Govern i administració catalanes: necessiten millorar

La darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat sobre valoració de polítiques públiques i de l’acció del Govern és un toc d’atenció vers els nostres dirigents. Segons ella, el 61,6% dels enquestats creuen que l’executiu català no sap com resoldre els problemes del país (un percentatge que ha anat creixent des del 42,3% del 2011), alhora que els que pensen que el Govern solucionarà els problemes del país es queden en el 30,6%, i només l’1,6% opina que ja ho està fent. A més, el primer problema als ulls dels ciutadans (36,8%) passa a ser la insatisfacció amb la política i els polítics, seguit de les relacions Catalunya-Espanya (30,9%). L’atur i la precarietat laboral només ocupen el tercer lloc en les preocupacions de la gent (23,3%) quan fa un any eren el problema més important. Finalment, els catalans mostren poca confiança en el govern de la Generalitat (4,51 en una escala de 0 a 10 punts -3,5 en el cas del govern central-) i en suspenen la gestió, que obté un 4,65 de mitjana (el pitjor valor des del 2011). Cal aclarir que, malgrat que la majoria d’enquestats puntuen aquesta gestió amb més d’un 5 de nota; el que passa és que els que l’aproven ho fan amb puntuacions baixes, i els que suspenen són força crítics, quelcom que fa que la mitjana final resultant sigui un suspens.


A l’altra cara de la moneda, però, en l’enquesta també trobem que la imatge que els catalans tenen de la forma en què funciona l’Administració pública de la Generalitat és positiva o molt positiva (54,5%), contra un 29,8% que la té negativa o molt negativa (en el cas de l’administració de l’Estat, les xifres són del 35,4% i del 48,7%, respectivament). I es creu majoritàriament que l’Administració de la Generalitat presta serveis de qualitat (53% d’enquestats totalment o més aviat d’acord amb aquesta afirmació, contra un 35,1% totalment o més aviat en desacord).


Fins aquí les dades. Fem-ne ara una interpretació. Darrera de la tendència que es constata al descontentament hi pot haver diferents factors, generals uns, locals altres. Comencem pels primers. D’una banda, tenim la impotència que demostren els governs d’arreu davant dels grans reptes de l’època (de la disrupció tecnològica -i els seus efectes en el món del treball, socials i polítics- al canvi climàtic, passant per les migracions o l’envelliment), que es caracteritzen per tenir un caire global (que no entén de fronteres i requeriria una major coordinació i cooperació internacional) i una alta complexitat (per entendre’ns: són problemes que no s’arreglen amb una partida pressupostària més o una nova llei o reglament). D’altre cantó, hi ha també la renúncia de tots els governs a dotar-se d’eines efectives amb què fer front als interessos de les grans corporacions i les elits transnacionals, i la mandra o la por a l’hora d’entomar reformes que poden resultar conflictives.


Pel que fa als factors ‘locals’, tenim tant el nostre context polític particular (el procés, la repressió, la polarització…) com la irrupció en escena d’unes noves generacions més exigents -afortunadament.

En tot cas, si la desafecció popular davant dels nostres líders polítics i la seva feina continua creixent, el futur es presenta complicat. Té solució, però, aquesta malaltia? Segur que una cosa que s’hi pot fer és donar altra vegada la importància deguda a la (bona) gestió i a la cura de les coses del dia a dia, que no és contradictori amb les reivindicacions i negociacions dels temes polítics de fons. De fet, la majoria dels enquestats pel CEO prioritzen que el Govern “resolgui el problema polític entre Catalunya i Espanya”(54,8%), davant del 37,5% que prefereixen que “gestioni els serveis públics que són competència seva” primer de tot. Hi ha un clam, doncs, per una millor gestió i per una millor política, que en realitat són qüestions interconnectades.

És possible, satisfer aquest clam? I tant. Heus ací quatre temes clau per a una millora de la gestió: digitalització completa de l’administració i automatització dels seus processos (quelcom que ja han aconseguit països com Estònia); ús intens de l’avaluació (de tot tipus: de necessitats, de disseny, d’implementació, d’eficiència, d’impacte…) per a la millora de les polítiques; aposta per la direcció pública (gestors professionalitzats i amb autonomia per a fer la seva feina); i bastir una administració i un govern intel·ligents (que treuen profit del Big data i de la intel·ligència artificial, i que formen i reconeixen el talent dels seus professionals). I quatre temes clau, també, per a una millora de la política: elecció directa dels representants polítics (començant pels diputats, sense perdre pel camí la necessària proporcionalitat: model electoral alemany) per a responsabilitzar-los davant dels seus electors; substitució del folklorisme participatiu per una autèntica governança compartida (implicació i corresponsabilització continuada dels sectors privat i no lucratius en el disseny, posada en pràctica i avaluació de les polítiques i serveis públics); actitud de valentia i creativitat de les autoritats (sense por a innovar ni a fer les reformes necessàries); i treball en xarxa entre administracions i governs (col·laboració lleial entre nivells de govern i entre ens d’igual natura, posant el ciutadà al centre).

És cert que en alguns d’aquests terrenys i en altres també crítics, s’està fent bona feina des de la Secretaria d’Administració i Funció Pública i des de la Direcció General d’Administració Digital de la Generalitat -per posar dos exemples-. Però el risc és no anar prou enllà ni prou ràpid; el repte és, precisament, com estendre, accelerar i consolidar les transformacions que s’estan empenyent.

A tot això, no es poden ignorar ni les resistències internes amb què es troben els intents en curs ni el fet que, en el context polític actual, allò urgent (que pot ser alhora important) passa per davant d’allò important (que cada cop esdevé més urgent), per la qual cosa no és fàcil portar endavant una tal agenda de canvi. Però hem d’assumir que l’anormalitat és la nova normalitat i que està destinada a perllongar-se molt de temps. Per tant, o aprenem a avançar malgrat tots els “malgrats” i condicionants, o la història ens passarà per sobre. En aquest sentit, resulta imprescindible un gran Pacte de País per a una nova Administració, que ha d’incloure tant un consens entre les forces polítiques (al capdavall, la millora de la gestió pública interessa a tothom) com la corresponsabilització de la societat civil (amb plataformes com el FERA que hi poden fer aportacions rellevants).

El disseny del nou Govern

A finals d’any -si no hi ha sorpreses- Catalunya celebrarà elecccions al seu Parlament, que donaran pas a un nou executiu. Això proporcionarà l’oportunitat de pensar una nova configuració d’aquest Govern, que solventi alguns dels problemes que tradicionalment ha patit l’executiu català. Examinem, doncs, quatre principis que seria bo que presidissin la nova etapa, i que en realitat són aplicables a qualsevol altre nivell polític.

En primer lloc, el futur Govern de la Generalitat hauria de ser més petit.L’excessiu nombre de conselleries és font d’ineficiència i de descoordinació. Idealment, set o vuit Departaments haurien de ser suficients per a encabir totes les responsabilitats que s’han d’atendre, permetent així una sana integració funcional i orgànica.

En segon lloc, s’ha de fer un pas endavant clar en la capacitat de treball transversal política i operativa de l’administració de la Generalitat, que sempre ha estat deficitària en termes de cooperació interna i d’enfocament interdepartamental. Per canviar la dinámica de taifes habitual, seria oportú que el futur Govern català s’organitzés sobre la base de tres o quatre macro-àrees polítiques, amb superconsellers al davant de cada una d’elles. Això seria especialment necessari si finalment la grandària del Govern no resultés ser tan limitada com seria bo que fos.

Les macro-àrees en qüestió haurien de correspondre’s amb les grans finalitats que ha de perseguir tot Govern: ajudar a la creació de riquesa i d’ocupació, des de la sostenibilitat; contibuir a la consecució d’alts nivells de benestar i de cohesió social; i enfortir la identitat i l’autogovern. Hi hauria encara una quarta àrea a contemplar, de carácter instrumental i horitzontal: la que s'ocuparia de la gestió i millora del sector públic com a tal, com a eina que produeix els outcomes –béns, serveis, regulacions...- que contribueixen a aquells outcomes –impactes- buscats.

D’altra banda, atès que la realitat no coneix de fronteres sectorials i que tot està interrelacionat, encara seria precís que les polítiques es definissin de veritat a nivell del Govern en el seu conjunt i que es monitoritzessin des d’una potent Oficina del President. La condició prèvia, és clar, és que es prengui l’hàbit de treballar per polítiques i que aquestes s’explicitin, es gestionin i s’avaluïn. I la condició posterior (no pas menys transcendent) és que les polítiques establertes se segueixin i que hi hagi un alineament governamental al seu voltant. Posats a demanar, afegim a més l’exigència de què es tracti de polítiques substantives, i no pas “mínims comuns denominadors” sorgits de jocs d’equilibris que no porten a enlloc.

Finalment, el proper Govern català hauria de tenir un alt nivell i estar format pels millors. Les persones compten, i molt; són elles que ‘fan la diferència’. El millor disseny serveix de poc si al costat no té associat un excel•lent quadre de noms.

I bé, es evident que en pensar un Govern hi ha molts altres factors que pesen, tant de tipus polític com personal. Però seria desitjable que els arbres no ens fessin perdre de vista el bosc, i que els criteris d’eficàcia que s’han enumerat no es descuidessin, tampoc.