Lakoff i el nou any

George Lakoff és conegut per la seva teoria sobre els marcs (‘frames’) mentals i els seus efectes en els comportaments politics. Segons el nord-americà –que aplica a la política la metàfora de la família-, hi ha dos grans marcs dins dels quals s’articula la majoria dels relats polítics: el marc del pare estricte i el marc dels pares protectors. Els conservadors aplicarien a la seva actitud política el marc del pare estricte, és a dir, aquell segons el qual el rigor, la disciplina i el càstig corrector són necessaris per ordenar la societat. En canvi, els progressistes aplicarien el marc dels pares –en plural: pare i mare- protectors, creient que per a mantenir l’equilibri en societat és preferible protegir als dèbils, cooperar, buscar consensos i convèncer.

Llei i ordre d’una banda, protecció de l’altra. El problema d’aquells que intenten explicar el món en aquests termes a base d’importar tal qual aquesta teoria des dels Estats Units és que només amb llei i ordre o només amb protecció no es pot funcionar. No n’hi ha prou, i a vegades encara és pitjor. Perquè per descomptat que necessitem un bon estat de dret (i mentre la justícia no sigui àgil, equitativa i eficaç, no l’acabarem de tenir), i evidentment que hem de ser solidaris amb els que no poden seguir (posant l’èmfasi en la recuperació social d’aquells que tenen capacitats per a reinserir-se). Però el progrés d’una col•lectivitat passa sobretot per l’esforç, la llibertat i la responsabilitat. Els dos marcs de Lakoff no deixen de ser dues cares de la mateixa moneda paternalista: el protagonista és un tercer -l’Estat- que castiga o que proveeix, enlloc de l’individu que pren el control de la seva vida.

Així, doncs, Lakoff s’oblida del marc més important de tots: el del fill que s’emancipa, que construeix el seu projecte personal i que només demana als pares que el deixin fer. En els països instal•lats en la crisi, aquesta és l’actitud amb què hauríem d’encarar el nou any per a fer d’ell l’inici de la remuntada: enlloc d’instal•lar-nos en el plany paralitzador, apostar per ser proactius i per l’ambició. Ja no es tracta només de sortir de la crisi, sinó sobretot de guanyar la postcrisi. En el món del demà, les nostres empreses seran internacionals o no seran; erradicarem el fracàs escolar i parlarem bé l’anglès, o baixarem a tercera divisió; reinventarem el sistema de benestar o ens quedarem sense. Bon 2011!