Importa la qualitat dels Lideratges Públics? Dos exemples concloents

Fins a quin punt les persones “fan la diferència”? Tenint en compte que les organitzacions són, en primera i darrera instància, persones, sembla clar que la qualitat dels individus que les formen acaba essent determinant, especialment pel que fa referència als seus dirigents. Això no treu importància a la resta d’elements que configuren les institucions, però sí que ens recorda que, enlloc de rendir-nos a “les circumstàncies”, les comunitats faríem millor de considerar-les simplement un punt de partida cap als nostres objectius i de posar-nos a perseguir-los amb eficàcia.

En tot cas, el ràpid i exitós procés de desenvolupament de la Xina és un bon exemple de com la qualitat dels lideratges compta. L’evolució que ha seguit el gegant asiàtic no s’explica si no es té present el paper jugat per la classe política xinesa, farcida d’enginyers a la seva cúpula. Eugeni Bregolat, al seu llibre “La segunda revolución china”, sosté que una de les raons decisives que expliquen que el resultat de les reformes promogudes hagi estat diametralment oposat a la Xina i a Rússia és la qualitat dels lideratges respectius. Argumenta Bregolat que un líder ha de tenir una comprensió correcta de la realitat que vol transformar, una visió clara d’allò que vol aconseguir, i encert en les estratègies i tàctiques que condueixen del punt de partida al d’arribada. Doncs bé, en totes aquestes dimensions, els nous mandarins xinesos dels darrers 30 anys (Deng Xiapoing,Jiang Zemin, Zhu Rongji…) contrasten positivament amb els jerarques que varen intentar reflotar primer la URSS i després Rússia (Gorbochov i Ieltsin). La tasca que tant els uns com els altres tenien entre mans era inmensa, i les dificultats a sobrepassar resultaven extraordinàries, però els primers se’n varen sortir, mentre que els segons varen fracassar estrepitosament.

Deng i els seus successors tenien clar els canvis que calia fer: varen dissenyar un pla mestre que plantejava quatre modernitzacions (de l’agricultura, la indústria, la ciència i la tecnologia, i la defensa) i la conversió de l’economia planificada en una economia de mercat. Deng també va saber com gestionar aquests canvis, aconseguint en cada moment els consensos necessaris a favor de les reformes al si de l’elit comunista, fent les coses en l’ordre adequat (començant per l’agricultura, que beneficià la majoria de la població i va proporcionar així el suport popular imprescindible per continuar endavant), i controlant els ‘tempos’ de les transformacions amb un enfocament gradualista. En canvi, els dirigents rusos es varen equivocar tant en l’estratègia com en la implementació d’aquesta. Els resultats estan a la vista: mentre que el PIB de la Xina ha crescut a una velocitat increíble (quadriplicant el PIB en 20 anys) i el país ha tret de la pobresa a centenars de milions de persones i ha emergit com a nova potència mundial, la URSS es va dissoldre i Rússia es va enfonsar econòmicament (en 10 anys, el seu PIB va arribar a reduir-se a un terç del que havia estat).

Naturalment, els líders xinesos citats no eren infalibles i també varen cometre errors, a banda que els seus èxits no els absolveixen del judici moral que mereix el carácter totalitari del règim que han mantingut (basat en quatre principis: via socialista, dictadura del proletariat, lideratge del Partit Comunista, i pensament de Marx-Lenin-Mao Zegond) o fets tan lamentables com els de Tiananmen de 1989. Hi haurà qui concedirà que només des de l’autoritarisme és possible fer evolucionar ordenadament una societat tan gran i complexa com la xinesa, però l’exemple de l’Índia invalida aquesta interpretació.

Però tornant al tema d’aquest post, el que és segur és que per a una ciutat o país, disposar de líders de qualitat (polítics, socials, econòmics, organitzatius…) és fonamental. Per això hem de reclamar i fer possible que al davant de les nostres administracions i governs hi hagin els millors.