Acabada la lectura de “El liderazgo al estilo de los jesuitas” (un llibre honest i inspirador de Chris Lowney, exmembre de la Companyia de Jesús), un no pot deixar de ratificar-se en la convicció que les persones són el factor crític de tota organització o comunitat. I si les persones practiquen el lideratge i aquest és un lideratge basat en els 4 pilars del codi jesuític (coneixement d’un mateix, enginy, amor i heroïsme), aleshores tot esdevé possible. La prova són els assoliments de l’ordre fundada per Ignasi de Loyola i nou companys més, que no només ha perdurat cinc segles i ha sobreviscut a la persecució de reis i algun Papa i tot, sinó que ha proporcionat a la Humanitat homes, obres i gestes singulars com poques altres organitzacions.
Així les coses, i essent els reptes que té avui plantejats l’Administració pública tan grans, és indubtable que l’extensió a l’àmbit públic dels principis de lideratge jesuític podria resultar molt productiva. Només que, així com els jesuites s’adreçaven sobretot als aptissimi (els més aptes, els millors), nosaltres necessitaríem infondre els principis de lideratge jesuític al conjunt de servidors públics. La recepta per fer-ho és tan simple com poderosa:
1)D’entrada, Ignasi de Loyola reclamava dels seus que entenguessin les seves fortaleses, debilitats i valors, i que tinguessin una visió del món. Ningú negarà que la reflexió i el treball sobre les competències pròpies és la mare de la millora, i que disposar d’una Missió i de sòlids principis que hi siguin coherents dotaria els nostres ens públics i els seus professionals d’una força renovada. De fet, mestres contemporanis com Peter Drucker o Daniel Goleman han arribat a la mateixa conclusió de què el Coneixement de si mateix és crucial per a l’èxit del líder.
2)En segon lloc, la Companyia de Jesús volia que els seus membres es caracteritzessin per l’enginy, entès com la capacitat d’innovar confiadament –sense por- i d’adaptar-se a un món canviant. Si això ja era clau al segle XVI, com no ho ha de ser avui! Permet a qualsevol erigir-se en motor de solucions, en creador de nous paradigmes i models que substitueixin els ja caducs, i en identificador i perseguidor d’oportunitats: exactament allò que necessita el sector públic actual.
3)El tercer pilar del lideratge jesuític era l’amor, és a dir, la disposició a tractar el pròxim amb afecte i amb una actitud positiva. Traduït als nostres termes, seria la indispensable vocació de servei i el sentiment de comunitat compartida que canvien l’asèpsia burocràtica per la complicitat suportiva cap als ciutadans. I internament, portaria a la modelació d’institucions més basades en l’amor -el respecte, la creença en el potencial de les persones- que en el temor. A partir d’aquí, liderar no pot ser altra cosa que servir, mai servir-se del lloc i de l’status que s’ocupa.
4)Finalment, els jesuites tenien en un lloc preeminent el valor de l’heroïsme. Potser no cal demanar tant al servidor públic dels nostres temps, però el proposar-se anar més enllà d’on ja s’és i aspirar a més (a crear més valor públic, a fer més amb menys, a l’excel•lència), si convé jugant-se-la, ens faria molt de bé, i això seria en si mateix font de motivació i d’enfortiment personal.
En fi, són quatre característiques interconnectades (a les quals els jesuïtes afegien un mètode per a desenvolupar-les) que no abunden en la contemporaneïtat, més propensa a la falta de reflexió i de nord, la pobresa d’imaginació, el desinterés per l’altre, la mediocritat i el no córrer riscos. Però el més interessant és adonar-se que, si liderar és això, les tècniques i les tàctiques concretes a utilizar pels líders són quelcom secundari. Per aquest motiu, “El liderazgo al estilo de los jesuitas” fa de bon recomanar com a alternativa a la profileració de la multitud de llibres i de seminaris sobre lideratge a l’estil militar o basats en manuals prêt-à-porter.
I als directius públics en particular, què més els pot aportar l’obra? Al llibre, les lliçons per als líders de líders que poden i han d’arribar a ser els dirigents que estan al capdavant de les organitzacions públiques hi apareixen clares. Lowney les sintetitza:
- Tots som líders i dirigim tot el temps, bé o malament
- El lideratge neix dins. Determina qui sóc, així com què faig
- El lideratge no és un acte. És una manera de viure
- Mai s’acaba la tasca de fer-se líder. Aquest és un procés continu.
D’aquesta manera, el líder a l’estil jesuïta està sempre ensenyant i aprenent; forma homes i dones ‘brillants i eminents’ a qui empodera i dóna autonomia; influeix en els demés amb l’exemple i les seves idees; i tot això ho fa en el dia a dia, i cada dia. Déu n’hi do.
5.9.10
Governar ja no pot ser gastar i regular
Durant molt de temps, governar semblava que consistia esencialment en gastar i regular. Avui, però, quan les finances publiques estan seriosament tocades i alhora la societat se sent aclaparada per un conjunt normatiu massa pesat, governar no pot seguir sent el mateix. En altres paraules: ni és viable ni és convenient que es continuï gestionant les institucions públiques de la mateixa manera que s’ha fet les darreres dècades.
Però anem per parts. La temptació de regular-ho tot i fins al detall és sempre gran per al poder: el governant exhibeix així el seu imperium i té ocasió de satisfer les seves clienteles. Sovint això es fa des de la il•lusió que, un cop les solucions apareixen escrites en un text legal i són aprovades, el problema que es pretén abordar ja queda resolt, ignorant el fet que res garanteix que les normes s’apliquin i encara menys que acabin funcionant. Per això tantes vegades les regulacions esdevenen paper mullat o veritables obstacles al progrés, especialmente quan se n’abusa.
En el context actual, correm el risc afegit que, a falta de diners per fer coses, els nostres governants vulguin suplir aquesta mancança dedicant-se a regular més encara, especialment mitjançant regulacions que carreguin la societat civil. Per evitar aquest perill, s'hauria de fer una vigilància estreta de l’activitat legislativa i reglamentària de Parlaments i Executius, i establir que tant les lleis com els reglaments administratius quantifiquin el cost de les obligacions que imposen, vinguin precedides per estudis de viabilitat i d’oportunitat, i se n’avaluï la seva efectivitat posterior. Al mateix temps, els reguladors podrien focalitzar els seus esforços en revisar i podar les normes existents, eliminant les que hagin esdevingut obsoletes, inútils o disfuncionals. I és que les normes són com la sal: en les dosis justes resulten imprescindibles, però en excés fan mal.
Pel que fa a la despesa pública, ha arribat el moment que les institucions publiques aconsegueixin excel·lir en fer tot estalviant, en fer sense gastar i, sobretot,en fer a través de tercers, sense haver d’actuar directament, sinó promovent, concertant, ajudant...l’acció del sector privat -lucratiu i no lucratiu-. Això darrer no és només convertir la necessitat en virtud, sinó que està en la línea del model de govern relacional que reconeix la centralitat dels individus, famílies, entitats i empreses i la conveniència de donar-los joc, un joc que la societat civil d’altra banda cada cop reclamarà amb més insistència, perquè se sent capaç i legitimada per a assumir un major protagonisme. En definitiva, es tracta d’aplicar el principi de subsidiaritat i apostar pels partenariats públic-privats.
Vist des d’aquesta perspectiva, l’actual crisi ens ofereix una magnífica oportunitat per canviar el model de governança que ha estat vigent els últims trenta anys, fent-lo evolucionar cap a un nou paradigma més d’acord amb el nou entorn sòcio-econòmic i amb les necessitats i aspiracions dels ciutadans d’avui. I la bona noticia és que, d’aquesta forma, també serem capaços d’afrontar en millors condicions les conseqüències de la crisi i de deixar-la enrera abans.
Però anem per parts. La temptació de regular-ho tot i fins al detall és sempre gran per al poder: el governant exhibeix així el seu imperium i té ocasió de satisfer les seves clienteles. Sovint això es fa des de la il•lusió que, un cop les solucions apareixen escrites en un text legal i són aprovades, el problema que es pretén abordar ja queda resolt, ignorant el fet que res garanteix que les normes s’apliquin i encara menys que acabin funcionant. Per això tantes vegades les regulacions esdevenen paper mullat o veritables obstacles al progrés, especialmente quan se n’abusa.
En el context actual, correm el risc afegit que, a falta de diners per fer coses, els nostres governants vulguin suplir aquesta mancança dedicant-se a regular més encara, especialment mitjançant regulacions que carreguin la societat civil. Per evitar aquest perill, s'hauria de fer una vigilància estreta de l’activitat legislativa i reglamentària de Parlaments i Executius, i establir que tant les lleis com els reglaments administratius quantifiquin el cost de les obligacions que imposen, vinguin precedides per estudis de viabilitat i d’oportunitat, i se n’avaluï la seva efectivitat posterior. Al mateix temps, els reguladors podrien focalitzar els seus esforços en revisar i podar les normes existents, eliminant les que hagin esdevingut obsoletes, inútils o disfuncionals. I és que les normes són com la sal: en les dosis justes resulten imprescindibles, però en excés fan mal.
Pel que fa a la despesa pública, ha arribat el moment que les institucions publiques aconsegueixin excel·lir en fer tot estalviant, en fer sense gastar i, sobretot,en fer a través de tercers, sense haver d’actuar directament, sinó promovent, concertant, ajudant...l’acció del sector privat -lucratiu i no lucratiu-. Això darrer no és només convertir la necessitat en virtud, sinó que està en la línea del model de govern relacional que reconeix la centralitat dels individus, famílies, entitats i empreses i la conveniència de donar-los joc, un joc que la societat civil d’altra banda cada cop reclamarà amb més insistència, perquè se sent capaç i legitimada per a assumir un major protagonisme. En definitiva, es tracta d’aplicar el principi de subsidiaritat i apostar pels partenariats públic-privats.
Vist des d’aquesta perspectiva, l’actual crisi ens ofereix una magnífica oportunitat per canviar el model de governança que ha estat vigent els últims trenta anys, fent-lo evolucionar cap a un nou paradigma més d’acord amb el nou entorn sòcio-econòmic i amb les necessitats i aspiracions dels ciutadans d’avui. I la bona noticia és que, d’aquesta forma, també serem capaços d’afrontar en millors condicions les conseqüències de la crisi i de deixar-la enrera abans.
22.7.10
Perú i la dolça decadència d'Europa
No hi ha com sortir uns dies del país i prendre distància per a adquirir la perspectiva que a vegades ens manca per jutjar la nostra realitat. I en aquest sentit, un recent viatge professional al Perú m’ha reafirmat en la convicció que Europa -i especialment la nostra, la del sud- està perdent la partida de la Història.
Mentre a la Unió Europea estem encara en plena recessió i recreant-nos en bronques i lamentacions estèrils, Perú està creixent sòlidament a un ritme del 6% anual. No és cap excepció: les economies de la majoria de països llatinoamericans i asiàtics també estan fent un bon paper. Quin és el seu secret? Simplement, s’hi posen. Però la clau no està en allò que ells fan (que és simplement aplicar el que els hem predicat -esforç, qualitat, tecnologia, obertura... -), sinó en el que nosaltres no fem.
Els europeus estem assistint en directe i amb plena consciència al nostre final com a protagonistes de la historia, i allò més curiós és que no hi fem res. Som un continent de molta diagnosi i poca acció, que parlem a tota hora d’innovar i reformar però que mai trobem el moment per a materialitzar els canvis. I si baixem a nivell de país, als mals anteriors els catalans encara n’hi hem d’ afegir una colla d’addicionals de ben nostrats: la nostra propensió infinita a celebrar derrotes més que a cercar victòries, el nostre estil de vida estat-depenent, la deriva corporativista que ho presideix tot, la pèrdua del gust per arriscar, la resignació davant de l’Espanya que ens ignora i ens maltracta...
A aquest pas, quan arribem a mitjans de segle, no sé si bona part d’Europa serà ja el parc temàtic i la reserva de jubilats que alguns auguren, però segur que no mirarem més per sobre de l’espatlla ni al Perú ni a molts d’altres països que avui tractem amb condescendència . Aprofitem les vacances, doncs, per a donar-nos una volta pel món i despertar d’una vegada.
PD: Cert: els països emergents continuen tenint moltes carències, els seus desequilibris interns són grans, els cabdillismes I la corrupció hi continuen representant un gran llast, falten infraestructures... però en definitiva, això no és res que no haguem també passat nosaltres en algun moment. Se’n sortiran.
Mentre a la Unió Europea estem encara en plena recessió i recreant-nos en bronques i lamentacions estèrils, Perú està creixent sòlidament a un ritme del 6% anual. No és cap excepció: les economies de la majoria de països llatinoamericans i asiàtics també estan fent un bon paper. Quin és el seu secret? Simplement, s’hi posen. Però la clau no està en allò que ells fan (que és simplement aplicar el que els hem predicat -esforç, qualitat, tecnologia, obertura... -), sinó en el que nosaltres no fem.
Els europeus estem assistint en directe i amb plena consciència al nostre final com a protagonistes de la historia, i allò més curiós és que no hi fem res. Som un continent de molta diagnosi i poca acció, que parlem a tota hora d’innovar i reformar però que mai trobem el moment per a materialitzar els canvis. I si baixem a nivell de país, als mals anteriors els catalans encara n’hi hem d’ afegir una colla d’addicionals de ben nostrats: la nostra propensió infinita a celebrar derrotes més que a cercar victòries, el nostre estil de vida estat-depenent, la deriva corporativista que ho presideix tot, la pèrdua del gust per arriscar, la resignació davant de l’Espanya que ens ignora i ens maltracta...
A aquest pas, quan arribem a mitjans de segle, no sé si bona part d’Europa serà ja el parc temàtic i la reserva de jubilats que alguns auguren, però segur que no mirarem més per sobre de l’espatlla ni al Perú ni a molts d’altres països que avui tractem amb condescendència . Aprofitem les vacances, doncs, per a donar-nos una volta pel món i despertar d’una vegada.
PD: Cert: els països emergents continuen tenint moltes carències, els seus desequilibris interns són grans, els cabdillismes I la corrupció hi continuen representant un gran llast, falten infraestructures... però en definitiva, això no és res que no haguem també passat nosaltres en algun moment. Se’n sortiran.
13.6.10
Les lliçons de la consulta de la Diagonal
La consulta recentment promoguda per l’Ajuntament de Barcelona en relació a una possible remodelació de la Diagonal de la ciutat ha estat un cas d’interès supralocal, pels ensenyaments que se’n poden derivar per a altres ciutats i comunitats que es plantegen emfatitzar la participació ciutadana en el govern del municipi. Quatre, són, al menys, les conclusions que podríem extreure de l’experiència:
1. És rellevant que la ciutadania pugui dir la seva sobre la marxa i transformació de la ciutat. Tant rellevant com que pot arribar a aparcar un projecte ambiciós com el de la Diagonal, considerat central pels promotors de la consulta. Des del punt de vista de regeneració i impuls democràtic, doncs, els referendums i les consultes són una eina molt positiva. I des de la perspectiva de qualsevol govern, malgrat la possibilitat d’haver de rectificar polítiques, s’haurien de veure també com un instrument convenient: al capdavall, què pot ser pitjor que portar endavant projectes que la gent no avala? (ben mirat,sí que hi ha un cosa pitjor: dur-los endavant sense ser conscients d’aquesta oposició. I els referendums ens deslliuren de caure en aquest parany).
2. Quan es convoca el poble a decidir, s’ha de fer bé, sense trampes, si es vol que el resultat es percebi com a legítim. Això implicava, en el cas de la Diagonal, incloure entre les opcions entre les quals escollir la de rebutjar el projecte de transformació de l’avinguda -requisit que a Barcelona va cumplir-se, tot i que això no va contemplar-se fins al darrer moment, i encara amb eufemismes probablement contraproduents per al propi govern municipal-. Altra cosa va ser la campanya institucional, desproporcionada i clarament esbiaixada a favor de les opcions de remodelació de la Diagonal -quelcom que tampoc degué afavorir les opcions dels impulsors de la consulta.
3. Si s’és realista, hom no pot esperar que la política -en minúscula, la partidista- quedi al marge d’aquest tipus de processos. No fou així ni per a l’Alcalde Hereu –que plantejava el tema de la Diagonal com una operació d’imatge i la consulta com un plebiscit que l’havia de reforçar- ni per a l’oposició -que va aprofitar l’ocasió per a desgastar l’equip de govern-. Poden minimitzar-se aquesta classe d’efectes colaterals? Sí, si es fan les coses d’una altra forma: per exemple, amb consens polític sobre l’enfocament del tema des del primer moment, i amb un plantejament obert (les preses de posició institucionals no són imprescindibles) fins al final. I pel que fa al fons de l’assumpte refrendat en aquesta ocasió, és clar que si la classe governant hagués aplicat més el sentit comú, s’hauria estalviat uns quants disgustos.
4. Per últim, en l’afer de la Diagonal ha quedat també en evidència que, abans de passar a fer un ús ple i quotidià de la democràcia electrònica, encara queda molt de camí per recórrer i s’han de polir moltes coses. No obstant això, els beneficis esperables s’ho valen, i per tant les autoritats han d’estar disposades a cometre alguns errors durant el camí d’aprenentatge, mentre que els ciutadans els hem de saber disculpar .
En definitiva, la consulta de la Diagonal ha deixat llums i ombres, però haurà estat un pas en la bona direcció. Quedem-nos amb la idea que un referéndum o una consulta no és cap joc, costa diners i pot arribar a causar un efecte cansament (cas de Suïssa), per la qual cosa no és aplicable a tots els temes, sinó que s’ha de reservar per a les grans qüestions. Però sense dubte que els pros de les consultes són més que els contres, de manera que fem vots per a què l’exemple barceloní s’estengui. La llàstima és que, després de què a l’Alcalde Hereu el tret li sortís per la culata, és probable que les passions refrendistes municipals -a Barcelona i arreu- es refredin. Seria una pena.
1. És rellevant que la ciutadania pugui dir la seva sobre la marxa i transformació de la ciutat. Tant rellevant com que pot arribar a aparcar un projecte ambiciós com el de la Diagonal, considerat central pels promotors de la consulta. Des del punt de vista de regeneració i impuls democràtic, doncs, els referendums i les consultes són una eina molt positiva. I des de la perspectiva de qualsevol govern, malgrat la possibilitat d’haver de rectificar polítiques, s’haurien de veure també com un instrument convenient: al capdavall, què pot ser pitjor que portar endavant projectes que la gent no avala? (ben mirat,sí que hi ha un cosa pitjor: dur-los endavant sense ser conscients d’aquesta oposició. I els referendums ens deslliuren de caure en aquest parany).
2. Quan es convoca el poble a decidir, s’ha de fer bé, sense trampes, si es vol que el resultat es percebi com a legítim. Això implicava, en el cas de la Diagonal, incloure entre les opcions entre les quals escollir la de rebutjar el projecte de transformació de l’avinguda -requisit que a Barcelona va cumplir-se, tot i que això no va contemplar-se fins al darrer moment, i encara amb eufemismes probablement contraproduents per al propi govern municipal-. Altra cosa va ser la campanya institucional, desproporcionada i clarament esbiaixada a favor de les opcions de remodelació de la Diagonal -quelcom que tampoc degué afavorir les opcions dels impulsors de la consulta.
3. Si s’és realista, hom no pot esperar que la política -en minúscula, la partidista- quedi al marge d’aquest tipus de processos. No fou així ni per a l’Alcalde Hereu –que plantejava el tema de la Diagonal com una operació d’imatge i la consulta com un plebiscit que l’havia de reforçar- ni per a l’oposició -que va aprofitar l’ocasió per a desgastar l’equip de govern-. Poden minimitzar-se aquesta classe d’efectes colaterals? Sí, si es fan les coses d’una altra forma: per exemple, amb consens polític sobre l’enfocament del tema des del primer moment, i amb un plantejament obert (les preses de posició institucionals no són imprescindibles) fins al final. I pel que fa al fons de l’assumpte refrendat en aquesta ocasió, és clar que si la classe governant hagués aplicat més el sentit comú, s’hauria estalviat uns quants disgustos.
4. Per últim, en l’afer de la Diagonal ha quedat també en evidència que, abans de passar a fer un ús ple i quotidià de la democràcia electrònica, encara queda molt de camí per recórrer i s’han de polir moltes coses. No obstant això, els beneficis esperables s’ho valen, i per tant les autoritats han d’estar disposades a cometre alguns errors durant el camí d’aprenentatge, mentre que els ciutadans els hem de saber disculpar .
En definitiva, la consulta de la Diagonal ha deixat llums i ombres, però haurà estat un pas en la bona direcció. Quedem-nos amb la idea que un referéndum o una consulta no és cap joc, costa diners i pot arribar a causar un efecte cansament (cas de Suïssa), per la qual cosa no és aplicable a tots els temes, sinó que s’ha de reservar per a les grans qüestions. Però sense dubte que els pros de les consultes són més que els contres, de manera que fem vots per a què l’exemple barceloní s’estengui. La llàstima és que, després de què a l’Alcalde Hereu el tret li sortís per la culata, és probable que les passions refrendistes municipals -a Barcelona i arreu- es refredin. Seria una pena.
16.5.10
Retalls salarials i equitat
Les dràstiques mesures que ha proposat el president Zapatero per a intentar sortir de la crisi poden ser qüestionades des de molts punts de vista. Es pot discutir, per exemple, si són adequades o contraproduents; si són suficients o no; si arriben massa tard o si, en algun cas, seria millor esperar; etc, etc. Aquest és un debat pertinent i necessari, i tothom hi està dient ja la seva.
En canvi, ben poques veus hem escoltat referint-se a l’aspecte que tractarem en aquest post, al voltant d’una faceta d’una d’aquelles mesures: en concret, la decisió de retallar els salaris dels funcionaris públics, i de fer-ho de forma asimètrica. Sobre aquesta mesura, a més de les anteriors preguntes, hom podria plantejar-se d’entrada si és just i equitatiu apretar els cargols al personal de les administracions. Certament, no es pot respondre aquesta qüestió sense tenir en compte el règim especial que presideix la funció pública. Des del punt de vista de l’interès col•lectiu, alguns trets d’aquest règim, com ara el blindatge (immortalitat) laboral, presenten al menys tants inconvenients com avantatges, i combinats amb la deixació de funcions dels directius i electes públics (que gairebé sempre renuncien a demanar responsabilitats quan caldria fer-ho), resulten letals -per allò de què “si ho fas bé, no passa res; si ho fas malament, tampoc”, un principi clarament desmotivador.
En tot cas, mentre l’status quo sigui així de favorable a bona part del personal públic (o és que la feina de per vida no és un benefici extraordinari en el món del segle XXI?), és lògic que, en nom de la solidaritat nacional, també puguin arbitrar-se peatges extraordinaris com ara una retallada de sou quan l’economia ho requereixi. Altra cosa és com aplicar aquesta retallada. Sembla que Zapatero i Montilla volen que el retall no sigui lineal, sinó creixent: menor o inexistent per als nivells inferiors de l’administració, i major per als grups amb salaris més elevats. Doncs bé, això sí que pot resultar altament inequitatiu. És sabut que, en comparació amb els seus equivalents del sector privat, les remuneracions i contraprestacions dels llocs de treball públics són més favorables en els escalons inferiors de les administracions, i més desfavorables en els nivells superiors. Si es ‘modulen’ els retalls salarials de la forma que s’està considerant –amb el caire pretesament “progressiu” que abans mencionàvem-, els funcionaris qualificats i/o amb rols de comandament quedaran encara més perjudicats. Després no ens queixem si els millors no tenen cap interés per ingressar en la funció pública, o si en marxen. Si el servei públic acaba reclamant sacrificis heròics, qui s’hi apuntarà? Segurament, només herois... i qui busqui aprofitar-se’n o no tingui millors alternatives.
En canvi, ben poques veus hem escoltat referint-se a l’aspecte que tractarem en aquest post, al voltant d’una faceta d’una d’aquelles mesures: en concret, la decisió de retallar els salaris dels funcionaris públics, i de fer-ho de forma asimètrica. Sobre aquesta mesura, a més de les anteriors preguntes, hom podria plantejar-se d’entrada si és just i equitatiu apretar els cargols al personal de les administracions. Certament, no es pot respondre aquesta qüestió sense tenir en compte el règim especial que presideix la funció pública. Des del punt de vista de l’interès col•lectiu, alguns trets d’aquest règim, com ara el blindatge (immortalitat) laboral, presenten al menys tants inconvenients com avantatges, i combinats amb la deixació de funcions dels directius i electes públics (que gairebé sempre renuncien a demanar responsabilitats quan caldria fer-ho), resulten letals -per allò de què “si ho fas bé, no passa res; si ho fas malament, tampoc”, un principi clarament desmotivador.
En tot cas, mentre l’status quo sigui així de favorable a bona part del personal públic (o és que la feina de per vida no és un benefici extraordinari en el món del segle XXI?), és lògic que, en nom de la solidaritat nacional, també puguin arbitrar-se peatges extraordinaris com ara una retallada de sou quan l’economia ho requereixi. Altra cosa és com aplicar aquesta retallada. Sembla que Zapatero i Montilla volen que el retall no sigui lineal, sinó creixent: menor o inexistent per als nivells inferiors de l’administració, i major per als grups amb salaris més elevats. Doncs bé, això sí que pot resultar altament inequitatiu. És sabut que, en comparació amb els seus equivalents del sector privat, les remuneracions i contraprestacions dels llocs de treball públics són més favorables en els escalons inferiors de les administracions, i més desfavorables en els nivells superiors. Si es ‘modulen’ els retalls salarials de la forma que s’està considerant –amb el caire pretesament “progressiu” que abans mencionàvem-, els funcionaris qualificats i/o amb rols de comandament quedaran encara més perjudicats. Després no ens queixem si els millors no tenen cap interés per ingressar en la funció pública, o si en marxen. Si el servei públic acaba reclamant sacrificis heròics, qui s’hi apuntarà? Segurament, només herois... i qui busqui aprofitar-se’n o no tingui millors alternatives.
Subscribe to:
Posts (Atom)
Posts
