La gran oportunitat de la coproducció dels serveis públics

En moments difícils com els actuals, l’administració pública posa cada cop més expectatives en els beneficis que pot brindar la ‘co-producció’ de serveis per part dels seus usuaris. Però el cert és que, poc o molt, de ‘co-produccions’ (és a dir, de contribucions dels ciutadans als serveis públics, sigui en el moment de la seva prestació o en el del seu disseny, i amb independència de la naturalesa de l’aportació del privat -temps, esforç, coneixement, productes, recursos econòmics...-) n’hi ha hagut sempre. Es coprodueix quan el veí separa la brossa a casa o llença un paper a la paperera del carrer, quan una AMPA organitza una activitat extraescolar, o quan un pare inscriu al seu fill en unes colònies a través d’Internet. Tot i així, aquesta manera de fer encara és més l’excepció que no pas la norma.

Els avantatges de la coproducció de serveis poden ser molts i rellevants. En primer lloc, hi ha la possibilitat de reduir costos, en la mesura que el destinatari de l’actuació pública ja aporta recursos o ens en permet estalviar-ne (un estalvi, però, que hauria de servir per a estendre o completar el servei més enllà del que altrament seria possible, o per a reduir els impostos que s’hi apliquen).
En segon lloc, la coproducció pot conduir a un major nivel de satisfacció de l’usuari, si permet ajustar el servei a cada ciutadà (per exemple, deixant-lo escollir quan, on i com interactua amb l’administració, o permetent-lo triar el protagonisme que vol tenir en el servei –per ex. ser ell qui tingui cura d’un familiar depenent-). En canvi, la coproducció pot suposar una càrrega extra per al particular si és fruit de la ineficàcia o deixedesa pública: seria el cas de les situacions en què es fa fer de ‘recader’ al ciutadà per a portar d’una administració a una altra un paper -per ex. un certificat- que el sector públic ja té i que hauria de compartir entre els seus integrants-. Encara més: la coproducció seria del tot inadmissible quan fos obligada a causa de la deixació de responsabilitats dels governants (com quan l’augment de la inseguretat ciutadana porta a la ciutadana a autoorganitzar-se i constituir patrulles de vigilància).

Finalment, la coproducció arriba a ser a vegades requisit d’eficàcia del servei públic: pensem en un pacient que no es pren (o no ho fa bé) la medicina que el metge li prescriu; no podrà pas guarir-se.

És evident, però, que, al costat dels beneficis, la coproducció també comporta riscos i potencials inconvenients. Així, algú dirà: si el ciutadà ja ha pagat els seus impostos, l’Administració ha de prestar-li el servei ella mateixa (oblidant que els ciutadans poden ser els primers interessats en tenir-hi un paper actiu, i que els impostos es poden abaixar). Altres objectaran: els serveis els han de prestar els professionals (però el cas és que a vegades els particulars són més experts i més compromisos que els propis professionals). Encara hi haurà qui advertirà: els ciutadans no volen haver-se d’arramengar (una generalització injusta, perquè hi ha tot tipus de ciutadans, i perquè de fet tothom ja està acostumat a auto-servir-se quan va a un supermercat o a una gasolinera).

En tot cas, nosaltres creiem que els avantatges són molt superiors als inconvenients, i suggeriríem en conseqüència que s’apostés decididament per la coproducció, tant sobre bases voluntàries (aleshores amb l’ús d’incentius que la promoguin i compensin) com sobre bases d’obligatorietat. Això sí, caldria actuar selectivament (triant els serveis més escaients a aquest efecte), capacitar als ciutadans per a desenvolupar el paper que s’espera d’ells, i formar als funcionaris públics per al canvi de rol que experimenten en situacions de coproducció