Retallades

Cinc segles enrera, Maquiavel ja advertia de la dificultat de fer canvis: el florentí constatava que aquells que en sortiran perjudicats es mobilitzararn activament contra tot allò que pugui variar l’status quo, mentre que els que hipotèticament han de resultar beneficiats pel nou ordre previst s’ho miraran des de la barrera, restant a l’expectativa. Doncs bé, no és difícil entendre que realitzar canvis encara resulta molt més complicat quan els suposats beneficiaris no estan clars (“les futures generacions”, “tothom indirectament”... ),com en el cas dels ajustaments del sector públic que promou el nou govern de la Generalitat de Convergència i Unió. Així les coses, com podria Mas sobrepassar els obstacles amb què s’està trobant?

En primer lloc, es tracta d’escollir bé el moment en què es pretén dur a terme els canvis... quan pots triar. No ha estat aquest el cas de Mas: si la prudència política aconsellava esperar a després de les eleccions municipals, en canvi la insostenibilitat de l’estat de les finances catalanes i l’obligació de presentar un Pla d’Equilibri a Madrid no permetien aplaçar el prendre mesures.

Hi ha també la qüestió de la pedagogía. Per descomptat que s’ha d’explicar quina és la realitat que fa imperiós actuar i les conseqüències de la inacció (i això és particularment efectiu quan s’il•lustra amb algun element de tons dramàtics, com seria -per exemple- la incapacitat de pagar nòmines a temps en un moment donat), però no es pot pretendre que la pedagogia faci conformistes a aquells que vegin amenaçats els serveis a què estan acostumats o el propi lloc de treball. Si hi ha retallades, sempre resultarà senzill omplenar la Plaça Sant Jaume.

La clau, però, és no limitar-se a explicar-se i quedar a la defensiva, perquè aleshores ja has perdut. Cal passar a l’ofensiva, que en el cas que ens ocupa implicaria elaborar un relat declarant la guerra als causants de l’atzucac actual i recordant tothora el seu pecat: l’omissió reformista i el buidatge de les arques de la Generalitat (gastant el que hi havia i el que no es tenia) per part de l’anterior tripartit, en una conducta institucionalment irresponsable i políticament interessada, que ara ve agreujada per la tenalla que el mateix partit socialista realitza des del govern central -exigint més retalls-. Un cop més, això no serviría per a evitar crítiques i protestes, però ajudaria a repartir-ne el cost.

Al mateix temps, Mas hauria de crear i mobilitzar una veritable coalició reformista, formada per persones i grups conscients de la gravetat del moment i disposats a donar suport als canvis. En particular, la militància i els quadres de CiU haurien de ser agents actius d’aquesta contraofensiva, i el propi Mas faria bé de prendre més protagonisme en l’empresa (enlloc de quedar-se a la reserva i intentar no desgastar-se), treient partit de la credibilitat de què frueix encara com a nou president.

En paral•lel, el govern de CiU hagués hagut d’acotar ja d’entrada els nivells de nerviosisme i alarma de la ciutadania, aclarint fins on i fins quan s’allargarien els ajustaments, donant garanties de manteniment dels aspectes bàsics del sistema de benestar, pactant amb els sectors afectats l’abast dels retalls i/o futures oportunitats de compensacions, mostrant-se flexible en les seves posicions -quelcom compatible amb mantenir-se ferm en la defensa dels seus interessos: aconseguir estalvis i eficiències importants-, etc . En part ja s’ha acabat fent coses d’aquest tipus, però tard i a remolc de les protestes, amb la qual cosa s’ha perdut efectivitat.

Per últim, Mas ha de saber plantejar i enquadrar el conflicte actual en el marc del problema de fons que l’ocasiona: bàsicament, el mal sistema de finançament català. Aquest és un debat que ni pot esperar al 2012 ni a CiU li convé que es demori tant. I tal com estan les coses, si al 2012 no se soluciona aquest handicap estructural, CiU haurà de tenir un pla B i ser valenta, si no vol veure’s arrossegada pels aconteixements.

En conclusió, la gestió del procés de sanejament de les finances publiques que el nou govern català ha fet fins al present és clarament millorable, per molt que també sigui cert que aquests procesos, per bé que es condueixin, mai són de franc. L’altra cara de la moneda són els potencials dividends a mig termini que se’n poden derivar, i la inevitabilitat d’haver d’actuar -per evitar mals pitjors, al país i al propi govern.

Eleccions municipals: estat de la qüestió

D’aquí a dos mesos tenim eleccions municipals, i aquest cop no hi ha cap mena de dubte sobre quin és el tema del moment: el repte de la recuperació econòmica. Segons les dades del darrer Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), el 48,2% dels catalans creuen que el principal problema del país és l’atur i la precarietat laboral, mentre que el 19,7% opinen que és el funcionament de l'economia. El tercer tema en el rànquing és la insatisfacció amb la política, només amb un 6,8%...

Així, doncs, en bona lògica les campanyes electorals per a les properes municipals haurien de girar al voltant de l’economia, perquè els ajuntaments no poden al•legar que pertoca a les administracions supralocals ocupar-se’n: com déia aquell, si la crisi no és competència seva, segur que al menys és de la seva incumbència. A més, el cert és que també en aquest terreny els Ajuntaments poden fer la diferència: d’ells depenen actuacions com captar empreses, desenvolupar polítiques actives d’ocupació, posar a disposició sòl industrial, crear un entorn propici al comerç, promoure la ciutat i el turisme, ajudar als emprenedors, fer les coses fàcils als agents econòmics, etc, etc.

Malgrat això, veurem moltes campanyes que no se centren en l’economia. En alguns casos, això serà simplement fruit de la miopía. En altres, potser respondrà a una decisió conscient. De fet, no tots els partits apareixen davant dels ciutadans com a igualment capaços de fer front a la crisi: les enquestes del CEO revelen que el 27% dels catalans opinen que qui pot donar millor resposta a la crisi és CiU, mentre que cap dels restants partits obté més d’un 5% en aquest punt, tot i que hi ha un 35% de ciutadans que sostenen que cap força política està en condicions de liderar la sortida a la recessió. En conseqüència, a CiU més que a ningú li interessa parlar enguany de crisi i de solucions econòmiques.

Això, junt al moment dolç que atravessa, fa que CiU surti aquesta vegada amb avantatge, especialmente davant d’un PSC-PSOE i d’una ERC que estan en plena crisi.
Pel seu cantó, ICV, PP i la CUP intenten aprofitar les debilitats de socialistes i republicans per a pescar algun vot addicional per a millorar les seves pobres posicions de partida. Tot fa pensar, doncs, que a Catalunya -i també a Espanya- aquestes eleccions portaran canvis en els governs locals que tindran conseqüències polítiques posteriors. En tot cas, el 22 de maig sabrem si haurà estat així. El que ja ara és segur, però, és que als nous electes els esperen quatre anys durs i complicats, en què l’emprenditorietat i el lideratge polític, la bona gestió i la innovació seran essencials.

Les lliçons -potencials- de la crisi

FET 1: Segons els especialistes en història econòmica moderna, cada 10-15 anys (en promig) patim una crisi. El model capitalista vigent comporta l’existència de cicles econòmics, l’inici i el final dels quals no es poden predir amb antel•lació, però que sabem del cert que s’aniran repetint en el futur, tal com ha succeït en el passat. Així, és segur que la present crisi passarà, que serà seguida per una etapa de creixement més o menys gran, i que -més tard o més d’hora- arribarà una altra recessió.

(Nota al marge: Cal fer notar que la versió imperant del capitalisme no és l’única -ni la millor- possible. Per exemple, els plantejaments dels economistes de l’escola austríaca -quoficient de caixa del 100%, patró or o equivalent...- probablement ens estalviarien patir el Dragon Khan sense fi de producció i consum a què estem acostumats, encara que a un preu alt: la renúncia a índexs de creixement anual elevats. És clar que, a efectes de sostenibilitat del planeta, això podria ser beneficiós i tot)

FET2: Sabem que en èpoques de crisi es disparen les necessitats socials a atendre des dels poders públics, i sabem que, en conjuntures de dificultats econòmiques, els ingressos de les administracions disminueixen notablement. En altres paraules: en el moment en què el sector públic necessita més diners, la seva caixa està més buida que mai.

FET 3: El problema anterior no té fàcil solució. Apujar els impostos en temps de crisi no és una bona pensada: aquest tipus de mesura resulta impopular políticament i contraproduent econòmicament (ja que redueix les possibilitats de consum dels ciutadans –prerequisit de l’estimulació de la producció- i els fons que les empreses precisen per al seu funcionament ordinari i per a invertir). D’altra banda, l’endeutament no és pas una millor alternativa: d’entrada, sovint les institucions publiques ja han esgotat el seu marge d’endeutament i, a més, en plena situació de crisi aquesta via de finançament és cara i complicada d’aconseguir (els bancs tanquen l’aixeta), alhora que no s’ha d’oblidar que el capital i els seus interessos s’hauran de tornar el dia de demà.

PROPOSTA: Així, doncs, si no es poden apujar els impostos ni acudir al crèdit, ¿hem de concloure que l’única solució és l’optimització de la gestió -per a alliberar recursos- i la priorització -deixar de fer coses-? No necessàriament. Optimitzar i prioritzar són exercicis saludables, que amb crisi o sense s’haurien de practicar periòdicament. Però podríem inventar mecanismes anticíclics que ens ajudessin a travessar els moments de dificultats pressupostàries. Un d’ells seria l’estalvi en temps de bonança. Es tractaria de fer bossa quan l’economia tiba i els ingressos públics s’incrementen. Posem que, en època de creixement, les administracions públiques destinessin a un “fons de reserva social” un 3% o un 5% dels seus ingressos corrents, cada any. Aquest capital i els seus interessos (seria qüestió d’invertir-lo amb prudència per tal de fer-lo treballar mentre no s’hagués d’utilitzar) es faria servir per a reforçar les polítiques socials (i, si es vol, també les de dinamització econòmica) quan arribessin els anys magres.

Per descomptat que caldria dissenyar curosament els detalls d’aquest mecanisme, blindant-lo i fent-lo a prova d’oportunistes. En primer lloc, hauria de tenir un caire obligatori per a les institucions públiques, perquè la lògica de la política és actuar a curt termini, i les futures crisis no formen mai part de les prioritats dels electes (els quals, ben al contrari, tindran la inclinació a treure el màxim pròfit dels anys “bons” i gastar tot el disponible). En segon lloc, caldria establir què s’entén per ‘període de crisi’ (a aquest efecte, podria servir la definició oficial de recessió: dos/tres trimestres seguits de decreixement del PIB) i des de quan seria imperatiu començar a estalviar (podria deixar-se’n al marge els primers mesos de recuperació). També s’hauria de delimitar clarament a què es poden aplicar i a què no els recursos generats: malament rai si servissin per a mantenir els ‘mitxelins’ acumulats durant la fase d’excessos.

Però bé, tot això ja vindria. Ara per ara, allò important és decidir si volem treure alguna lliçó de la crisi actual i de les que l’han precedit, o si insistim a ensopegar una i altra vegada amb la mateixa pedra. I això val també per als ciutadans a nivell particular.

(Nota final: Un mecanisme de l’estil del que proposem ja existeix en el sistema de pensions espanyol. Malauradament, però, tenint els problemes del sistema de pensions un caràcter estructural i una magnitud potencial enorme, no cal esperar gaire del ‘fons de reserva’ de la Seguretat Social -que com a molt permetria capejar la situació uns mesos-. En canvi, tractant-se de crisis econòmiques conjunturals, el “fons de reserva social” que suggeríem podria ser un actiu rellevant).

Lakoff i el nou any

George Lakoff és conegut per la seva teoria sobre els marcs (‘frames’) mentals i els seus efectes en els comportaments politics. Segons el nord-americà –que aplica a la política la metàfora de la família-, hi ha dos grans marcs dins dels quals s’articula la majoria dels relats polítics: el marc del pare estricte i el marc dels pares protectors. Els conservadors aplicarien a la seva actitud política el marc del pare estricte, és a dir, aquell segons el qual el rigor, la disciplina i el càstig corrector són necessaris per ordenar la societat. En canvi, els progressistes aplicarien el marc dels pares –en plural: pare i mare- protectors, creient que per a mantenir l’equilibri en societat és preferible protegir als dèbils, cooperar, buscar consensos i convèncer.

Llei i ordre d’una banda, protecció de l’altra. El problema d’aquells que intenten explicar el món en aquests termes a base d’importar tal qual aquesta teoria des dels Estats Units és que només amb llei i ordre o només amb protecció no es pot funcionar. No n’hi ha prou, i a vegades encara és pitjor. Perquè per descomptat que necessitem un bon estat de dret (i mentre la justícia no sigui àgil, equitativa i eficaç, no l’acabarem de tenir), i evidentment que hem de ser solidaris amb els que no poden seguir (posant l’èmfasi en la recuperació social d’aquells que tenen capacitats per a reinserir-se). Però el progrés d’una col•lectivitat passa sobretot per l’esforç, la llibertat i la responsabilitat. Els dos marcs de Lakoff no deixen de ser dues cares de la mateixa moneda paternalista: el protagonista és un tercer -l’Estat- que castiga o que proveeix, enlloc de l’individu que pren el control de la seva vida.

Així, doncs, Lakoff s’oblida del marc més important de tots: el del fill que s’emancipa, que construeix el seu projecte personal i que només demana als pares que el deixin fer. En els països instal•lats en la crisi, aquesta és l’actitud amb què hauríem d’encarar el nou any per a fer d’ell l’inici de la remuntada: enlloc d’instal•lar-nos en el plany paralitzador, apostar per ser proactius i per l’ambició. Ja no es tracta només de sortir de la crisi, sinó sobretot de guanyar la postcrisi. En el món del demà, les nostres empreses seran internacionals o no seran; erradicarem el fracàs escolar i parlarem bé l’anglès, o baixarem a tercera divisió; reinventarem el sistema de benestar o ens quedarem sense. Bon 2011!

La reputació d'Espanya al món

El Reputation Institute acaba de publicar l'estudi “Reputació d'Espanya al Món”, basat en una investigació internacional més àmplia realitzada a partir de 45.000 entrevistes online a ciutadans dels països més desenvolupats del món, l'objectiu de la qual era investigar la reputació de diversos estats preguntant als entrevistats per les seves percepcions sobre el propi país i altres nacions. El treball se centra en tres dimensions de la reputació d'un país (qualitat de vida, economia i cultura, i govern eficaç) que s'operativizen a través d'11 factors.

En l'estudi apareixen dades i reflexions interessants. Per exemple, es documenta la crisi d'autoestima que pateix Espanya: en dos anys i com a efecte de la crisi, la valoració que els espanyols donen al país ha disminuït 14 punts, comportant que l'auto-imatge (la dels espanyols sobre si mateixos) sigui pitjor que l'hetero-imatge (la que tenen en l'exterior), sobretot en els aspectes econòmics i institucionals. D'altra banda, el document descriu un escenari de clar-obscurs quant a la imatge internacional de l'Estat: d'una banda, Espanya obté una avaluació positiva en l'exterior sobre la base de variables com l'estil de vida, les possibilitats d'oci i entreteniment, l'entorn natural, el benestar social del que gaudeixen els seus ciutadans, el fet de ser vist el país com un participant responsable de la comunitat internacional, i la cultura. En canvi, factors com l'entorn econòmic, la qualitat dels productes i serveis espanyols, i sobretot la capacitat d'innovació tecnològica i l'existència de marques i empreses d'èxit associades a Espanya són percebuts críticament.

Altres resultats significatius de l'estudi són que en el rànquing de països en funció de la seva reputació (resultat de les valoracions emeses pels enquestats quant a l'admiració, respecte i confiança que els mereix cada país analitzat), Espanya ocupa el dotzè lloc d'un total de 40, obtenint 67,5 punts en una escala que va de 0 a 100. No és una mala posició, però al mateix temps hem d'afegir que Espanya recull percepcions negatives en alguns països llatinoamericans com Xile, Perú i Brasil, de manera que la reputació d'Espanya a Llatinoamèrica és pitjor que en la Unió Europea, i pitjor que la de la majoria de les potències de la Unió Europea.

Per factors, els únics aspectes que situen Espanya entre els deu primers llocs dels respectius rànquings són els relatius a “oci i entreteniment” (3r), “estil de vida” (6è) i “cultura” (7è). En canvi, Espanya ocupa els llocs 20è en “tecnologia”, 18è en “qualitat de productes i serveis”, 17è en “marques i empreses reconegudes”, i 16è en “entorn polític/institucional” i en “entorn econòmic”.

Per cert, en la dimensió política, quant a la qualitat de les institucions, Suïssa és la nació que rep la millor puntuació, seguida dels països nòrdics (Suècia és segona,i Noruega i Dinamarca 4es i 5enes, respectivament). En l'extrem contrari, tancant el rànquing apareixen Iran (40) Colòmbia (39), Ucraïna (38) i Xina (el sisè país pitjor valorat). Per la seva banda, Espanya ocupa aquí la 16a posició. I a propòsit: els espanyols són especialment autocrítics amb l’ “entorn polític/ institucional” de l'Estat, que valoren gairebé un 15% pitjor de com és valorat pels ciutadans del G-8.

Totes aquestes dades són rellevants i haurien de conduir a l'acció, perquè la gestió de la imatge de qualsevol territori (un municipi, Catalunya...) és imprescindible des del moment que té un impacte clar en la predisposició de la gent a visitar aquest territori (o aconsellar altres a fer-ho), invertir en ell, comprar productes o serveis originaris en aquesta zona, o viure i treballar en ella. Llavors, com fer-ho? Tal com s'explica en l'informe, la gestió de la reputació consisteix en el maneig del balanç entre realitats i percepcions: quan la realitat és millor que la percepció en alguna de les variables que influeix en la reputació, ens trobem davant una oportunitat de comunicació. Per contra, si la realitat és pitjor que la percepció, ens trobem en una situació de risc reputacional, que pot acabar en una crisi. Per tant, alguns factors cal treballar-los des de la comunicació (quan és millor la realitat que la percepció) i altres han de ser objecte de projectes que canviïn i millorin la realitat.

En aquest context, i sempre segons el Reputation Institute, la imatge d'Espanya està per sota de la seva realitat com a país (mesurada objectivament), i això significaria que les percepcions penalitzarien a Espanya en els índexs de competitivitat internacionals com el del WEF, restant entorn d'un terç de valor en la ‘borsa’ dels valors de la marca-país. En particular, Espanya necessitaria treballar en la comunicació de la seva capacitat econòmica, tecnològica i empresarial, ja que aquestes són les principals debilitats percebudes a l'exterior (i, segons l'informe, això no fa justícia a la realitat del desenvolupament econòmic espanyol).