Governs i administracions publiques comparteixen una indissimulada vocació de modelar la vida de les persones a les quals han de servir. El sector públic se sent responsable dels ciutadans que té assignats, i sovint porta aquest sentiment de ‘deure envers’ fins a l’extrem de tutelar i ordenar la vida de la gent (amb o sense el consentiment d’aquesta). Pel nostre bé, és clar. D’aquesta manera, els governs -de tots els nivells territorials- ens diuen a quina velocitat hem de conduir (i ens la restringeixen), on podem fumar, què és bo que mengem i què no, on hem de dur a escola als nostres fills, què han d’aprendre aquests, a quina edat hem de deixar de treballar, com no es poden anomenar les associacions, quant i en concepte de què hem de pagar, de quin color ha de ser la façana de casa, etc, etc.
Aquest procedir té una versió educada (el despotisme il•lustrat) i una altra d’autoritària, però en ambdós casos es parteix d’un mateix esperit paternalista que ja no és de rebut. L’administració pot informar, facilitar, impulsar, oferir... (sense oblidar que aquest tipus de mesures no deixen de comportar un cost d’oportunitat), però hauria d’anar molt en compte a l’hora de prohibir i d’obligar. Al capdavall, qui millor que cadascú per decidir què ens convé i què no? Tractar les persones com a menors d’edat o prejudicar-ne des del poder un insuficient grau de maduresa és molt perillós, perquè sol ser la coartada que es fa servir per a legitimar l’intrusisme públic.
És evident que la societat necessita normes i regles de joc, i que aquestes s’han de fer complir; altrament tindríem l’anarquia i imperaria la llei de la selva. Però on posem el límit a la temptació administrativa de ficar el nas o de decidir per nosaltres? Com destriar allò que és necessari, allò què és raonable, allò què és discutible, i allò què inadmisible? La Política hauria de donar respostes a aquests interrogants, però fer-ho amb el concurs dels ciutadans. En tot cas, el límit seria més fàcil de situar si s’erradiqués l’instint públic paternalista (una qüestió de canvi cultural), i si s’apliqués el principi de què, en cas de dubte, l’administració hauria d’abstenir-se d’actuar. I és que cal trobar el punt òptim -no necessàriament al mig- entre un sector públic reduït a una simple gestoria i un altre convertit en Gran Germà. Cap de les dues alternatives no ens convenen.
19.1.10
Pecats capitals del sector públic: 3) La falta de transparència
Abans del retorn a la democràcia, el món públic no estava avesat a passar comptes. No calia: l’acció governamental no es podia discutir, i per tant tampoc calia explicar-la -més enllà de la propaganda-. Actualment, però, la transparència és obligada. Primer, perquè el ciutadà té dret a conèixer i debatre què fa l’executiu (i el legislatiu, i el judicial) amb els recursos financers i de poder que s’han posat a la seva disposició per a servir a l’interès col•lectiu. Quins objectius s’estan perseguint? Fins a quin punt s’estan assolint? Amb quin cost i repercursions? Quin és el procediment a seguir? Qui és responsable de tal matèria?... Aquestes i mil altres preguntes han de tenir respostes clares i a l’abast.
En segon lloc, la transparència és imprescindible perquè actua com a motor de progrés, en tant que porta a l’autoexigència. L’opacitat només interessa als incompetents i als aprofitats -que no resistirien l'escrutini públic-. D’altra banda, la informació és la matèria primera bàsica de la Societat del Coneixement, de manera que no té sentit -tampoc econòmic- amargar-la. Al revés: hauria d’existir la possibilitat, per part de qualsevol, d’accedir a totes aquelles dades i informacions de què disposa l’administració que poden ser d’utilitat a algú (sempre i quan no plantegin problemes de privacitat o de seguretat).
En conclusió, necessitem llum i taquígrafs, i per aquest motiu cal exigir que, més d’hora que tard, s’aprovi una llei d’accés a la informació que garanteixi el “dret a saber” de la societat. Però sense necessitat d’esperar a noves normatives, ja des d’ara els governs no tenen excusa per a no complir amb la legislació vigent (per exemple, pel que fa a l’accés dels grups d’oposició a les informacions que precisen per a desenvolupar la seva tasca), i res no els impedeix tampoc prendre iniciatives pròpies que els facin més transparents. En paral•lel, des de la Societat civil cal que es presti atenció i se segueixi aquest tema. Lloable, per exemple, és l’esforç que està fent en aquest sentit l’organització Transparency International (http://www.transparencia.org.es) publicant cada any un Índex de Transparència dels Ajuntaments espanyols. Per cert, al 2009, al capdavant del rànquing se situà l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.
En segon lloc, la transparència és imprescindible perquè actua com a motor de progrés, en tant que porta a l’autoexigència. L’opacitat només interessa als incompetents i als aprofitats -que no resistirien l'escrutini públic-. D’altra banda, la informació és la matèria primera bàsica de la Societat del Coneixement, de manera que no té sentit -tampoc econòmic- amargar-la. Al revés: hauria d’existir la possibilitat, per part de qualsevol, d’accedir a totes aquelles dades i informacions de què disposa l’administració que poden ser d’utilitat a algú (sempre i quan no plantegin problemes de privacitat o de seguretat).
En conclusió, necessitem llum i taquígrafs, i per aquest motiu cal exigir que, més d’hora que tard, s’aprovi una llei d’accés a la informació que garanteixi el “dret a saber” de la societat. Però sense necessitat d’esperar a noves normatives, ja des d’ara els governs no tenen excusa per a no complir amb la legislació vigent (per exemple, pel que fa a l’accés dels grups d’oposició a les informacions que precisen per a desenvolupar la seva tasca), i res no els impedeix tampoc prendre iniciatives pròpies que els facin més transparents. En paral•lel, des de la Societat civil cal que es presti atenció i se segueixi aquest tema. Lloable, per exemple, és l’esforç que està fent en aquest sentit l’organització Transparency International (http://www.transparencia.org.es) publicant cada any un Índex de Transparència dels Ajuntaments espanyols. Per cert, al 2009, al capdavant del rànquing se situà l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.
11.1.10
Pecats capitals del sector públic: 2) La Lentitud
Si alguna cosa caracteritza el món d’avui és, junt al canvi profund i constant que es produeix, la velocitat a la qual tot té lloc -les coses que es transformen i les que romanen-. No seguir el ritme dels temps, doncs, és una condemna segura a quedar enrera. I el cas és que l’Administració té una merescuda fama de lenta.
En part això ve del garantisme que se suposa que impregna els procediments públics -un peatge que cal pagar-. Però la raó principal de la lentitud administrativa no és pas aquesta. Si “las cosas de palacio van despacio”, és sobretot perquè la idiosincràsia de moltes organitzacions públiques es defineix per un ‘tempo’ relaxat.
No cal dir que la lentitud pública té un cost social enorme. En alguns casos, el retard ‘fa la diferència’ (com quan la Justícia arribada fora d’hora esdevé injusta). En altres, la lentitud suposa molésties més o menys greus, o pèrdua de valor. En tot cas, sempre representa un sobrecost, perquè tardar més a fer allò que es pot fer en menys implica un malbaratament.
La lentitud, però, és una malaltia que té cura: s’arregla amb millor organització, amb estructures més planes, amb suficiència i adequació de recursos, amb la digitalització i automatització de processos… Tot i així, el més important és el necessari canvi cultural. I ja se sap que els canvis culturals precisen de lideratges decidits, temps, incentius i palanques. En aquest sentit, que les normes estipulin terminis màxims pot ajudar, sempre que siguin límits raonables i el seu incumpliment generi conseqüències. Així, per exemple, els quatre dies que el govern central vol donar a l’Audiència Nacional per a decidir si el bloqueig d’una web proposat pel Ministeri de Cultura viola drets fonamentals són preferibles a la laxitud total i impune del Tribunal Constitucional a l’hora de resoldre els recursos contra l’Estatut català.
Els polítics es lamenten, amb raó, del ritme administratiu, però tampoc estan lliures de tota culpa. Sovint són ells qui fan de tap o qui, en pro del consensualisme -un altre peatge a pagar- bloquegen o retarden les decisions. Però d’això ja hi haurà ocasió de parlar-ne en un futur missatge.
En part això ve del garantisme que se suposa que impregna els procediments públics -un peatge que cal pagar-. Però la raó principal de la lentitud administrativa no és pas aquesta. Si “las cosas de palacio van despacio”, és sobretot perquè la idiosincràsia de moltes organitzacions públiques es defineix per un ‘tempo’ relaxat.
No cal dir que la lentitud pública té un cost social enorme. En alguns casos, el retard ‘fa la diferència’ (com quan la Justícia arribada fora d’hora esdevé injusta). En altres, la lentitud suposa molésties més o menys greus, o pèrdua de valor. En tot cas, sempre representa un sobrecost, perquè tardar més a fer allò que es pot fer en menys implica un malbaratament.
La lentitud, però, és una malaltia que té cura: s’arregla amb millor organització, amb estructures més planes, amb suficiència i adequació de recursos, amb la digitalització i automatització de processos… Tot i així, el més important és el necessari canvi cultural. I ja se sap que els canvis culturals precisen de lideratges decidits, temps, incentius i palanques. En aquest sentit, que les normes estipulin terminis màxims pot ajudar, sempre que siguin límits raonables i el seu incumpliment generi conseqüències. Així, per exemple, els quatre dies que el govern central vol donar a l’Audiència Nacional per a decidir si el bloqueig d’una web proposat pel Ministeri de Cultura viola drets fonamentals són preferibles a la laxitud total i impune del Tribunal Constitucional a l’hora de resoldre els recursos contra l’Estatut català.
Els polítics es lamenten, amb raó, del ritme administratiu, però tampoc estan lliures de tota culpa. Sovint són ells qui fan de tap o qui, en pro del consensualisme -un altre peatge a pagar- bloquegen o retarden les decisions. Però d’això ja hi haurà ocasió de parlar-ne en un futur missatge.
3.1.10
Pecats mortals del sector públic: 1) El conservadorisme
De tots els ‘pecats’ atribuibles al sector públic contemporani (on hi encabim tant la dimensió de la política com la de la gestió), potser el més greu de tots -pecat capital- sigui el del conservadorisme. En un món que es transforma constantment, quedar-se quiet i apostar per l’status quo és una estratègia suicida.
I és així com la nova religió en l’àmbit del lideratge i del management es diu “canvisme”. Proclama el gurú Tom Peters: “Sota aquestes -les noves- condicions, només aquelles organitzacions que siguin completament flexibles davant del canvi, i capaces d’adaptar-se a aquest, tenen esperances de sobreviure i tenir èxit”. Si això és veritat per a qualsevol empresa, ho és més encara per a les administracions públiques i els governs, perquè porten massa anys de retard en aquest procés d’aggiornamento, i cada dia que passa s’engrandeix l’escletxa…
En conseqüència, constantment hem d’estar repensant què fem i com ho fem, i àdhuc ens hem de qüestionar per què ho fem. Les necessitats d’avui no són les mateixes que les d’ahir, i les expectatives dels ciutadans tampoc. La tecnología també ens empeny a canviar: no pot ser igual l’administració de l’època del correu postal que la de l’era del telèfon i del fax, i encara menys que la d’Internet. En canvi, les aules de les escoles d’avui s’assemblen sospitosament a les d’un segle enrera…
Tenir-ho clar és el primer pas, i la voluntat el darrer i definitiu. Entremig, no ens falten pas eines per anar fent camí: des dels projectes d’innovació fins a les operacions de reenginyeria organitzativa, passant per la formació, la millora contínua, la gestió estratégica -anticipant-se a allò que ha de venir-, els sistemes de carrera professional, el pressupost base 0, etc. Seran eines més o menys potents (el mateix Tom Peters afirmava que “el canvi i la millora continua ja no són suficients. En aquests temps, una revolució perpètua és necessària”), però al menys acostumen a la gent a mantenir-se desperts.
No obstant això, és difícil lluitar contra la inèrcia, les pors al desconegut (tot allò nou és desconegut, inicialment) i els interessos creats. El planeta públic està organitzat al voltant de les idees d’estabilitat, seguretat jurídica i equilibri. S’ha provat científicament, a més, que la psicología del funcionari prototipus és més reàcia al canvi que no la del seu equivalent privat. I els polítics tampoc són amants de córrer riscos. Uns i altres practiquen allò del “Si funciona, no ho toquis” (que és la drecera segura a l’obsolescència). I "si no funciona", sovint falten incentius per a posar-s’hi. D’altra banda, el conservadorisme també és fruit de la falta d’avaluació de les Polítiques i serveis públics i de l’acompliment, així com de la manca de pressió de les forces de la competència que es dóna en condicions de monopolisme, imperium tributari, etc.
Aleshores, cal dir-ho clar: tenim un problema. A l’agenda d’electes i de gestors (del directiu al darrer empleat) hi hauria d’haver sempre un espai reservat per a la promoció del canvi. Un canvi que, per cert, no s’hauria de limitar a l’adaptació als nous entorns, sinó que hauria de pretendre, igualment, contribuir a modelar el futur.
I és així com la nova religió en l’àmbit del lideratge i del management es diu “canvisme”. Proclama el gurú Tom Peters: “Sota aquestes -les noves- condicions, només aquelles organitzacions que siguin completament flexibles davant del canvi, i capaces d’adaptar-se a aquest, tenen esperances de sobreviure i tenir èxit”. Si això és veritat per a qualsevol empresa, ho és més encara per a les administracions públiques i els governs, perquè porten massa anys de retard en aquest procés d’aggiornamento, i cada dia que passa s’engrandeix l’escletxa…
En conseqüència, constantment hem d’estar repensant què fem i com ho fem, i àdhuc ens hem de qüestionar per què ho fem. Les necessitats d’avui no són les mateixes que les d’ahir, i les expectatives dels ciutadans tampoc. La tecnología també ens empeny a canviar: no pot ser igual l’administració de l’època del correu postal que la de l’era del telèfon i del fax, i encara menys que la d’Internet. En canvi, les aules de les escoles d’avui s’assemblen sospitosament a les d’un segle enrera…
Tenir-ho clar és el primer pas, i la voluntat el darrer i definitiu. Entremig, no ens falten pas eines per anar fent camí: des dels projectes d’innovació fins a les operacions de reenginyeria organitzativa, passant per la formació, la millora contínua, la gestió estratégica -anticipant-se a allò que ha de venir-, els sistemes de carrera professional, el pressupost base 0, etc. Seran eines més o menys potents (el mateix Tom Peters afirmava que “el canvi i la millora continua ja no són suficients. En aquests temps, una revolució perpètua és necessària”), però al menys acostumen a la gent a mantenir-se desperts.
No obstant això, és difícil lluitar contra la inèrcia, les pors al desconegut (tot allò nou és desconegut, inicialment) i els interessos creats. El planeta públic està organitzat al voltant de les idees d’estabilitat, seguretat jurídica i equilibri. S’ha provat científicament, a més, que la psicología del funcionari prototipus és més reàcia al canvi que no la del seu equivalent privat. I els polítics tampoc són amants de córrer riscos. Uns i altres practiquen allò del “Si funciona, no ho toquis” (que és la drecera segura a l’obsolescència). I "si no funciona", sovint falten incentius per a posar-s’hi. D’altra banda, el conservadorisme també és fruit de la falta d’avaluació de les Polítiques i serveis públics i de l’acompliment, així com de la manca de pressió de les forces de la competència que es dóna en condicions de monopolisme, imperium tributari, etc.
Aleshores, cal dir-ho clar: tenim un problema. A l’agenda d’electes i de gestors (del directiu al darrer empleat) hi hauria d’haver sempre un espai reservat per a la promoció del canvi. Un canvi que, per cert, no s’hauria de limitar a l’adaptació als nous entorns, sinó que hauria de pretendre, igualment, contribuir a modelar el futur.
18.9.09
S.O.S: Administracions en problemes
Aquestes darreres setmanes hem vist com diverses administracions publiques posaven en evidència els seus problemes de finançament: un ajuntament i un consorci que es veien obligats a presentar EROs; un municipi castellà al qual la companyia elèctrica tallava el subministrament per impagament (deixant sense servei escoles, equipaments esportius, etc); necessitat d’aprovar plans de sanejament aquí i allí; la nostra Generalitat i l’Estat anunciant dèficits i nivells d’endeutament rècords... Sense dubte que no seran les últimes notícies d’aquest tipus que rebrem.
El problema darrera aquests casos no és altre que l’haver estirat més el braç que la màniga. És cert que això ha estat motivat per una encomiable voluntat de servir millor els ciutadans, i que en part té com a causa el pèssim finançament que tenen les administracions locals i catalanes. Però el fet continua essent el mateix. A la majoria de dirigents públics (tant els polítics com els professionals) els ha preocupat més què/quant poden fer que no pas com ho fan i, en tot cas, pel que fa al “com”, l’economia i l’eficiència són valors que no estan al capdavant del rànquing de preocupacions. Així, la bonança económica dels últims anys ha fet que el sector públic anés ugmentant de grandària (en serveis, personal, pautes de despesa), a vegades imprudentment, i que acumulés més i més “mitxelins”. Ara no hi ha manera de mantenir tot això amb els pressupostos en clar retrocés.
No és un problema nou, però. Cent anys enrera, l’Alcalde Rius i Taulet ja va decidir tirar endavant l’Exposició Universal de Barcelona del 1883 en base a un principi que ha fet fortuna en el món públic: “Hágase lo que se deba, y débase lo que se haga”. És natural: allò ‘que se debe hacer’ crida sorollosament a la porta (i més en época de crisi), i la temptació d’endossar la factura als que vinguin després i a les futures generacions és molt gran. En aquest sentit, les actuals regles de joc del sistema polític-institucional no proporcionen cap incentiu per a fer una gestió pressupostàriament sostenible. Al contrari.
Però també hi ha un tema cultural col·lectiu. Els ciutadans no són encara gaire exigents amb els seus governants en relació a com gasten; els votants, quan no voten a pinyó fix en clau ideològica, només consideren si s’han fet ‘moltes coses’ o no. Pel seu cantó, els mitjans de comunicació no dediquen tampoc gaire atenció als aspectes de la gestió pública: el dia a dia els interessa poc, excepte els escàndols puntuals -i sempre que convingui a la pròpia agenda i interessos-. Finalment, no disposem com a societat de centres d’estudis ni think tanks independents que vetllin per aquestes qüestions, i institucions com la sindicatura de comptes encara es limiten fonamentalment a verificar la legalitat de les actuacions de despesa publiques, sense entrar en l’anàlisi de la qualitat de la gestió.
Molt diferent és la situació en altres països, on existeix tota una altra cultura del govern. Per exemple, als Estats Units, on tothom té clar que no pots gastar els recursos que no tens. En conseqüència, de tant en tant trobem (ho estem veient també aquests dies) que un ajuntament tanca la biblioteca i deixa de recollir les escombraries uns dies per a estalviar, o que un Estat envia a casa una setmana el seu personal -sense cobrar- perquè no li arriba el pressupost. Pitjor el remei que l’enfermetat? A vegades sí.
En fi, davant d’aquest panorama, l’actual crisi pot convertir-se en una oportunitat. Oportunitat de -fent de la necessitat, virtud- prioritzar, de repensar el funcionament de les administracions publiques i les modalitats de gestió, i de comprometre’s veritablement amb els valors de l’economia, l’estalvi i l’eficiència. La bona noticia és que els marges de millora són tan grans, que no ha de ser difícil aconseguir resultats importants en poc de temps i amb un esforç raonable. Però de poc servirá tot això si, quan recuperem la normalitat econòmica, tornen el relaxament i les actituds curterministes.
Subscribe to:
Posts (Atom)
Posts
