No hi ha com sortir uns dies del país i prendre distància per a adquirir la perspectiva que a vegades ens manca per jutjar la nostra realitat. I en aquest sentit, un recent viatge professional al Perú m’ha reafirmat en la convicció que Europa -i especialment la nostra, la del sud- està perdent la partida de la Història.
Mentre a la Unió Europea estem encara en plena recessió i recreant-nos en bronques i lamentacions estèrils, Perú està creixent sòlidament a un ritme del 6% anual. No és cap excepció: les economies de la majoria de països llatinoamericans i asiàtics també estan fent un bon paper. Quin és el seu secret? Simplement, s’hi posen. Però la clau no està en allò que ells fan (que és simplement aplicar el que els hem predicat -esforç, qualitat, tecnologia, obertura... -), sinó en el que nosaltres no fem.
Els europeus estem assistint en directe i amb plena consciència al nostre final com a protagonistes de la historia, i allò més curiós és que no hi fem res. Som un continent de molta diagnosi i poca acció, que parlem a tota hora d’innovar i reformar però que mai trobem el moment per a materialitzar els canvis. I si baixem a nivell de país, als mals anteriors els catalans encara n’hi hem d’ afegir una colla d’addicionals de ben nostrats: la nostra propensió infinita a celebrar derrotes més que a cercar victòries, el nostre estil de vida estat-depenent, la deriva corporativista que ho presideix tot, la pèrdua del gust per arriscar, la resignació davant de l’Espanya que ens ignora i ens maltracta...
A aquest pas, quan arribem a mitjans de segle, no sé si bona part d’Europa serà ja el parc temàtic i la reserva de jubilats que alguns auguren, però segur que no mirarem més per sobre de l’espatlla ni al Perú ni a molts d’altres països que avui tractem amb condescendència . Aprofitem les vacances, doncs, per a donar-nos una volta pel món i despertar d’una vegada.
PD: Cert: els països emergents continuen tenint moltes carències, els seus desequilibris interns són grans, els cabdillismes I la corrupció hi continuen representant un gran llast, falten infraestructures... però en definitiva, això no és res que no haguem també passat nosaltres en algun moment. Se’n sortiran.
13.6.10
Les lliçons de la consulta de la Diagonal
La consulta recentment promoguda per l’Ajuntament de Barcelona en relació a una possible remodelació de la Diagonal de la ciutat ha estat un cas d’interès supralocal, pels ensenyaments que se’n poden derivar per a altres ciutats i comunitats que es plantegen emfatitzar la participació ciutadana en el govern del municipi. Quatre, són, al menys, les conclusions que podríem extreure de l’experiència:
1. És rellevant que la ciutadania pugui dir la seva sobre la marxa i transformació de la ciutat. Tant rellevant com que pot arribar a aparcar un projecte ambiciós com el de la Diagonal, considerat central pels promotors de la consulta. Des del punt de vista de regeneració i impuls democràtic, doncs, els referendums i les consultes són una eina molt positiva. I des de la perspectiva de qualsevol govern, malgrat la possibilitat d’haver de rectificar polítiques, s’haurien de veure també com un instrument convenient: al capdavall, què pot ser pitjor que portar endavant projectes que la gent no avala? (ben mirat,sí que hi ha un cosa pitjor: dur-los endavant sense ser conscients d’aquesta oposició. I els referendums ens deslliuren de caure en aquest parany).
2. Quan es convoca el poble a decidir, s’ha de fer bé, sense trampes, si es vol que el resultat es percebi com a legítim. Això implicava, en el cas de la Diagonal, incloure entre les opcions entre les quals escollir la de rebutjar el projecte de transformació de l’avinguda -requisit que a Barcelona va cumplir-se, tot i que això no va contemplar-se fins al darrer moment, i encara amb eufemismes probablement contraproduents per al propi govern municipal-. Altra cosa va ser la campanya institucional, desproporcionada i clarament esbiaixada a favor de les opcions de remodelació de la Diagonal -quelcom que tampoc degué afavorir les opcions dels impulsors de la consulta.
3. Si s’és realista, hom no pot esperar que la política -en minúscula, la partidista- quedi al marge d’aquest tipus de processos. No fou així ni per a l’Alcalde Hereu –que plantejava el tema de la Diagonal com una operació d’imatge i la consulta com un plebiscit que l’havia de reforçar- ni per a l’oposició -que va aprofitar l’ocasió per a desgastar l’equip de govern-. Poden minimitzar-se aquesta classe d’efectes colaterals? Sí, si es fan les coses d’una altra forma: per exemple, amb consens polític sobre l’enfocament del tema des del primer moment, i amb un plantejament obert (les preses de posició institucionals no són imprescindibles) fins al final. I pel que fa al fons de l’assumpte refrendat en aquesta ocasió, és clar que si la classe governant hagués aplicat més el sentit comú, s’hauria estalviat uns quants disgustos.
4. Per últim, en l’afer de la Diagonal ha quedat també en evidència que, abans de passar a fer un ús ple i quotidià de la democràcia electrònica, encara queda molt de camí per recórrer i s’han de polir moltes coses. No obstant això, els beneficis esperables s’ho valen, i per tant les autoritats han d’estar disposades a cometre alguns errors durant el camí d’aprenentatge, mentre que els ciutadans els hem de saber disculpar .
En definitiva, la consulta de la Diagonal ha deixat llums i ombres, però haurà estat un pas en la bona direcció. Quedem-nos amb la idea que un referéndum o una consulta no és cap joc, costa diners i pot arribar a causar un efecte cansament (cas de Suïssa), per la qual cosa no és aplicable a tots els temes, sinó que s’ha de reservar per a les grans qüestions. Però sense dubte que els pros de les consultes són més que els contres, de manera que fem vots per a què l’exemple barceloní s’estengui. La llàstima és que, després de què a l’Alcalde Hereu el tret li sortís per la culata, és probable que les passions refrendistes municipals -a Barcelona i arreu- es refredin. Seria una pena.
1. És rellevant que la ciutadania pugui dir la seva sobre la marxa i transformació de la ciutat. Tant rellevant com que pot arribar a aparcar un projecte ambiciós com el de la Diagonal, considerat central pels promotors de la consulta. Des del punt de vista de regeneració i impuls democràtic, doncs, els referendums i les consultes són una eina molt positiva. I des de la perspectiva de qualsevol govern, malgrat la possibilitat d’haver de rectificar polítiques, s’haurien de veure també com un instrument convenient: al capdavall, què pot ser pitjor que portar endavant projectes que la gent no avala? (ben mirat,sí que hi ha un cosa pitjor: dur-los endavant sense ser conscients d’aquesta oposició. I els referendums ens deslliuren de caure en aquest parany).
2. Quan es convoca el poble a decidir, s’ha de fer bé, sense trampes, si es vol que el resultat es percebi com a legítim. Això implicava, en el cas de la Diagonal, incloure entre les opcions entre les quals escollir la de rebutjar el projecte de transformació de l’avinguda -requisit que a Barcelona va cumplir-se, tot i que això no va contemplar-se fins al darrer moment, i encara amb eufemismes probablement contraproduents per al propi govern municipal-. Altra cosa va ser la campanya institucional, desproporcionada i clarament esbiaixada a favor de les opcions de remodelació de la Diagonal -quelcom que tampoc degué afavorir les opcions dels impulsors de la consulta.
3. Si s’és realista, hom no pot esperar que la política -en minúscula, la partidista- quedi al marge d’aquest tipus de processos. No fou així ni per a l’Alcalde Hereu –que plantejava el tema de la Diagonal com una operació d’imatge i la consulta com un plebiscit que l’havia de reforçar- ni per a l’oposició -que va aprofitar l’ocasió per a desgastar l’equip de govern-. Poden minimitzar-se aquesta classe d’efectes colaterals? Sí, si es fan les coses d’una altra forma: per exemple, amb consens polític sobre l’enfocament del tema des del primer moment, i amb un plantejament obert (les preses de posició institucionals no són imprescindibles) fins al final. I pel que fa al fons de l’assumpte refrendat en aquesta ocasió, és clar que si la classe governant hagués aplicat més el sentit comú, s’hauria estalviat uns quants disgustos.
4. Per últim, en l’afer de la Diagonal ha quedat també en evidència que, abans de passar a fer un ús ple i quotidià de la democràcia electrònica, encara queda molt de camí per recórrer i s’han de polir moltes coses. No obstant això, els beneficis esperables s’ho valen, i per tant les autoritats han d’estar disposades a cometre alguns errors durant el camí d’aprenentatge, mentre que els ciutadans els hem de saber disculpar .
En definitiva, la consulta de la Diagonal ha deixat llums i ombres, però haurà estat un pas en la bona direcció. Quedem-nos amb la idea que un referéndum o una consulta no és cap joc, costa diners i pot arribar a causar un efecte cansament (cas de Suïssa), per la qual cosa no és aplicable a tots els temes, sinó que s’ha de reservar per a les grans qüestions. Però sense dubte que els pros de les consultes són més que els contres, de manera que fem vots per a què l’exemple barceloní s’estengui. La llàstima és que, després de què a l’Alcalde Hereu el tret li sortís per la culata, és probable que les passions refrendistes municipals -a Barcelona i arreu- es refredin. Seria una pena.
16.5.10
Retalls salarials i equitat
Les dràstiques mesures que ha proposat el president Zapatero per a intentar sortir de la crisi poden ser qüestionades des de molts punts de vista. Es pot discutir, per exemple, si són adequades o contraproduents; si són suficients o no; si arriben massa tard o si, en algun cas, seria millor esperar; etc, etc. Aquest és un debat pertinent i necessari, i tothom hi està dient ja la seva.
En canvi, ben poques veus hem escoltat referint-se a l’aspecte que tractarem en aquest post, al voltant d’una faceta d’una d’aquelles mesures: en concret, la decisió de retallar els salaris dels funcionaris públics, i de fer-ho de forma asimètrica. Sobre aquesta mesura, a més de les anteriors preguntes, hom podria plantejar-se d’entrada si és just i equitatiu apretar els cargols al personal de les administracions. Certament, no es pot respondre aquesta qüestió sense tenir en compte el règim especial que presideix la funció pública. Des del punt de vista de l’interès col•lectiu, alguns trets d’aquest règim, com ara el blindatge (immortalitat) laboral, presenten al menys tants inconvenients com avantatges, i combinats amb la deixació de funcions dels directius i electes públics (que gairebé sempre renuncien a demanar responsabilitats quan caldria fer-ho), resulten letals -per allò de què “si ho fas bé, no passa res; si ho fas malament, tampoc”, un principi clarament desmotivador.
En tot cas, mentre l’status quo sigui així de favorable a bona part del personal públic (o és que la feina de per vida no és un benefici extraordinari en el món del segle XXI?), és lògic que, en nom de la solidaritat nacional, també puguin arbitrar-se peatges extraordinaris com ara una retallada de sou quan l’economia ho requereixi. Altra cosa és com aplicar aquesta retallada. Sembla que Zapatero i Montilla volen que el retall no sigui lineal, sinó creixent: menor o inexistent per als nivells inferiors de l’administració, i major per als grups amb salaris més elevats. Doncs bé, això sí que pot resultar altament inequitatiu. És sabut que, en comparació amb els seus equivalents del sector privat, les remuneracions i contraprestacions dels llocs de treball públics són més favorables en els escalons inferiors de les administracions, i més desfavorables en els nivells superiors. Si es ‘modulen’ els retalls salarials de la forma que s’està considerant –amb el caire pretesament “progressiu” que abans mencionàvem-, els funcionaris qualificats i/o amb rols de comandament quedaran encara més perjudicats. Després no ens queixem si els millors no tenen cap interés per ingressar en la funció pública, o si en marxen. Si el servei públic acaba reclamant sacrificis heròics, qui s’hi apuntarà? Segurament, només herois... i qui busqui aprofitar-se’n o no tingui millors alternatives.
En canvi, ben poques veus hem escoltat referint-se a l’aspecte que tractarem en aquest post, al voltant d’una faceta d’una d’aquelles mesures: en concret, la decisió de retallar els salaris dels funcionaris públics, i de fer-ho de forma asimètrica. Sobre aquesta mesura, a més de les anteriors preguntes, hom podria plantejar-se d’entrada si és just i equitatiu apretar els cargols al personal de les administracions. Certament, no es pot respondre aquesta qüestió sense tenir en compte el règim especial que presideix la funció pública. Des del punt de vista de l’interès col•lectiu, alguns trets d’aquest règim, com ara el blindatge (immortalitat) laboral, presenten al menys tants inconvenients com avantatges, i combinats amb la deixació de funcions dels directius i electes públics (que gairebé sempre renuncien a demanar responsabilitats quan caldria fer-ho), resulten letals -per allò de què “si ho fas bé, no passa res; si ho fas malament, tampoc”, un principi clarament desmotivador.
En tot cas, mentre l’status quo sigui així de favorable a bona part del personal públic (o és que la feina de per vida no és un benefici extraordinari en el món del segle XXI?), és lògic que, en nom de la solidaritat nacional, també puguin arbitrar-se peatges extraordinaris com ara una retallada de sou quan l’economia ho requereixi. Altra cosa és com aplicar aquesta retallada. Sembla que Zapatero i Montilla volen que el retall no sigui lineal, sinó creixent: menor o inexistent per als nivells inferiors de l’administració, i major per als grups amb salaris més elevats. Doncs bé, això sí que pot resultar altament inequitatiu. És sabut que, en comparació amb els seus equivalents del sector privat, les remuneracions i contraprestacions dels llocs de treball públics són més favorables en els escalons inferiors de les administracions, i més desfavorables en els nivells superiors. Si es ‘modulen’ els retalls salarials de la forma que s’està considerant –amb el caire pretesament “progressiu” que abans mencionàvem-, els funcionaris qualificats i/o amb rols de comandament quedaran encara més perjudicats. Després no ens queixem si els millors no tenen cap interés per ingressar en la funció pública, o si en marxen. Si el servei públic acaba reclamant sacrificis heròics, qui s’hi apuntarà? Segurament, només herois... i qui busqui aprofitar-se’n o no tingui millors alternatives.
25.4.10
El disseny del nou Govern
A finals d’any -si no hi ha sorpreses- Catalunya celebrarà elecccions al seu Parlament, que donaran pas a un nou executiu. Això proporcionarà l’oportunitat de pensar una nova configuració d’aquest Govern, que solventi alguns dels problemes que tradicionalment ha patit l’executiu català. Examinem, doncs, quatre principis que seria bo que presidissin la nova etapa, i que en realitat són aplicables a qualsevol altre nivell polític.
En primer lloc, el futur Govern de la Generalitat hauria de ser més petit.L’excessiu nombre de conselleries és font d’ineficiència i de descoordinació. Idealment, set o vuit Departaments haurien de ser suficients per a encabir totes les responsabilitats que s’han d’atendre, permetent així una sana integració funcional i orgànica.
En segon lloc, s’ha de fer un pas endavant clar en la capacitat de treball transversal política i operativa de l’administració de la Generalitat, que sempre ha estat deficitària en termes de cooperació interna i d’enfocament interdepartamental. Per canviar la dinámica de taifes habitual, seria oportú que el futur Govern català s’organitzés sobre la base de tres o quatre macro-àrees polítiques, amb superconsellers al davant de cada una d’elles. Això seria especialment necessari si finalment la grandària del Govern no resultés ser tan limitada com seria bo que fos.
Les macro-àrees en qüestió haurien de correspondre’s amb les grans finalitats que ha de perseguir tot Govern: ajudar a la creació de riquesa i d’ocupació, des de la sostenibilitat; contibuir a la consecució d’alts nivells de benestar i de cohesió social; i enfortir la identitat i l’autogovern. Hi hauria encara una quarta àrea a contemplar, de carácter instrumental i horitzontal: la que s'ocuparia de la gestió i millora del sector públic com a tal, com a eina que produeix els outcomes –béns, serveis, regulacions...- que contribueixen a aquells outcomes –impactes- buscats.
D’altra banda, atès que la realitat no coneix de fronteres sectorials i que tot està interrelacionat, encara seria precís que les polítiques es definissin de veritat a nivell del Govern en el seu conjunt i que es monitoritzessin des d’una potent Oficina del President. La condició prèvia, és clar, és que es prengui l’hàbit de treballar per polítiques i que aquestes s’explicitin, es gestionin i s’avaluïn. I la condició posterior (no pas menys transcendent) és que les polítiques establertes se segueixin i que hi hagi un alineament governamental al seu voltant. Posats a demanar, afegim a més l’exigència de què es tracti de polítiques substantives, i no pas “mínims comuns denominadors” sorgits de jocs d’equilibris que no porten a enlloc.
Finalment, el proper Govern català hauria de tenir un alt nivell i estar format pels millors. Les persones compten, i molt; són elles que ‘fan la diferència’. El millor disseny serveix de poc si al costat no té associat un excel•lent quadre de noms.
I bé, es evident que en pensar un Govern hi ha molts altres factors que pesen, tant de tipus polític com personal. Però seria desitjable que els arbres no ens fessin perdre de vista el bosc, i que els criteris d’eficàcia que s’han enumerat no es descuidessin, tampoc.
En primer lloc, el futur Govern de la Generalitat hauria de ser més petit.L’excessiu nombre de conselleries és font d’ineficiència i de descoordinació. Idealment, set o vuit Departaments haurien de ser suficients per a encabir totes les responsabilitats que s’han d’atendre, permetent així una sana integració funcional i orgànica.
En segon lloc, s’ha de fer un pas endavant clar en la capacitat de treball transversal política i operativa de l’administració de la Generalitat, que sempre ha estat deficitària en termes de cooperació interna i d’enfocament interdepartamental. Per canviar la dinámica de taifes habitual, seria oportú que el futur Govern català s’organitzés sobre la base de tres o quatre macro-àrees polítiques, amb superconsellers al davant de cada una d’elles. Això seria especialment necessari si finalment la grandària del Govern no resultés ser tan limitada com seria bo que fos.
Les macro-àrees en qüestió haurien de correspondre’s amb les grans finalitats que ha de perseguir tot Govern: ajudar a la creació de riquesa i d’ocupació, des de la sostenibilitat; contibuir a la consecució d’alts nivells de benestar i de cohesió social; i enfortir la identitat i l’autogovern. Hi hauria encara una quarta àrea a contemplar, de carácter instrumental i horitzontal: la que s'ocuparia de la gestió i millora del sector públic com a tal, com a eina que produeix els outcomes –béns, serveis, regulacions...- que contribueixen a aquells outcomes –impactes- buscats.
D’altra banda, atès que la realitat no coneix de fronteres sectorials i que tot està interrelacionat, encara seria precís que les polítiques es definissin de veritat a nivell del Govern en el seu conjunt i que es monitoritzessin des d’una potent Oficina del President. La condició prèvia, és clar, és que es prengui l’hàbit de treballar per polítiques i que aquestes s’explicitin, es gestionin i s’avaluïn. I la condició posterior (no pas menys transcendent) és que les polítiques establertes se segueixin i que hi hagi un alineament governamental al seu voltant. Posats a demanar, afegim a més l’exigència de què es tracti de polítiques substantives, i no pas “mínims comuns denominadors” sorgits de jocs d’equilibris que no porten a enlloc.
Finalment, el proper Govern català hauria de tenir un alt nivell i estar format pels millors. Les persones compten, i molt; són elles que ‘fan la diferència’. El millor disseny serveix de poc si al costat no té associat un excel•lent quadre de noms.
I bé, es evident que en pensar un Govern hi ha molts altres factors que pesen, tant de tipus polític com personal. Però seria desitjable que els arbres no ens fessin perdre de vista el bosc, i que els criteris d’eficàcia que s’han enumerat no es descuidessin, tampoc.
10.4.10
Per a quan, l'avaluació de polítiques públiques?
En l’acció pública, la creació del màxim valor possible per als ciutadans passa per la recerca de les grans “E”s (eficàcia, eficiència, economia, efectivitat, equitat...), i això requereix treballar en base a polítiques públiques, amb els seus corresponents programes i actuacions.
Convindria, doncs, que fos imperatiu per als governs definir i explicitar les seves polítiques, així com hauria de facilitar-se i àdhuc fer obligatori la seva posterior avaluació (preferiblement a càrrec de professionals independents). Amb l’avaluació (en les seves diverses modalitats: de necessitats socials, de disseny, d’implementació, de resultats, etc), coneixeríem què es pot esperar d’un programa quan s’està concebent, quin és l’impacte real que està tenint una determinada política en vigor, amb quin cost, a qui està beneficiant realment, quins problemes de posada en pràctica sorgeixen... informacions totes elles imprescindibles per a evitar que es malbaratin els diners, maximitzar beneficis, comparar rendiments, aprendre de l’experiència i millorar....
Malauradament, però, hi ha diferents obstacles que impedeixen que l’avaluació de polítiques i programes adquireixi la importància que hauria de tenir. En primer lloc, constatem que saber què están donant de si les seves polítiques no és l’únic interès que tenen els responsables de les nostres administracions (a voltes sembla que sigui més important fer veure que s’està fent alguna cosa, que no pas que allò que s’està fent serveixi per a res: vegi’s, si no, el festival de mesures febles o directament inútils, quan no contraproduents, que s’estan improvitzant ‘contra la crisi’). De totes maneres, no hi hauria d’haver cap problema en poder afinar més l’instrumental metodològic públic i perfeccionar-ne les actuacions: al capdavall, això acabarà revertint en benefici d’aquells que en són responsables.
El segon problema és que polítics i gestors tenen a vegades por a aparèixer retratats negativament en les avaluacions. Certament, moltes de les polítiques que s’estan aplicant -en el benentès que algunes polítiques ni tan sols són dignes d’aquest nom, perquè es limiten a ser un sumatori d’accions i serveis- són manifestament millorables. Però el dret a la transparència del ciutadà ha de prevaldre sobre la comoditat administrativa, i un cop més la transparència acabarà essent motor de canvi i de progrés per al món públic.
Per últim, als nostres països l’avaluació de polítiques encara està mancada de tradició i de reconeixement. Afortunadament, però, l’interès per ella va creixent, i no li falten ni les metodologies de treball adequades ni les institucions i els professionals -tant al si de la pròpia administració com en les consultories del sector privat- capaços d’impulsar-la. És qüestió de temps, per tant, que es generalitzi i doni fruits, i aleshores ja no hi haurà marxa enrera possible.
Convindria, doncs, que fos imperatiu per als governs definir i explicitar les seves polítiques, així com hauria de facilitar-se i àdhuc fer obligatori la seva posterior avaluació (preferiblement a càrrec de professionals independents). Amb l’avaluació (en les seves diverses modalitats: de necessitats socials, de disseny, d’implementació, de resultats, etc), coneixeríem què es pot esperar d’un programa quan s’està concebent, quin és l’impacte real que està tenint una determinada política en vigor, amb quin cost, a qui està beneficiant realment, quins problemes de posada en pràctica sorgeixen... informacions totes elles imprescindibles per a evitar que es malbaratin els diners, maximitzar beneficis, comparar rendiments, aprendre de l’experiència i millorar....
Malauradament, però, hi ha diferents obstacles que impedeixen que l’avaluació de polítiques i programes adquireixi la importància que hauria de tenir. En primer lloc, constatem que saber què están donant de si les seves polítiques no és l’únic interès que tenen els responsables de les nostres administracions (a voltes sembla que sigui més important fer veure que s’està fent alguna cosa, que no pas que allò que s’està fent serveixi per a res: vegi’s, si no, el festival de mesures febles o directament inútils, quan no contraproduents, que s’estan improvitzant ‘contra la crisi’). De totes maneres, no hi hauria d’haver cap problema en poder afinar més l’instrumental metodològic públic i perfeccionar-ne les actuacions: al capdavall, això acabarà revertint en benefici d’aquells que en són responsables.
El segon problema és que polítics i gestors tenen a vegades por a aparèixer retratats negativament en les avaluacions. Certament, moltes de les polítiques que s’estan aplicant -en el benentès que algunes polítiques ni tan sols són dignes d’aquest nom, perquè es limiten a ser un sumatori d’accions i serveis- són manifestament millorables. Però el dret a la transparència del ciutadà ha de prevaldre sobre la comoditat administrativa, i un cop més la transparència acabarà essent motor de canvi i de progrés per al món públic.
Per últim, als nostres països l’avaluació de polítiques encara està mancada de tradició i de reconeixement. Afortunadament, però, l’interès per ella va creixent, i no li falten ni les metodologies de treball adequades ni les institucions i els professionals -tant al si de la pròpia administració com en les consultories del sector privat- capaços d’impulsar-la. És qüestió de temps, per tant, que es generalitzi i doni fruits, i aleshores ja no hi haurà marxa enrera possible.
Subscribe to:
Posts (Atom)
Posts
