La moda dels Pressupostos Participatius

LA MODA DELS PRESSUPOSTOS PARTICIPATIUS (article publicat a Regió7 el 29/11/2019)

Als darrers anys han proliferat als nostres municipis experiències de pressupostos participatius (P.P.). Se suposa que són una manera de empoderar els ciutadans i d’acostar la presa de decisions als veïns. Però realment és així? Val la pena el temps, diners i atenció que es destina a unes tals iniciatives?

D’una banda, usualment en els P.P. hi pren part només una petita part de la població, i els diners que es destinen a aquesta finalitat són sempre quantitats menudes del pressupost municipal: 1,8€ per habitant a Berga (0,12% del pressupost), 2,6€ a Manresa, 5,6€ a Solsona, 8,3€ a La Seu d’Urgell, 31€ a Avià, 55,7€ a Rajadell…. Això amb prou feines permet tirar endavant dos o tres projectes modestos. Vist així, els pressupostos participatius serien més simbòlics que altra cosa. Els més descreguts podrien afirmar fins i tot que es tracta que la gent s’acontenti amb les engrunes i s’oblidi (o no qüestioni) allò que es fa amb el gruix dels recursos municipals.

Però al mateix temps els pressupostos participatius presenten unes quantes virtuds. En primer lloc, ajuden a sensibilitzar la gent sobre el cost d’oportunitat que té tota actuació pública: quan els recursos són limitats i les necessitats i peticions infinites, optar per una cosa implica deixar-ne aparcades altres. En segon lloc, els P.P. són una escola de participació: hom hi aprèn habilitats claus per al ple exercici de la ciutadania, com les de proposar, debatre, reflexionar, comunicar, negociar…. Finalment, els P.P. desvetllen entre alguns el gust per participar i una disposició a implicar-se. Precisament, els pressupostos participatius haurien de ser una porta d’entrada a la participació política més enllà dels “polítics”, i un assaig per a plantejar-se després altres projectes d’obertura de les institucions i de noves maneres de fer política i de governança.

En tot cas, també hem de tenir en compte que els ciutadans -que menen vides complicades- no tenen ni temps ni ganes d’informar-se i d’opinar sobre tot. Per aquest motiu, en societats d’una certa grandària, el govern representatiu -per delegació- és imprescindible i no seria realista intentar substituir-lo en tot per una democràcia directa. En canvi, sí seria desitjable que els governs -i sobretot els més propers: els locals- fossin sempre sensibles a les demandes i preferències dels seus veïns, que els escoltessin més, i que els involucressin regularment en aquells assumptes que els concerneixen de prop o que els interessen especialment. Aquesta actitud hauria d’amarar tota l’actuació de les administracions públiques, i no limitar-se al moment i als contorns reduïts d’uns pressupostos participatius. Perquè si fan falta uns P.P. per a què certs temes arribin a la taula dels governs, és que alguna cosa bàsica falla.

En conclusió, els P.P. no són cap remei màgic i seria una llàstima concebre’ls com un bolet aïllat que comença i acaba en si mateix. Per contra, si els seus impulsors se’ls prenen seriosament (que vol dir que hi destinen partides pressupostàries importants, gestionen bé els processos i -quelcom essencial- porten a la pràctica les actuacions que la gent escull), llavors els pressupostos participatius poden contibuir a lluitar contra la desafecció democràtica, i poden modelar uns ajuntaments i governs més receptius, més inclusius i amb millors procediments de presa de decisions.

La rerabotiga dels impostos

Ara que les administracions més diligents ja comencen a treballar en l'elaboració dels pressupostos per al proper any, és un bon exercici rellegir el capítol X dels "Sofismes econòmics" -petits contes amb moralitat inclosa- de Bastiat.

El text (que podeu trobar a http://bastiat.org/es/recaudador.html), escrit al 1848 per l'economista i polític francès Frédéric Bastiat, es titula "El recaptador", i explica de forma divertida la conversa que sostenen un vinyater i un recaptador d'impostos quan aquest darrer visita l'agricultor per a endur-se-li 6 dels 20 barrils de vi que ha produït, i li va explicant el destí que tindrà cada un d'ells. Podríem fer l'equivalent d'aquests usos als nostres temps, i quedaríem no menys preocupats que els lectors de la historieta dos segles enrera.

La fàbula no s'ha d'entendre com un al·legat cec contra els impostos, sinó com una invitació a ser molt curosos a l'hora de desviar recursos de les famílies i de les empreses cap als organismes públics, i com una exigència a treure el màxim de valor d'aquests recursos manllevats.

PD: Per cert, avui ja no serien 6 barrils sinó al menys 8. I alerta a la reflexió que fa Bastiat al conte sobre alguns polítics: continua essent de plena actualitat.