan improvitzant ‘contra la crisi’). De totes maneres, no hi hauria d’haver cap problema en poder afinar més l’instrumental metodològic públic i perfeccionar-ne les actuacions: al capdavall, això acabarà revertint en benefici d’aquells que en són responsables.

El segon problema és que polítics i gestors tenen a vegades por a aparèixer retratats negativament en les avaluacions. Certament, moltes de les polítiques que s’estan aplicant -en el benentès que algunes polítiques ni tan sols són dignes d’aquest nom, perquè es limiten a ser un sumatori d’accions i serveis- són manifestament millorables. Però el dret a la transparència del ciutadà ha de prevaldre sobre la comoditat administrativa, i un cop més la transparència acabarà essent motor de canvi i de progrés per al món públic.

Per últim, als nostres països l’avaluació de polítiques encara està mancada de tradició i de reconeixement. Afortunadament, però, l’interès per ella va creixent, i no li falten ni les metodologies de treball adequades ni les institucions i els professionals -tant al si de la pròpia administració com en les consultories del sector privat- capaços d’impulsar-la. És qüestió de temps, per tant, que es generalitzi i doni fruits, i aleshores ja no hi haurà marxa enrera possible.